Arxiu d'etiquetes: 1994

Figueras i Bassols, Josep Maria

(Barcelona, 18 desembre 1928 – 30 març 1994)

Empresari i polític. Inicialment es dedicà al sector immobiliari i, més tard, a diverses branques econòmiques.

El 1966 creà el Centre d’Estudis d’Història Contemporània. Promogué el partit liberal Acció Democràtica (1976) i la Lliga Liberal de Catalunya (1977).

Entre 1979-91 fou president de la Cambra de Comerç de Barcelona, del Consell de Cambres Oficials de Comerç de Catalunya, i, fins el 1986, del Consejo Superior de Cámaras de Comercio de España.

Fou el primer president de l’Assemblea de Cambres de Comerç de la Mediterrània, i fins el 1987, de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

És autor de ¿Qué es el capitalismo? (1976), Catalunya com a exemple (1977) i Del capital al capitalismo (1980).

Ecomuseu de les Valls d’Àneu

(Pallars Sobirà, 1994 – )

Institució museística. Oberta al públic a la vall d’Àneu. S’integra en una nova concepció museològica i museogràfica segons la qual el museu no es reclou en un edifici sinó que abasta tot un territori, de tal manera que se vertebra a partir de diferents centres patrimonials repartits per indrets de la zona.

El seu objectiu és incidir en el desenvolupament econòmic i social de la vall d’Àneu mitjançant la recerca, la conservació i la difusió del patrimoni integral.

Actualment disposa d’una seu principal a la casa Gassia d’Esterri d’Àneu, i diverses extensions: la serradora hidràulica d’Alós d’Isil, el conjunt monumental de Son, el monestir benedictí de Sant Pere del Burgal, a Escaló, i la central hidroelèctrica de Sant Maurici d’Espot.

Enllaç web: Ecomuseu de les Valls d’Àneu

Diario de Barcelona

(Barcelona, 1 octubre 1792 – 28 gener 1994)

Diari del matí. Representant de la burgesia del segle XIX, durant l’ocupació napoleònica esdevingué el diari oficial del govern francès, el qual el féu publicar conjuntament en català i francès. El 1814 s’en féu càrrec Antoni Brusi i Mirabent -a partir d’aquell moment es conegué popularment amb el nom d’“El Brusi” i inicià una etapa de plenitud, lligat a la Renaixença, especialment sota la direcció de Mañé i Flaquer.

Començà la davallada a començament del segle XX, i, tot i una revifalla experimentada els anys quaranta i cinquanta, desaparegué el 1984. De 1987 a 1994, un grup editorial i financer, al qual l’ajuntament de Barcelona -que en té la titularitat- en cedí la capçalera, el tornà a publicar fins que desaparegué per donar pas al “Nou Diari”, de vida efímera.

Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalana

(Barcelona, 18 març 1981 – Catalunya, 1994)

Moviment de mobilització cívica en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalana, format per diverses entitats i persones de rellevància, a partir d’una Assemblea celebrada al Paranimf de la Universitat de Barcelona.

Després de l’èxit assolit en la magna concentració al camp del F.C. Barcelona amb el lema “Som una nació” (24 juny 1981) i arran de la manifestació a Barcelona contra la LOAPA (14 març 1982), la Crida sofrí l’abandó d’elements moderats (29 juny 1983) i passà a realitzar campanyes al carrer en defensa de l’ús públic del català.

El 1993 es va auto-dissoldre en considerar acomplerts els seus objectius inicials de mobilització popular. Molts dels seus dirigents passaren a Esquerra Republicana de Catalunya.

Capell i Hernández, Josep

(Almacelles, Segrià, 3 novembre 1914 – Barcelona, 15 agost 1994)

Pianista i compositor. Inicià els estudis de música als sis anys. Als quinze es traslladà a Mollerussa i seguint els consells del seu mestre Felicià Valls, de Lleida, es matriculà al Conservatori del Liceu de Barcelona. Des del 1930 fins al 1951, que es traslladà definitivament a Barcelona, realitzà una important tasca en l’àmbit de la música ballable, fundant diverses orquestres i com a instrumentista, arranjador i compositor. S’incorporà a la cobla orquestra Barcelona com a trombonista, pianista i director.

Com a compositor cal destacar els nombrosos guardons obtinguts en concursos musicals, entre els quals destaquen sengles primers premis en el concurs “Joaquim Serra” de RNE (1982 i 1984), per les seves sardanes Amor meu i Impetuosa. També assolí una gran popularitat entre els sardanistes amb títols com ara La meva saltirona o Sardanes a Mollerussa.

Calders i Rossinyol, Pere

(Barcelona, 29 setembre 1912 – 21 juliol 1994)

Narrador, periodista i dibuixant. Fill de Vicenç Calders i Arús. Col·laborà, com a dibuixant, a “L’Esquella de la Torratxa” i, com a redactor, a “El Diari Mercantil” i a “La Rambla”. Es donà a conèixer com a escriptor amb El primer Arlequí (1936), L’any de la meva gràcia (1937), La glòria del doctor Larén (1937) i Unitats de xoc (1938), crònica sobre la guerra civil.

Exiliat a Mèxic (1939), es guanyà la vida com a dibuixant tècnic i col·laborà en diverses publicacions de l’exili. El 1963 tornà a Barcelona, on fundà, amb Josep Carner i Agustí Bartra, la revista “Lletres”, i col·laborà en “La Revista de Catalunya”, “La Nostra Revista” i “Pont Blau”.

El 1954 publicà el recull Cròniques de la veritat oculta, premi Víctor Català, que, amb altres narracions, constitueix el volum Tots els contes de Pere Calders (1968). De tema mexicà són Gent de l’alta vall (1957), Demà a les tres de la matinada (1959) i Aquí descansa Nevares (1967). Altres obres que cal destacar són: L’ombra de l’atzavara (1964), Ronda naval sota la boira (1966), Invasió subtil i altres contes (1978), De teves a meves (1984), La revolta del terrat i altres contes (1985), el recull d’imatges gràfiques Veure Barcelona (1984), amb fotografies de F. Català i Roca, i unes obres completes.

Les seves narracions inspiraren muntatges teatrals (Antaviana, 1979). Col·laborà habitualment en el diari “Avui”. En la seva obra, l’absurd es mescla amb la realitat, sovint amb fina ironia, a voltes amb un extraordinari to líric.

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1986), de narrativa Ciutat de Barcelona (1987) i doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (1992).