(Barcelona, 1916 – 1984)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1947. Fill de Baldomer Gili i Roig.
El 1936, essent estudiant, col·laborà amb J. Torres i Clavé en l’elaboració del nou pla d’estudis de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Formà part del Grup R d’arquitectura (1953).
La seva obra es mou dins el racionalisme; en col·laboració amb Francesc Bassó és autor de l’edifici de l’Editorial Gustavo Gili, de Barcelona (1954-61).
(Barcelona, 1895 – 2 desembre 1958)
Arquitecte, escriptor i crític. Com a crític d’art, col·laborà a diverses revistes (“Imatges”, “Art”, “Revista” i “Gaseta de les Arts”, a la segona època). També fou crític teatral de “Mirador”.
Féu llargs viatges per Europa, Àfrica i el Pròxim Orient.
Obtingué el premi Català de Primera Novel·la (1947), amb l’obra Sis sirenes (editada el 1951). Escriví obres teatrals: Somni celestial (1957), L’anònim blau, L’eterna cacera i L’assassinat d’un barret fort, que traduïda al portuguès tingué èxit a Lisboa.
(Alella, Maresme, 16 gener 1808 – Barcelona, 14 octubre 1888)
Arquitecte i urbanista. Competí amb Ildefons Cerdà en el projecte de l’eixample de Barcelona, ja que presentà un projecte pel qual la ciutat s’unia amb la vila de Gràcia (1857). En col·laboració amb Josep Oriol Mestres, dirigí les obres del Gran Teatre del Liceu.
Publicà uns quants escrits sobre monuments artístics de Barcelona, entre els quals cal remarcar Monografía del Monasterio de Santa María de Jonqueres de Barcelona (1854).
(Barcelona, segle XVIII)
Arquitecte. Projectà el campanar de l’església de Sant Feliu de Sabadell (1724-38) i la casa consistorial de Manresa (1737), la construcció de la qual durà fins l’any 1777.
Intervingué en les obres del nou convent de Sant Agustí de Barcelona (1741).
El seu possible fill fou Joan Garrido (Barcelona ?, vers 1724 – segle XVIII) Arquitecte. Fou autor de la casa dels Velers o Col·legi de l’Art Major de la Seda de Barcelona (1758-63). Era arquitecte de l’audiència i professor d’arquitectura a Barcelona.
(Barcelona, 1915 – 1999)
Arquitecte. Titulat a Barcelona el 1944.
Col·laborà en la construcció del Camp Nou del Futbol Club Barcelona (1954-57). Ha construït els edificis d’El Corte Inglés a Barcelona (1959-60 i 1973-74) i la nova seu de la casa de la ciutat de Barcelona (1970).
Fou arquitecte municipal de Barcelona (1956-72).
(Barcelona, 3 abril 1858 – 19 setembre 1927)
Enginyer de camins i arquitecte. Juntament amb Pere Pascual, presentà un projecte de clavegueres per a la vila de Gràcia. Fou arquitecte del Govern Civil de la província i cap del servei municipal de clavegueres de Barcelona, entre altres càrrecs.
Continuador de l’obra d’Ildefons Cerdà, és l’autor de nombrosos projectes de sanejament i de plans topogràfics del pla de Barcelona i del Baix Llobregat, entre els quals cal destacar el Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona (1893, en 3 volums).
S’anà a Madrid quan el nomenaren inspector general d’Obres Públiques. Féu nombrosos projectes (ferrocarrils, pantans, canalitzacions) dins l’estat espanyol.
Publicà, entre altres fullets, Insalubridad de las viviendas de Barcelona (1890), Medios de aminorar las enfermedades y mortalidad en Barcelona (1893) i Anarquía o caciquismo (1902).
(Rouen, França, segle XIV – Catalunya, segle XV)
Mestre d’obres. S’identifica amb el Mestre Carlí, el qual l’any 1408 traçà un projecte de façana per a la catedral de Barcelona, que, bé que no es dugué a terme, al final del segle XIX n’inspirà l’actual façana, de Josep Oriol Mestres i August Font.
Del 1410 al 1414 dirigí les obres de la seu de Lleida, i el 1416 treballà en el campanar d’aquesta mateixa església.
El seu estil denota la influència del gòtic francès per l’abundor d’elements decoratius, en contrast amb la sobrietat del gòtic català, però amb un resultat harmònic.
(Barcelona, 19 abril 1950 – )
Dissenyadora, arquitecta i paisatgista. Estudià a l’ETSAB entre els anys 1973 i 1982. La seva obra es vincula estretament a Barcelona.
Entre les primeres obres destaquen les realitzades, en col·laboració, al Parc de Joan Miró (1982-89) i la Biblioteca Joan Miró (1984-90).
També intervingué en diverses obres a Montjuïc com el monument a Lluís Companys al Fossar de la Pedrera (1984-86), el Parc del Migdia i el Sot del Migdia (1988-92), la façana i nou accés al cementiri (1991-92) i el conjunt de nous accessos a la muntanya (1991-92).
Fou guardonada amb el premi FAD 1984 pel seu nou fanal Lamparaalta.
Després desenvolupà diversos projectes a Holanda, país on el 1999 rebé el Premi Nacional d’Urbanisme.
(Barcelona ?, segle XVIII)
Arquitecte fuster. Membre d’una important dinastia de fusters i d’imatgers.
L’any 1731 col·laborà amb l’escultor Pere Costa en la decoració de la capella del Roser del convent de Santa Caterina de Barcelona. Suspesa l’obra (1735), reclamà judicialment a l’escultor l’import de la seva feina.
Muntà un retaule (1741) procedent del convent barceloní de Sant Francesc a l’església parroquial de Caldes de Montbui. Intervingué en les obres del palau Sessa i del Col·legi de Cirurgia (1762), a Barcelona, i treballà en un projecte per a l’edifici de Llotja, que no fou acceptat (1764).
Posteriorment col·laborà en les obres d’aquest edifici, dirigides per Joan Soler i Faneca.
(Barcelona, 17 març 1954 – )
Arquitecte. Es llicencià a l’ETSAB el 1977 i completà la seva formació a l’Acadèmia d’Espanya a Roma (1980) i a l’Architectural Association de Londres (1984-85).
Juntament amb Joan Maria Viader i Martí han realitzat diverses obres que reflecteixen la cura en el disseny del detall.
Han treballat sobretot a la comarca gironina, tant en enclavaments cèntrics de la capital -l’edifici d’habitatges Les Beates (1983-85), la seu central i la biblioteca de la Universitat de Girona, a l’antic edifici de les Àligues (1986-92), o la reforma del mercat municipal (1991-93)- com en entorns menys compromesos -el bloc d’habitatges a Fontejau (1989-93), l’institut Lluís Companys a Tordera (1991-92) o la facultat de ciències experimentals i de la salut (1993-96) a Girona-.
Dades dels Països Catalans 