(Graus, Ribagorça, s XVI – Osca, Aragó, 1654)
Eclesiàstic. Consultor de la inquisició d’Aragó, catedràtic de cànons de la universitat de Lleida, de la qual fou rector més tard, i bisbe de Castoria (1639-41) i d’Osca (1641-54).
Publicà escrits jurídics.
(València, segle V – Osca ?, Aragó, segle VI)
Prelat. Era germà de sant Just, bisbe d’Urgell, de sant Justinià, bisbe de València, i de Nebridi, bisbe d’Egara.
Fou consagrat bisbe d’Osca en data insegura, entre 516 i 527. Hom no en té cap altra notícia.
(València, 1780 – Saragossa, Aragó, 1808)
Gravador. Entre les seves obres cal esmentar el retrat de l’aragonès Ramon de Pignatelli, així com la major part de les làmines i els plans del llibre Descripción de los Canales Imperial de Aragón y Real de Tauste, estampat a Saragossa per Francisco Magallón.
(Alcoi, Alcoià, 15 novembre 1870 – Saragossa, Aragó, 30 maig 1955)
Prelat. S’ordenà el 1894. Fou professor de filosofia i teologia al seminari de València de 1896 a 1916. Des del 1903 era canonge a la seu valentina.
El 1916 fou nomenat bisbe de Menorca. El 1924 fou preconitzat arquebisbe de Saragossa.
(Palma de Mallorca, 1657 – Calataiud, Aragó, 1715)
Jesuïta erudit. Especialitzat en Ramon Llull, en defensà el culte i l’ortodòxia. Partidari de Felip V de Borbó, fou expulsat de Mallorca.
Els seus estudis tingueren una ressonància internacional, especialment entre els lul·listes alemanys. Es relacionà sobretot amb l’erudit Jean Battiste Sollier.
(Saragossa ?, Aragó, segle XIV – Aragó, segle XIV)
Tresorer i després procurador general de la reina Violant de Bar des del 1393.
Mercader de Saragossa, féu fortuna amb negocis relacionats amb la cort, com l’arrendament de totes les seques dels regnes de Joan I el Caçador, llevat de les de Mallorca (1388), la col·lecta de la dècima papal concedida a Joan I el 1390 i el 1393 (aquesta darrera en societat amb Luchino en l’alineació i després en la recuperació del patrimoni reial tant en època de Joan I com de Martí I l’Humà).
Fou inclòs en el procés del Consell de Joan I, el 1396.
(País Valencià, segle XIII – segle XIV)
Dama. Era única filla de Jaume Pere, fill natural de Pere II el Gran, i de la dama Sança Ferrandis Dias. El 1287 fou lliurada per un temps com a garantia de la concòrdia entre la Unió Aragonesa i el rei Alfons II el Franc.
El 1299 fou compromesa amb el noble aragonès Artal de Luna, fill de Llop Ferrenc. Passaren així als Luna les possessions de l’efímera baronia de Sogorb, propietat del pare de Constança, així com les viles de Paterna i la Pobla de Farnals.
(el Puig de Santa Maria, Horta, 1414 – Aragó, 1479)
Eclesiàstic. Religiós mercenari. El 1442 anà a Tunis, L’any següent, en un naufragi, caigué en poder dels sarraïns, que el retingueren en captiveri durant tretze anys.
Fou general de l’orde. Gaudí de l’estima d’Alfons IV el Magnànim.
Escriví una obra titulada La cautividad.
(Borja, Aragó, 1442 – Saragossa, 13 agost 1517)
Secretari de Joan II el Sense Fe i protonotari de Ferran II el Catòlic. Senyor de diversos dominis a Aragó i, al Regne de València, d’Elda i de Petrer. Lluità a la batalla de Rubinat (1462), al costat de Joan II, aquest el féu secretari (1462-79), càrrec confirmat per Ferran el Catòlic (1479).
Fou empresonat (1479), per unes denúncies, al castell de Xàtiva i li confiscaren els béns, encara que després fou absolt. Redactà i signà en nom del monarca les capitulacions de Santa Fe (1492) amb Cristòfor Colom.
Representà Ferran II a les deliberacions de Narbona (1492), que desembocaren en el retorn del Rosselló a la corona catalano-aragonesa, i prengué possessió de Perpinyà (1493) en nom del rei.
Aportà part del préstec que diversos senyors i mercaders catalans feren (1493-94) a Isabel de Castella.
(Cotlliure, Rosselló, s XIV – Graus, Aragó, 1422)
Predicador. Ingressà al convent dominicà de Cotlliure influït per Vicent Ferrer, de qui esdevingué deixeble en l’art de predicar.
Morí en fama de santedat i fou enterrat a Santa Maria de la Penya (Graus). El seu culte fou autoritzat a Cotlliure.
Dades dels Països Catalans 