(Barcelona, 18 novembre 1908 – Tarragona, 24 gener 1987)
Metge. Ha estat un dels iniciadors dels estudis de toxicologia clínica a Catalunya.
Autor de treballs importants sobre les intoxicacions per aliments i per tal·li; ha estat vice-president de l’Associació Europea de Centres de Lluita contra les Intoxicacions.
(Sidamon, Pla d’Urgell, 1913 – Washington DC, EUA 1987)
Monjo benedictí de Montserrat. Doctor en teologia, llicenciat en Sagrada Escriptura i professor de llengua copta, des de l’any 1962, a la Universitat Catòlica de Washington (EUA).
És autor de treballs d’investigació remarcables sobre qüestions d’història. És també un dels traductors del Nou Testament per a l’anomenada Bíblia de Montserrat.
Fou director del Scriptorium Biblicum et Orientale de Montserrat.
(Barcelona, 3 juny 1896 – 29 març 1987)
Arquitecte i escriptor. Fill de Bonaventura Bassegoda i Amigó, i germà de Pere-Jordi.
Premiat als Jocs Florals (1912) i en altres certàmens; la col·lecció “Lectura Popular” publicà un aplec de les seves poesies, d’inspiració modernista, amb traduccions d’autors diversos: Roses místiques (1974) i Les cançons del meu molí (1976).
Llicenciat en arquitectura l’any 1924, dirigí l’edificació de l’Exposició Internacional de Barcelona (1928). Va ser secretari de l’Escola d’Arquitectes de Barcelona i membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.
Va escriure, entre d’altres, les monografies: Voltes primes de formigó armat (1936), La bóveda catalana (1947), Equivalencias catalanas en el léxico de la construcción (1966), Atlas de tècnica edificatoria (1985), així com sobre la marina del Masnou (Maresme), d’on fou arquitecte municipal, i sobre les Ordinacions d’En Santacília.
Fundador de l’Institut Garcia Fossas d’Igualada. Fou el pare de Bonaventura i Joan Bassegoda i Nonell.
(Barcelona, 1905 – 1987)
Aviador. Director i professor de l’escola de pilots de l’Aeroclub de Catalunya (1936), dirigí el butlletí “Aviació”.
Després de la guerra civil, creà una escola de vol i reorganitzà l’Aeroclub de Catalunya, que passà a denominar-se Aeroclub de Barcelona-Sabadell.
Organitzà els festivals internacionals d’aviació (1956 i 1958).
(Barcelona, 1900 – 1987)
Medievalista. Deixeble de Ferran Valls i Taberner i de Francesc Martorell als Estudis Universitaris Catalans. Es llicencià en dret i filosofia i lletres (1930), i fins al 1939 fou professor de la Universitat Autònoma i de l’Institut Escola de Barcelona.
Especialitzat en estudis medievals, ha escrit, entre altres, les següents obres: Historia de la cultura española. La Alta Edad Media (1953), Alfons el Benigne (1954), Pere el Catòlic (1960) i Els primers comtes-reis (1985).
Col·laborà amb Vicens Vives en el llibre pedagògic: Història: Primeres lectures, i s’encarregà d’edicions crítiques de textos historiogràfics antics.
També és autor de La dona i la cortesia a la societat medieval (1947), Pequeña historia de la Humanidad medieval (1953) i d’Història Universal (1968).
(Barcelona, 1987)
Trobada internacional d’artistes. Organitzada per l’escultor anglès Anthony Caro a la Casa de Caritat de Barcelona.
Aquesta experiència es remunta a l’any 1982 a Pine Plains (EUA), on anualment es reuneixen artistes, majoritàriament dels Estats Units, la Gran Bretanya i el Canadà, per a treballar en les seves obres en un espai compartit i un temps limitat.
A Barcelona participaren vint-i-cinc artistes estrangers i quinze d’espanyols, i també crítics americans i europeus.
Tots els artistes participants feren donació al futur Museu d’Art Contemporani de Catalunya d’almenys una de les obres realitzades.
(Barcelona, 5 febrer 1930 – Mataró, Maresme, 18 juny 1987)
Pintor. Cultivador al principi d’un expressionisme primitivista, a partir de l’impacte de l’informalisme conreà un tipus d’abstracció geomètrica que recorda les màquines de Klee. Posteriorment arribà a una pintura de matèria, porosa i resseca, plena d’impulsos vitals.
Des del 1956 s’integrà al grup Sílex, del qual formaven part Carles Planell, Hernández Pijuan i Rovira Brull.
(Catalunya, 1987 – )
Empresa creada per la Presidència de la Generalitat.
Les seves finalitats són la gestió i l’aprofitament d’exportacions agràries, forestals i piscícoles i, en general, del que es relaciona amb aquests objectius.
(Barcelona, 16 abril 1893 – 30 juny 1987)
Compositor i pianista. Estudià piano al Conservatori del Liceu i amplià coneixements musicals a París (1911-14), on estudià amb F. Motte-Lacroix i Samuel Rousseau. Tornà a Barcelona, on visqué durant uns deu anys, fins que s’establí novament a París (1923-41).
En la seva producció, personal i al marge d’escoles, i que gaudí d’un ampli reconeixement internacional, predominen les composicions per a piano i per a piano i veu. Entre la seva obra pianística destaquen Impressions íntimes (1914), Suburbis (1917), Escenes d’infants (1918), Charmes (1921), 10 Preludis (1927-51), Paysages (1942-60) i Música callada (1959-67). Per a veu sobresurten Quatre melodies (1926-28), Comptines (1943), Combat del somni (1942-51), Becquerianes (1972) i Cinc chants sur textes de Paul Valéry (1973).
També és autor d’obres per a guitarra (Suite compostena, 1961) i per a cor, com ara Cant d’Utreia (1962), Cantar del alma (1963) i Propis del temps d’Advent (1973). Compongué també obra simfònica (Variacions sobre un tema de Chopin, 1961) i els ballets Don Perlimplín i House of Birds (1956).
A més de compositor fou també un gran intèrpret de piano, i actuà sovint arreu del món. Entre altres distincions, fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, Cavaller de les Arts i de les Lletres pel govern francès, premi Nacional de Música (1979) i membre de la Real Academia de San Fernando de Madrid.
(Vandellòs, Baix Camp, 10 agost 1893 – Barcelona, 24 octubre 1987)
Metge. Cursà els estudis a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1915). Fou alumne intern de l’hospital de la Santa Creu i del Clínic, en el qual treballà com a preparador anatòmic mentre estudiava. El 1920 fou nomenat catedràtic auxiliar d’anatomia de la Facultat de Barcelona, el 1926, per oposició, passà a la de Salamanca, i el 1928 retornà a la de Barcelona. El 1933 fou nomenat catedràtic d’urologia de la Universitat Autònoma.
El 1954 fou nomenat director de l’Escola Professional d’Urologia, i el 1967 presidí l’Associació Internacional d’Urologia. Realitzà tot un seguit de treballs al Laboratori Biològic de Sarrià que publicà a El sistema nervioso, órgano vegetativo. Contribución a su estudio anatómico y embriológico (1926).
Destacà pels seus treballs d’anatomia i patologia urològiques i sobre l’estructura de la pròstata, camps en els quals tingué un gran prestigi internacional. També escriví Nota sobre anatomía del uréter, El mediastino en las diferentes edades i el tractat Patología urogenital (1944-45). Fou doctor honoris causa per la universitat de Tolosa, al Llenguadoc.
Dades dels Països Catalans 