(Catalunya, segle XIV – Perpinyà, 1408)
Prelat. El 1398 fou nomenat bisbe de Barcelona, com a successor de Ramon d’Escales.
El 1405 traslladà a la catedral, des de Sant Cugat del Vallès, algunes relíquies de sant Sever.
És autor d’una Expositio psalmi XII, Benedicto XII dictata.
Encomanà al maniaturista Rafael Destorrents el bellíssim Missal de Santa Eulàlia, datat el 1403, que es conserva avui al Museu Diocesà barceloní.
A la seva mort, fou succeït en el bisbat per Francesc de Blanes.
(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1388)
Eclesiàstic. Fill d’Arnau (II) d’Erill i de Mur, i germà d’Arnau (III). Monjo i prior de Montserrat i abat de Gerri (1365).
Bisbe de Barcelona (1369-71), s’hagué de comprometre a respectar certs drets de la ciutat.
Traslladat a la seu d’Urgell (1371), féu reformes al seu palau i a l’església i impulsà la construcció d’un pont a Collegats.
Fou neutral durant el Cisma, i obeí Climent VII només exteriorment i per temor del rei.
Fixà el dia de la festa de sant Ot, el 7 de juliol.
(Gijón, Astúries, 8 setembre 1740 – Barcelona, 15 novembre 1807)
Bisbe de Barcelona (1798-1807). Fou rector d’Agramunt i canonge i provisor d’Urgell.
Partidari de la regeneració del clericat i de l’ensenyament, com a fonament de canvis econòmics i socials, doctrina il·lustrada que posa en pràctica a Barcelona des del seu càrrec d’Inquisidor, de membre de l’Acadèmia de Ciències (1788), i en el govern de la diòcesi, on es distingí, a més, pel seu regalisme.
(Claramunt, Anoia, s X – Barcelona, 1029)
(o Deusdedit) Bisbe de Barcelona (1010-29). Era fill del noble Donuç i de Sesegunda i nebot de l’ardiaca Sunifred Llobet. Ell mateix fou també ardiaca.
La seva activitat s’adreçà a la consolidació del patrimoni de la seu barcelonina, la construcció dels edificis entorn de la catedral -dormitori, refetor, celler, campanar i palau episcopal-, d’esglésies -com la de Sant Cugat del Rec o del Camí, de l’hospital d’en Guitard- i de defenses -com la torre de la Granada-, i a la restauració de la disciplina regular, no solament a la canonja de Barcelona sinó també a Girona i Urgell.
Fomentà els estudis amb l’adquisició i la còpia de llibres.
Durant el seu govern el comte Ramon Borrell I s’ingerí amb la seva autoritat civil en afers del bisbat.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 13 gener 1805 – Tarragona, 14 abril 1864)
Eclesiàstic. El 1830 fou nomenat catedràtic de cànons a la Universitat de València.
El 1840 fou separat de la càtedra per les seves idees absolutistes, però, continuà combatent les doctrines liberals, especialment a Las postdatas (1841).
El 1843 fou reposat a la càtedra i, quan Pius IX reprengué les interrompudes relacions amb la cort d’Espanya, Costa fou cridat perquè, juntament amb Jaume Balmes, comencés els treballs preparatoris d’un nou concordat.
L’any 1849 fou designat bisbe de Barcelona; es mostrà intransigent i condemnà les idees liberals, la qual cosa li ocasionà fortes polèmiques amb la premsa de Barcelona i la de Madrid.
Participà en la constitució del 1856, i hi presentà una exposició demanant l’absoluta intolerància de cultes, motiu pel qual fou exiliat a Cartagena; el 1856 tornà a encarregar-se de la diòcesi barcelonina.
El 1857 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.
Les seves obres, entre les quals cal fer esment de Los concilios tarraconenses, foren publicades (Obras completas) el 1856. A ell es deu la publicació de la Doctrina cristiana, en català.
(Elda, Vinalopó Mitjà, 1555 – Múrcia, 20 abril 1606)
Bisbe de Barcelona (1599-1604). Fill de Joan de Coloma i de Cardona, i germà d’Antoni i de Carles. Estudià a la Universitat de València i fou canonge magistral de Sevilla.
Essent bisbe de Barcelona establí el primer convent de caputxines, féu construir el nou sepulcre de sant Oleguer i féu pintar el retrat dels bisbes barcelonins per ornar el palau episcopal.
Conreà la poesia llatina.
Ocupà posteriorment la seu de Cartagena, i morí sense béns.
(Torreblanca, Plana Alta, 1348 – Barcelona, 18 desembre 1430)
Prelat. Bisbe de Tortosa (1406-10), de Barcelona (1410-15, 1420-30) i arquebisbe de Saragossa (1415-19), dit també Sapera.
Canonge de la catedral de Barcelona, intervingué activament en les qüestions del Cisma d’Occident com a home de confiança de Benet XIII, amb qui mantingué una llarga correspondència xifrada durant les gestions diplomàtiques per a obtenir l’obediència dels reis de França i de Castella; intervingué, a més, en el setge i en l’evasió del castell d’Avinyó.
Fou prior de Daroca (1399), ardiaca del Penedès (1401) i patriarca de Jerusalem. Retornà a Barcelona com a administrador perpetu de la diòcesi. Exercí totes aquestes dignitats entre moltes contrarietats.
Li són degudes unes notables constitucions (dites patriarcals), i especialment la continuació de les obres de la catedral de Barcelona, des del reracor fins al portal major, comprès l’arrencament del cimbori, la sala capitular (actualment capella del Sagrament i Sant Oleguer) i les capelles del claustre del costat del carrer del Bisbe.
Restituït a la seu arquebisbal de Saragossa (d’on fou deposat pel papa Martí V), retornà a Barcelona, on morí.
(Catalunya, segle XIII – Barcelona, 28 març 1252)
Bisbe de Barcelona (1243-52). Fill de Gilabert (III).
Canonge de la catedral de Barcelona, oferí a Jaume I de Catalunya (1228) la seva participació en la conquesta de Mallorca.
Elegit bisbe de Barcelona el 1241, en diferí l’acceptació fins el 1243, per tal d’ingressar a l’orde dominicà. Essent bisbe, celebrà sínodes diocesans (1243, 1244, 1245) i en féu publicar les constitucions.
(València, 24 setembre 1926 – Tortosa, Baix Ebre, 17 desembre 2013)
Cardenal. Ordenat el 1951, exercí a la diòcesi de València fins que el 1969 fou consagrat bisbe de Tortosa, i el 1990 arquebisbe de Barcelona, on ha impulsat un pla pastoral i reorganitzat l’arxidiòcesi.
El 1994 rebé la dignitat de cardenal i membre de la comissió assessora del Vaticà en matèria econòmica. Des del 1990 es membre del comitè executiu permanent de la Conferència Episcopal Espanyola, de la qual esdevingué vicepresident el 1999.
Ha publicat Fe i cultura (1990).
(Vic, Osona, 1484 – Barcelona, 4 gener 1561)
Bisbe de Barcelona (1545-61). Fill de Guillem Caçador, i germà del bisbe de l’Alguer Guillem Caçador.
Seguí la carrera eclesiàstica i fou successivament canonge de Vic, Girona, Tarragona -on ocupà l’ardiaconat de Sant Fruitós, amb el domini annex d’Eivissa– i Barcelona.
En aquesta darrera ciutat entrà en contacte amb Ignasi de Loiola i el seu grup reformador (1522), els quals defensaren la seva candidatura al bisbat, enfront de Carles de Cardona, candidat de la noblesa.
Un cop bisbe afavorí l’establiment dels jesuïtes a Barcelona i treballà per la reforma de la diòcesi, i especialment pels sacerdots, les monges, les visites pastorals i la predicació popular. Restaurà el palau episcopal.
Des del 1559 tingué com a auxiliar el seu nebot Guillem Caçador, el qual el succeí en el bisbat.
És autor de Breviarium Barcinonense nunc denuo confectum (1560).
Dades dels Països Catalans 