(Catalunya, segle XVIII – )
Títol senyorial concedit el 1703 a Bernat d’Aimeric-Cruïlles de Santa Pau i d’Oluja, general d’artilleria i baró de Rajadell (1632-1707).
El títol passà, per aliances matrimonials, dels Aimeric als Pignatelli, marquesos de San Vicente, i darrerament als Jordán de Urríes, marquesos d’Ayerbe.
(Barcelona, segle XVII – Ceuta, 1704)
Cavaller i militar. Fou un dels homes més destacats a les guerres contra França. El 1674, a la mort del marquès d’Aitona, ja fou elegit per la Generalitat com a mestre de camp de la guarnició de Girona.
El 1684 era sargent major de batalla i comandava un cos important a la Cerdanya, que es mostrà molt combatiu. El dugué a marxes forçades a Girona, poc abans que l’exèrcit francès tanqués el cercle sobre la ciutat, i d’aquesta manera el setge fou rebutjat. Després operà als sectors de Roses i de Cadaqués.
El 1689 tornava a ser a la Cerdanya, on ocupà Camprodon. Uns mesos després ajudà a mantenir l’ordre durant els incidents que es produïren a Barcelona.
El 1691 fou l’encarregat de guarnir la plaça de la Seu d’Urgell davant l’entrada de 10.000 francesos per Andorra, però després de vuit dies de lluita ben desigual, hagué de capitular. Un cop recuperada la llibertat ascendí en poc temps al grau de general d’artilleria.
El 1697 organitzà guerrilles prop de Barcelona per dificultar l’aproximació de les tropes del mariscal Vendôme. Tornat a la ciutat, destacà durant el setge. Després de la capitulació, combaté al pla de Bages.
Com a membre del Braç Militar tingué un paper destacat a les Corts de l’any 1700. El 1701 fou ambaixador de Barcelona a Madrid, per a entrevistar-se amb el rei Felip V de Borbó, arribat de poc. El monarca ordenà la seva detenció a Saragossa, durant uns dies.
El 1702 fou nomenat governador de la plaça de Ceuta, on no trigà a obtenir-hi un bon triomf militar que n’alleugerí el bloqueig.
(Catalunya, segle XVII – Viena, Àustria, segle XVIII)
Jurista i polític. Catedràtic a la Universitat de Barcelona a partir del 1691 i magistrat de l’audiència a partir del 1701.
Fou desterrat a Mataró, el 1704, perquè es va oposar a les maniobres del virrei Fernández de Velasco i va ser partidari de l’arxiduc Carles d’Àustria; quan aquest ocupà Barcelona fou nomenat membre de la Junta de València (1705), regent del Consell Suprem d’Aragó (1706) i membre del gabinet de l’arxiduc.
L’any 1713 sortí de Barcelona, juntament amb els que partiren amb la reina governadora Elisabet Cristina de Brunsvic : primer anà a Nàpols i després a Viena, on fou membre del Consell d’Espanya.
Allí publicà les seves obres principals: Tractatus de tacita onerum et condictione repetitione (1723) i Tratado Histórico-Legal del Real Palacio antiguo y su cuarto nuevo de Barcelona (1725).
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Noble. Partidari de Carles d’Àustria. El 1684, durant la guerra amb França, serví de capità a la Coronela de Barcelona.
El 1705 fou un dels ajudants del general anglès Stanhope a l’expugnació de Barcelona, després d’haver-se unit de seguida amb els aliats. L’any 1706 fou capità de la Coronela, durant el primer setge borbònic de la ciutat.
Assistí a la junta de braços del 30 de juny al 6 de juliol de 1713, celebrada a Barcelona per decidir la prossecució de la resistència contra Felip V de Borbó, també entrà al Consell de Cent de la capital, però, per raons de salut, hagué de dimitir dels seus càrrecs.
El 1714 els borbònics li confiscaren els béns.
(Balaguer, Noguera, segle XVII – Itàlia ? , segle XVIII)
Polític i militar. Paer de Balaguer, durant la guerra de Successió lluità per la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria.
En la defensa de Barcelona (1703) i en la de Lleida tingué una actuació destacada. Fou veguer de Girona i Besalú. Un dels principals dirigents de resistència en les zones ocupades, on obtingué la victòria de Caldes d’Estrac (1713). Tornà a Barcelona, on romangué fins a la caiguda de la ciutat (1714).
Anà a Mallorca, on lluità contra els filipistes. Després s’exilià a Itàlia.
(Barcelona, 1700 – 1714)
Institució. Anomenada també Acadèmia dels Desconfiats, fou creada amb l’objectiu de fomentar els estudis literaris i històrics.
La fidelitat a la casa d’Àustria que en demostraren els membres fou la causa de la seva desaparició arran de la victòria de Felip V de Borbó en la guerra de Successió.
(Barcelona, 4 desembre 1656 – A Corunya, Galícia, 22 febrer 1726)
Militar. Germà d’Iñigo. Durant la guerra de Successió va lluitar amb l’exèrcit borbònic a les ordres del duc d’Orleans, va assistir a la campanya d’Aragó (1707) i a la conquesta de Mequinensa, Lleida i Tortosa (1708).
Descontent de Felip V, es va passar al partit de l’arxiduc Carles, i a les ordres de Starhemberg va lluitar a Villaviciosa (1710). El 1713 Starhemberg el nomenà inspector general de la infanteria de Barcelona, i l’11 de juliol fou designat cap de les tropes que defensaven la causa de l’arxiduc i la vella autonomia catalana contra Felip V.
Si bé la pau d’Utrecht havia posat fi a la guerra i l’arxiduc havia abandonat els catalans, Villarroel va defensar Barcelona (1713) contra l’exèrcit de Felip V. El 3 de setembre de 1714, quan el duc de Berwick va invitar a la rendició de la ciutat, Villarroel era partidari d’acceptar una capitulació honrosa, però els consellers de la ciutat, encapçalats per Rafael de Casanova, s’hi oposaren.
Villarroel va dimitir, però la dimissió no li fou admesa, i davant el terrible atac de l’11 de setembre va prendre de nou la defensa fins que va caure ferit, va deixar el comandament i Barcelona hagué de capitular.
Fou portat presoner al castell d’Alacant i després a la Corunya, on va romandre fins a la seva mort, en unes condicions paupèrrimes, dins una cel·la que s’inundava amb les onades de la mar, que li varen provocar la paràlisi de les cames.
(Sant Hilari Sacalm, Selva, 28 febrer 1669 – Barcelona, 27 març 1715)
Militar austriacista. El seu nom real era Josep Moragues i Sobrevia. Fill d’Isidre Moragues i Mas i de Maria Sobrevia, inicià la seva carrera en l’exèrcit de Carles II. El 1710 es casà amb Magdalena de Giralt, de qui tingué un fill, i residí a Sort (Pallars Sobirà).
El 1705 formà part de l’alçament austriacista de Vic i de la junta que atorgà poders a Domènec Perera perquè, juntament amb Antoni de Peguera, anés a Gènova a signar el pacte amb Anglaterra.
Lluità al servei del rei arxiduc Carles III, i el 1709 ja era general. Més tard fou governador de la Seu d’Urgell. Pel juny de 1713 rebé l’ordre de retre Castellciutat als filipistes, però, tot i trobar-se malalt, s’hi negà i resistí encara tres mesos. En capitular, passà a Sort, on, animat per la resistència de Barcelona, alçà un cos de voluntaris, amb els quals assetjà Castellciutat, sense èxit.
Alliberà la seva muller, presonera dels filipistes a Balaguer, i s’incorporà a l’exèrcit del marquès de Poal. Els darrers dies de la guerra encara assolí èxits aïllats. Es retirà a Sort.
Forçat a presentar-se a Barcelona, li fou negat el passaport per a emigrar, fet que el decidí a intentar la fugida en barca (març 1715), però, delatat, fou pres i executat. El seu cap fou exhibit per les autoritats filipistes al Portal de Mar de Barcelona en una gàbia, i no en fou retirat fins el 1727.
(Capçanes, Priorat, 1682 – Breisach el Vell, Hongria, 4 setembre 1741)
“el Carrasclet” Guerriller. De jove fou carboner i llenyataire. L’any 1705 s’incorporà, amb el seu germà Josep, als cossos de voluntaris reclutats per defensar la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria. Lluita durant tota la guerra de Successió contra els borbònics i, un cop retirats els aliats, continuà la lluita. Després de la capitulació de Barcelona (1714) s’acollí a l’indult però a causa d’un petit incident amb un oficial borbònic fou empresonat. Aconseguí de fugir i aixecà una partida amb la qual lluità pel restabliment de les institucions tradicionals de Catalunya, suprimides pel decret de Nova Planta.
El 1718 França tractà d’oposar-se a la política expansionista d’Alberoni i es valgué de Carrasclet, el qual s’entrevistà amb el duc de Berwick a Perpinyà. Ajudat amb equip i diners, arribà a enquadrar uns 8.000 homes i actuà amb força èxit, sobretot al Priorat i al Camp de Tarragona, i també al Pallars, la Cerdanya i el Rosselló. El 1720 s’acabaren les hostilitats entre França i Espanya, i Carrasclet no pogué fer altra cosa que retirar-se a Àustria, on fou protegit per l’emperador Carles III, l’antic arxiduc, que el nomenà coronel de l’exèrcit imperial.
L’any 1734, quan Felip V de Borbó va atacar Nàpols, es formà, a Àustria, una companyia de catalans sota el comandament de Carrasclet, però el vaixell que el conduïa fou capturat. Fet presoner i dut a Cadis, no fou reconegut, per la qual cosa en ésser alliberat, el 1738, pogué tornar a Àustria. Posteriorment s’establí a Hongria.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Ciutadà honrat i austriacista. El seu pare posseïa un gran negoci de revenedoria i li deixà, en morir, una fortuna important. La seva mare, Isabel Oller, es casà en segones núpcies amb el revenedor més important de la capital, Amador Dalmau i Colom. Les dues fortunes s’associaren en la pràctica, ja que Jaume Abadal es relacionà sempre molt cordialment amb el seu padrastre i fou gran company del seu germanastre, el famós Sebastià Dalmau i Oller, tot i que aquest era bastant més jove que ell.
El 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona, durant el setge que sofrí la ciutat davant les tropes franceses del mariscal Vendôme. Secundà estretament la política austriacista i antiborbònica dels Dalmau.
En 1706 comandava la companyia de Confiters al nou setge de Barcelona establert pels borbònics. Guarnia la línia de comunicació amb el fort de Montjuïc el dia que els enemics, tot just arribats al pla de Barcelona, atacaren la muntanya i la fortalesa i foren rebutjats.
Durant la guerra de Successió contribuí a les fortes aportacions financeres de la família a favor del rei Carles III de Catalunya. També lluità novament amb les armes a la mà.
El 1709 fou capità comandant del nou regiment format a Barcelona per combatre l’amenaça francesa al front de Vic.
En 1713, com a membre del Braç Popular, fou un dels principals defensors de la tesi de resistència a ultrança contra Felip V de Borbó. Aquest any i el següent formà part de les juntes del govern provisional català i es destacà en l’organització de la defensa contra els borbònics.
Dades dels Països Catalans 