(Aragó, segle XIII)
Senyor de Foces. Formà part del consell reial de Jaume I de Catalunya i l’acompanyà en les conquestes de València (1238) i Xàtiva (1244) i al signament del tractat d’Almirra (1244).
Fou nomenat procurador reial del Regne de València (1257). Ajudà també l’organització de la frustrada croada de Jaume I a Terra Santa (1269).
(Aragó ?, segle XIII)
Amistançada de Jaume I de Catalunya.
Documentada en 1248-51, en tingué un fill, Pere Ferrandis d’Híxar, que fou nomenat baró d’Híxar.
Ha estat confosa sovint amb Berenguera Alfonso.
(Aragó ?, segle XV – segle XVI)
Lloctinent de Catalunya (1495-96). Volgué convocar un parlament per tal d’obtenir diners per fer cara al perill turc.
Confirmat en el seu càrrec a les Corts convocades pel rei Ferran II el Catòlic a Girona i a Tortosa, en cessà poc temps després.
(Aragó, segle XII – Catalunya-Aragó, segle XVI)
Família de jueus i conversos. El nom familiar original era Aben Laví, però fou substituït pel de Cavalleria per les relacions de dependència que, des del final del segle XII, lligaren la família amb els templers i els hospitalers.
Diversos dels seus membres tingueren un paper important en l’administració de la corona en temps de Jaume I el Conqueridor i a partir del regnat de Pere el Cerimoniós.
Aquest paper s’incrementà considerablement després de la conversió de gran part dels membres de la família, arran de la disputa de Tortosa (1414).
(Borja, Aragó, segle XIII – País Valencià, segle XVIII)
Família establerta a Xàtiva. Foren ducs de Gandia.
Adquiriren una gran importància en la vida política d’Itàlia i de l’Església romana durant els segles XV i XVI, ja que dos dels seus membres foren nomenats papes: Alfons de Borja –Calixt III– (1456-58) i Roderic de Borja –Alexandre VI– (1492-1503).
(Aragó, segle XII – País Valencià, segle XVII)
Família de militars i cavallers que s’establí a València el segle XIII.
Els seus membres participaren en la conquesta de València, i durant els segles XIV i XV, introduïren i fomentaren, en llur senyoriu de Manises, la indústria artística morisca de la ceràmica de reflexos metàl·lics.
Una branca d’aquesta família s’establí a Nàpols després que Alfons IV el Magnànim sotmeté aquell regne (1443).
L’estirp dels Boïl fou Garcia Asnares de Boïl (Aragó, segle XII – vers 1143) Senyor de les valls de Gallani i del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Felip Boïl (Aragó, segle XII) Senyor del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Garcia Boïl (Aragó, segle XII – segle XIII) Senyor del castell de Boïl (Aragó). Fou el pare de:
Benet Boïl (Aragó, segle XII – segle XIII) i de Pere Boïl (Aragó, segle XII – País Valencià, segle XIII) Ambdós germans prengueren part en la conquesta de València, on reberen terres. Pere donà origen a la branca valenciana dels Boïl i fou el pare de:
Guerau Boïl i Foces (País Valencià, segle XIII) Fou el pare de Pere Boïl i d’Aragó.
(Aragó, vers 1259 – segle XIII)
Senyor d’Ayerbe. Fill legitimat de Jaume I de Catalunya i de Teresa Gil de Vidaure; casat amb Aldonça de Cervera.
Les donacions de Jaume I li constituïren un considerable patrimoni. El 1285 contribuí a la defensa de la comarca d’Eixea enfront dels navarresos; l’any següent, per mitjà seu, hom concertà treva.
Destacà des dels inicis entre els promotors de la Unió, que el designà conseller del seu nebot, Alfons II de Catalunya.
Fou el pare de Pere d’Aierbe.
(Aragó ?, segle XVI – segle XVII)
Escriptor. Pseudònim encara sense identificar amb que apareix signada una segona part apòcrifa del Quixot, publicada a Tarragona el 1614.
Cervantes afirma en la segona part autèntica que es tractava d’un aragonès.
(Aragó ?, segle XIII – Constantinoble, Turquia, 1305)
Dirigent dels almogàvers. Almirall de la Gran Companyia Catalana, quan aquesta es traslladà a Constantinoble a sou d’Andrònic II per tal de lluitar contra els turcs.
Emparentat amb la família imperial per lligams matrimonials, va abjurar la religió catòlica i adoptà els costums bizantins. Fou nomenat almirall de l’imperi (1302) i va tenir com a base naval l’illa de Quios.
Va morir assassinat pels grecs a Andrinòpolis.
(Saragossa, Aragó, 4 juny 1742 – 21 maig 1814)
Historiador, jurista i naturalista. Estudià al col·legi de Cordelles de Barcelona. Es graduà en arts a Cervera (1760).
Edità sota el pseudònim de Melchor de Azagra una col·lecció de cartes adreçades a l’arquebisbe de Tarragona Antoni Agustí (Cartas de algunos Literatos Españoles, 1773).
Dades dels Països Catalans 