(Barcelona, 1980 – )
Companyia de dansa. Fundada per Avelina Argüelles, coreògrafa, ballarina i professora de dansa contemporània a l’Escola Superior de l’Institut del Teatre de Barcelona.
Ha presentat, entre d’altres, els muntatges Anells sense dits (1980), Avui dimecres, demà dimecres (1983), Els set pecats capitals (1986), Nits (1987), Perfums (1988), No trepitgeu la gespa (1993), El vent no té repòs i Al voltant del drac (1996).
(Barcelona, 1909–1934 i 1980 – )
Associació fundada per tal de promoure activitats a favor de la democratització de la cultura.
En aquest sentit fou seu de moltes institucions i, alhora, tribuna lliure d’activitats favorables als drets humans i als interessos de la classe obrera. S’hi professaven cursos d’extensió universitària.
Enllaç web: Ateneu Enciclopèdic Popular
(Catalunya, 1980 – )
(ACCA) Associació interprofessional. Els objectius són l’estudi, el desenvolupament, la difusió i els intercanvis de coneixements sobre les ciències de l’alimentació (bromatologia i nutrició).
Els seus associats, procedents de molt diverses disciplines, porten a terme llur activitat en diferents camps de l’ensenyament, la investigació, la indústria, l’administració, els laboratoris privats o públics i els centres sanitaris.
Enllaç web: Associació Catalana de Ciències de l’Alimentació
(Barcelona, 1966 – vers 1980)
Col·lecció discogràfica de la casa Edigsa.
Començada sota la presidència de Pau Casals i la direcció d’Oriol Martorell i un equip de redactors, amb la finalitat de donar a conèixer les obres més interessants de l’evolució musical als Països Catalans.
Els discs anaven acompanyats d’extensos comentaris sobre les obres que contenien i llurs autors.
(Catalunya, 1940 – 1980)
Empresa de circs ambulants. Formada per Francesc Amorós i Oswald Silvestrini, propietaris-directors de quatre circs ambulants que des del 1940 efectuaren llurs tournées pels pobles i ciutats de Catalunya.
A la mort de Francesc es dissolgué l’empresa.
(Barcelona, 1980 – )
Entitat cultural fundada per tal d’intensificar les relacions amb Sardenya, sobretot amb l’Alguer.
Abans de la seva constitució (1974-79), era una secció d’Òmnium Cultural.
(Maó, Menorca, 1899 – Barcelona, 28 desembre 1980)
Economista i estadístic. Format a l’Escola d’Alts Estudis Comercials de la Mancomunitat, estudià a la Universitat de Barcelona i fou cap del Servei d’Estudis Econòmics i del Servei Central d’Estadística de la Generalitat de Catalunya del 1933 al 1938.
Del 1938 al 1942 residí a París, i en tornar a Barcelona ocupà càrrecs a diversos centres d’estudis econòmics.
Va escriure, entre altres obres: L’economia de la Catalunya autònoma (1933), Els pressupostos de les corporacions públiques (1936), La població a Catalunya (1936), Els pressupostos municipals (1937) i Els moviments demogràfics i de població a Catalunya (1937).
(Barcelona, 8 novembre 1889 – 1980)
Relligador. Les seves enquadernacions han exercit un mestratge en l’art del llibre. A part les seves activitats professionals ha portat una efectiva docència.
Ha estat director del Conservatori de les Arts del Llibre, secció de l’Escola d’Arts Aplicades de Barcelona.
(Maó, Menorca, 15 febrer 1897 – Madrid, 27 maig 1980)
Cançonetista. Es traslladà a Barcelona on, per la seva sensibilitat, esdevingué aviat una figura de la cançó catalana i aconseguí èxits populars com els de La Porta Ferrissa, La Font del Gat, Els tres tombs, etc.
Casada i retirada de l’escena el 1925, va anar a viure a Menorca.
(Sabadell, Vallès Occidental, 29 juny 1881 – Barcelona, 16 agost 1980)
Pedagog i geògraf. De formació diversa i esperit inquiet, va cursar estudis a l’École des Sciences de l’Éducation, de Ginebra, i a l’Institut de Géographie Alpine de Grenoble.
La seva activitat va ser en tot moment ben intensa, tant en l’àmbit docent i de recerca com en el cívic: professor als Estudis Universitaris Catalans, catedràtic a l’Escola Normal de Mestres i president de la Societat Catalana de Geografia i del Centre Excursionista de Catalunya.
Exiliat el 1939, s’establí primer a Colòmbia i, anys més tard, a Veneçuela, on dirigí el departament de geografia i història de l’Instituto Pedagógico de Caracas.
Tornà a Catalunya el 1965 i s’incorporà com a membre numerari a l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Geografia, corporacions que li reteren ja en vida un homenatge materialitzat en la Miscel·lània Pau Vila (1975). Li fou concedit el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1976.
Autor d’un gran nombre d’obres, cal destacar-ne Assaig de recordança i de crítica del que fou l’Escola Horaciana (1920), La Cerdanya (1926), Resum de geografia de Catalunya (1928), Fesomia geogràfica de Catalunya (1937), Nueva Geografía de Colombia (1945), Joan Orpí, l’home de la Nova Catalunya (1967), Divisió Territorial de Catalunya i Barcelona i la seva rodalia al llarg del temps (1974), entre moltes més.
A més, dirigí i en part redactà una monumental Geografía de Venezuela, país on també deixà una escola geogràfica.
Dades dels Països Catalans 