(València, 30 març 1917 – Madrid, 1 gener 2005)
Eclesiàstic i historiador. Doctor en filosofia i lletres, s’ordenà sacerdot (1948) i obtingué càtedra universitària d’història moderna i contemporània (1948).
Ha estat degà a la facultat de Pamplona (1955-60) i és autor de diversos estudis històrics.
(Castelló de la Plana, 5 juliol 1923 – 7 abril 2005)
Historiador. Doctorat en filosofia i lletres per la Universitat de València, i membre corresponent de la Real Academia de la Historia i secretari de la Societat Castellonenca de Cultura.
Publicà diversos treballs sobre temes medievals i del segle XVIII: Cognoms castellonencs de 1588 i 1769 (1965) i Primeros años de la fábrica de cerámica de Alcora (1973), entre altres. Fou també autor de nombrosos catàlegs i repertoris d’arxius comarcals: Catálogos de pergaminos del Archivo Municipal de Castellón, Noticias documentales para la historia de Lucena i una Guía de la Provincia de Castellón.
(Onda, Plana Baixa, 28 març 1928 – 24 novembre 2005)
Ceramista, conegut per Manolo Safont. Començà en empreses ceràmiques als catorze anys i el 1951 instal·là el seu propi taller. Ha exposat sol a Castelló de la Plana, Madrid, Barcelona, Onda, València i Tortosa; també ha participat en diverses exposicions col·lectives.
És autor de murals notables i de composicions d’inspiració religiosa. Guanyà els premis de Ceràmica del concurs “El Miquelet”, de València, els anys 1959, 1960 i 1961. El 1976 un plafó seu fou seleccionat al concurs de ceràmica mural de l’Autopista de l’Ebre.
Té obres als Museus de Ceràmica de València i de Ginebra i als d’art contemporani de Vilafamés i Madrid.
Auto-qualificat de pintor ceramista, s’adscriu a una abstracció no geomètrica rica en color.
(València, 14 febrer 1908 – 7 juny 2005)
Historiador de l’art. Fou deixeble del marquès de Lozoya i d’Eugeni d’Ors. Es llicencià en dret (1934) i es doctorà en filosofia i lletres (1944) a Saragossa.
Fou catedràtic a la Universitat de València i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1942-68), que dirigí més de 15 anys, des del 1951. Fou degà de la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de València (1972-73), director del Museu de Belles Arts de València (1962) i membre de l’Acadèmia de Sant Carles (1943), que presidí des de 1973, de la de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, de la Hispanic Society de Nova York, etc.
És autor d’una obra extensa entre la qual cal destacar Aspectos de la arquitectura gótica valenciana (1935), Loa y elegía de Palomino en su decoración de los Santos Juanes de Valencia (1941), La Academia Valenciana de Bellas Artes (1945), Pintores del mar (1950), Un libro de horas del conde-duque de Olivares (1951), Yáñez de la Almedina (1954), un catàleg del Museu de Belles Arts de València (1954), València monumental (1959) i diversos articles, especialment sobre gòtic valencià. Guanyà un Premio Nacional de Literatura el 1945.
Fou el pare de Felip Vicent Garín i Llombart.
(Oriola, Baix Segura, 28 juny 1924 – Múrcia, 28 gener 2005)
Filòsof i escriptor. Fou catedràtic de fonaments de filosofia a la universitat de Múrcia.
Ha publicat els assaigs filosòfics Nuestra sabiduría racional en Dios (1950), El conocimiento natural de Dios (1955) i El valor de la verdad y otros estudios (1964).
(Llucmajor, Mallorca, 28 novembre 1932 – 9 octubre 2005)
Arqueòleg i historiador. Doctorat a Barcelona, a la Facultat de Filosofia i Lletres (1968) amb la tesi Contribució mallorquina a la coneixença dels indígenes de Califòrnia. Director de la Societat Arqueològica Lul·liana.
Ha treballat sobre les cultures talaiòtiques i sobre Llucmajor i ha publicat diversos treballs, sovint en col·laboració amb Josep Mascaró i Pasarius.
Té una especial importància la seva Historia de Llucmajor (primer volum 1972).
(Pollença, Mallorca, 7 juny 1920 – 29 gener 2005)
Poeta i autor teatral.
Autor de llibres de poemes: Vorera de mar (1952), Pollença i poesia (1955), Cursa de braus (1966), A ritme d’hores madures (1966, premi Ciutat de Barcelona), Dionís Bennàssar, El fons de la mar (1979), Torxes de pau (1979) Doscents homes del món (1988); poesia escènica; Vós regnau damunt l’altura.
També va escriure comèdia musical: Somnis de pescador; i monografies sobre la terra natal: Llegendes i tradicions (1985), Històries, tradicions i llegendes (1986).
(Alcoi, Alcoià, 5 febrer 1935 – València, 7 juliol 2005)
Compositor i pedagog. Estudià a París amb O. Messiaen. Ha estat professor i director del Conservatori de València.
Les seves obres Sinfonietta, Tres danses valencianes i Simfonia muntanyenca han rebut diversos premis. També és autor d’un Concert per a violí i orquestra, d’una Elegia per a violoncel i piano, de diverses marxes i pasdobles per a banda, i de composicions per a veus.
(València, 1920 – 1 gener 2005)
Crític d’art. Promotor de l’avantguardisme a València (Grup Parpalló, Nou realisme), ha contribuït a la introducció del mètode sociològic en l’estudi de l’art.
Col·labora en diverses revistes, fundà la “Suma y Sigue del Arte Contemporáneo” i ha publicat nombrosos llibres entre els quals destaca Panorama del arte nuevo español (1966).
Premi de la Crítica a la XXIX Biennal de Venècia.
(Mataró, Maresme, 29 març 1922 – 29 juliol 2005)
Pintor. Fou deixeble de Rafael Estrany, i estudià a l’Escola d’Arts i Oficis mataronina.
Féu la seva primera exposició individual a Barcelona el 1949.
Dades dels Països Catalans 