(Algemesí, Ribera Alta, 21 juny 1908 – València, 10 agost 1984)
Periodista i escriptor. Ha estat director de “Las Provincias”.
A part d’uns assaigs, en castellà, sobre les arrels de la història valenciana i sobre Blasco i Ibáñez, ha escrit teatre (El milacre dels Milacres, 1969; El cigne fora de l’aigua, 1977) i la novel·la sobre el món rural Els horts (1972).
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 15 març 1911 – Palma de Mallorca, 24 març 1984)
Escriptor. Impressor d’ofici. Deixeble, a Eivissa, d’Isidor Macabich, a partir del 1932 s’instal·là a Palma de Mallorca.
Va publicar treballs diversos sobre Eivissa: Bon profit! (1967), receptari de cuina eivissenca, en castellà; guies d’Eivissa i de Formentera i, sobretot, ha recollt les rondalles a Rondaies eivisenques (1953), Rondaies d’Eivissa (1955) i Rondaies i contes d’Eivissa (1961), les seves obres principals, i a Supersticions ibicencas (1952), Es Berruguet (1956), Lo promès sia atès (1957) i Rondalles de Formentera (1976).
Des del 1945 fins al 1979, publicà l’almanac bilingüe (català i castellà) “El Pitiuso”.
(País Valencià, 1915 – 1984)
Catàleg bibliogràfic elaborat per Josep Ribelles i Comín. Aspirava a reunir tots els llibres, opuscles, periòdics i fulls solts escrits en català per autors valencians o editats al País Valencià.
El 1915 en fou publicat el primer volum que abraça la relació de les impressions incunables i algunes altres, posteriors, de literats del segle XV; el segon (1929) correspon a edicions i a autors del segle XVI, i el tercer (1943) inclou la producció dels segles XVII i XVIII.
És un repertori força extens, fet amb un criteri no gaire científic, però molt útil per la quantitat de notícies i pels fragments de texts antics o introbables que publica.
El 1978 fou publicat el quart volum sobre el segle XIX i el 1984 el cinquè volum sobre el segle XX.
(Perpinyà, 1946 – 1984)
Empresa. Creada per Salvi Pi, dedicada a la fabricació de nines. Donà feina a més de mil persones (la meitat a domicili).
El 1967 produí 1.200.000 joguines, xifra que la situà al capdavant de la indústria d’aquest ram dins l’estat francès.
(Illes Balears, segle XX – 1984)
Demarcació militar, amb capital a Palma de Mallorca. Aquesta denominació substituí, al segle XX, l’antiga de capitania general de Mallorca.
La divisió militar de l’estat espanyol feta el 1893 respectà aquesta denominació, malgrat que a la Península Ibèrica les antigues capitanies generals foren anomenades des d’aleshores regions militars.
Durant la Segona República, arran de la gestió ministerial de Manuel Azaña, fou anomenada comandància general de Balears, nom que recuperà el 1984 després d’una nova reorganització de l’exèrcit de l’estat espanyol.
(Palma de Mallorca, 1926 – Barcelona, 1984)
Escriptor. Anà a viure a Barcelona, on exercí d’advocat.
Obtingué el premi Planeta de 1959 amb la novel·la La noche i el premi Ciutat de Barcelona de novel·la de 1961 amb Homenaje privado.
(Súria, Bages, 1907 – Barcelona, 1984)
Documentalista. Pioner del cinema català, fou muntador a la primera època del cinema sonor i iniciador de l’escola de documentalistes de l’etapa republicana.
Realitzà: La ruta de Don Quijote (1934), Un río bien aprovechado (1934), etc.
(Barcelona, 31 gener 1903 – Palma de Mallorca, 1984)
Humanista i pedagog. Llicenciat en filosofia i lletres (1927). Deixeble de Joaquim Balcells. Ajudant i després encarregat de curs a la Universitat de Barcelona.
Professor d’història de la cultura a l’Escola de Bibliotecàries de la Mancomunitat (1930), catedràtic de llatí (1932) incorporat a l’Institut-Escola de la Generalitat; en fou també el secretari. El 1939 fou traslladat a Manresa, i fins el 1957 no aconseguí de tornar a Barcelona. En jubilar-se (1973), era catedràtic de l’institut Milà i Fontanals.
Era encara estudiant quan preparà, amb el seu company Joan Petit, l’edició i la traducció dels poemes de Catul (Fundació Bernat Metge, 1928).
La seva activitat com a filòleg i humanista restà molt vinculada a la Fundació Bernat Metge: edità i traduí els Discursos d’Iseu (1930-31) i cinc volums dels Discursos de Ciceró (1953-64) i revisà el text llatí dels volums corresponents a l’Epistolari de sant Cebrià, d’un volum de Quint Curci i de tres volums dels Discursos de Ciceró.
Féu cursos a l’escola de traductors de la Fundació, i des del 1959 formà part del seu consell directiu. Dugué també a terme una tasca feixuga i abnegada de revisió i arranjament de nombrosos volums. El seu art de traductor es manifesta especialment en la versió de les Odes d’Horaci (1978-81). També és autor de manuals destinats a l’ensenyament del llatí.
(San Nicolás de los Arroyos, Argentina, 12 juliol 1889 – Barcelona, 1984)
Jurista i advocat. Fill de Francesc Pi i Sunyer i nét de Francesc Sunyer i Capdevila. Es llicencià en dret a Barcelona i es doctorà a Madrid.
Membre fundador d’Acció Catalana. Fou secretari de l’ajuntament de Barcelona durant la Segona República i durant la guerra civil ajudà alguns amics seus perseguits de la zona republicana facilitant-los passaports. Anà a París el 1937 i tornà el 1940.
Depurat, fou separat del seu càrrec a l’ajuntament. Guanyà la càtedra de dret administratiu (1940); com a catedràtic gaudí d’una gran popularitat per la seva bonhomia, humor i anecdotari subtil.
Personatge de món, esdevingué una figura familiar en reunions socioculturals. Fou degà del col·legi d’advocats i de la facultat de dret.
Especialitzat en dret administratiu, col·laborà en diverses revistes i diaris: “Revista Jurídica de Catalunya”, “Estudis Municipals”, “Catalunya Municipal”, “Catalunya Exprés”, etc.
(Gràcia, Barcelona, 28 desembre 1899 – Barcelona, 21 març 1984)
Escultor i medallista. Es formà a l’Escola Municipal d’Arts i Oficis, i en escultura a l’Escola de Llotja.
És autor de restauracions i d’una imatge de la Mare de Déu de la Mercè, per a la catedral de Quito, que li valgué la medalla al mèrit cultural de la diputació de Barcelona.
Ha treballat al Museu Arqueològic de Barcelona com a restaurador i medallista.
Dades dels Països Catalans 