(València, 1 febrer 1777 – Gènova, Itàlia, 13 febrer 1842)
Polític. Germà de Miquel. El 1814 heretà el títol de comte de l’Alcúdia. Favorable a l’absolutisme, fou nomenat ambaixador a Rússia (1823) per Ferran VII de Borbó.
El 1832 fou president del consell de ministres, participà en l’intent de desposseir Isabel II de Borbó de la successió al tron, aprofitant la malaltia del rei.
(València, abril 1814)
Document signat per un grup de diputats, encapçalats per Bernardo Mozo de Rosales, presentat a Ferran VII de Borbó, demanant la supressió de la Constitució i dels decrets de les Corts de Cadis, però defensant el sistema de Corts.
Ferran VII justificà el retorn a l’absolutisme en aquest document.
(València, 1814 – ? )
Periòdic absolutista. Editat a la impremta de Francesc Brusola, bé que alguns números foren reimpresos a diverses ciutats hispàniques.
N’era director Just Pastor i Pérez, oficial de la secretaria de gràcia i justícia, i es distingí per un llenguatge especialment violent.
(Catalunya, segle XVIII – Tarragona, 1827)
Capitost absolutista. Després d’intervenir en la revolta reialista contra el Trienni Constitucional (1821-23), dirigí una de les partides dels Malcontents a la primavera del 1827, i encara, pel setembre, ocupà Mataró.
Fou afusellat pels governamentals.
(Castellar d’En Hug, Berguedà, segle XIX – Catalunya, segle XIX)
Guerriller.
El 1822 participà a l’alçament absolutista sota la direcció del baró d’Eroles.
Anys després havia de sobresortir a la Primera Guerra Carlina.
(Marañón, Navarra, 1773 – Vilanova d’Almassà, Matarranya, 9 novembre 1826)
(dit el Trapense) Guerriller absolutista. Desertor de l’exèrcit (1817), es refugià a la Trapa de Santa Susanna, d’on, suprimit el monestir el 1821, passà a Poblet.
L’abril de 1822 dirigí una guerrilla a l’Espluga de Francolí, i participà en la conquesta de la Seu d’Urgell, per instal·lar-hi la regència.
Després del 1823 es convertí en el braç armat de la facció més ultra del reialisme, i fou portat, per tal que fos vigilat, de nou a la Trapa de Santa Susanna (febrer 1826), on morí.
Sobrenom del dirigent absolutista català Josep Bussons (1770-1828).
(Catalunya, 1822)
Moviment absolutista. Sorgí a la primavera del 1822, en oposició a les reformes i a l’aplicació de la Constitució de Cadis, reimplantada des de la fi del 1820.
Tenia el caràcter de conflicte de guerrilles, amb un ampli suport popular, motivat per la crisi econòmica -deguda a les pèssimes collites del 1821- i per la política impositiva, de caire centralista, del govern liberal. El clergat llançà una campanya contra les institucions centralistes.
La revolta, en la qual participaren guerrillers de la guerra del Francès i de les futures guerres carlines, fou organitzada per la Junta Reialista de Tolosa, per mitjà de Doménec de Caralt.
L’escassetat de tropes governamentals i el caràcter de defensa del sistema de vida camperol contribuïren a l’èxit inicial. El moment més àlgid, cal situar-lo en la conquesta de la Seu d’Urgell (31 de juny) i la instal·lació de la Regència (15 d’agost).
Les campanyes de Mina obligaren a retrocedir els guerrillers, que es reorganitzaren i tornaren com a tropes d’avantguarda de l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís.
(Talarn, Pallars Jussà, 1784 – Daimiel, Castella, 22/ago/1825)
Militar i polític absolutista. Baró d’Eroles. Abandonà els estudis de lleis a Cervera i participà en la guerra del Francès.
Defensor de Girona, fou capturat pels francesos i empresonat a Ribesaltes (1809). S’escapà (1810) i dirigí la guerrilla a l’Empordà; ascendit a general de brigada (1811), dirigí la fortificació de Montserrat.
Durant el Trienni Constitucional, i després d’ésser deportat a Mallorca, d’on escapà, constituí, a la Seu d’Urgell, la Regència absolutista amb el marquès de Mataflorida i l’arquebisbe de Tarragona Jaume Creus (15 agost 1822). Com a comandant suprem de les forces reialistes, fou derrotat per Espoz y Mina a la Pobla de Segur.
Refugiat a França, intentà de reorganitzar la Regència i entrà amb el duc d’Angulema i els Cent Mil Fills de Sant Lluís.
Ferran VII li concedí com a recompensa la capitania general de Barcelona (1823-24), on practicà una política de reorganització i apaivagament que provocà l’oposició dels sectors extremistes, els quals aconseguiren que fos traslladat a Madrid.
Sembla que morí d’un atac de follia.
Fou el quart marquès de la Cañada-Ibáñez.
(Vinaròs, Baix Maestrat, 13 gener 1805 – Tarragona, 14 abril 1864)
Eclesiàstic. El 1830 fou nomenat catedràtic de cànons a la Universitat de València.
El 1840 fou separat de la càtedra per les seves idees absolutistes, però, continuà combatent les doctrines liberals, especialment a Las postdatas (1841).
El 1843 fou reposat a la càtedra i, quan Pius IX reprengué les interrompudes relacions amb la cort d’Espanya, Costa fou cridat perquè, juntament amb Jaume Balmes, comencés els treballs preparatoris d’un nou concordat.
L’any 1849 fou designat bisbe de Barcelona; es mostrà intransigent i condemnà les idees liberals, la qual cosa li ocasionà fortes polèmiques amb la premsa de Barcelona i la de Madrid.
Participà en la constitució del 1856, i hi presentà una exposició demanant l’absoluta intolerància de cultes, motiu pel qual fou exiliat a Cartagena; el 1856 tornà a encarregar-se de la diòcesi barcelonina.
El 1857 fou nomenat arquebisbe de Tarragona.
Les seves obres, entre les quals cal fer esment de Los concilios tarraconenses, foren publicades (Obras completas) el 1856. A ell es deu la publicació de la Doctrina cristiana, en català.
Dades dels Països Catalans 