(Arenys de Mar, Maresme, 1879 – 1969)
Pintor paisatgista. Autodidacte, estudià els grans mestres del Museo del Prado i tingué contacte a París amb l’impressionisme.
Començà la seva obra, en aquest estil, però més endavant retornà al realisme i narrà en els seus paisatges escenes populars i típiques de Catalunya.
Com a dibuixant col·laborà al setmanari “Papitu” amb el pseudònim d’Adam, i després a d’altres publicacions.
(Balaguer, Noguera, 7 gener 1896 – 18 novembre 1969)
Polític i historiador. Militant del moviment catalanista.
Fou alcalde de Balaguer, comissari de la Generalitat a Lleida (1936) i president del CADCI. Fundador i director de la revista “Pla i Muntanya” (1925-32), de Balaguer.
S’exilià l’any 1939, i en tornar es dedicà als estudis de la història de la seva ciutat. Col·laborà en la Història de la ciutat de Balaguer (1965), de Pere Sanahuja.
(Barcelona, 3 agost 1897 – Suzzara, Llombardia, Itàlia, 13 març 1969)
Soprano.
Debutà al teatre del Liceu de Barcelona, amb Rigoletto (1914), i el 1934 hi cantà, en versió catalana, El cavaller de la Rosa, de Strauss. Actuà amb gran èxit als millors teatres europeus i americans, especialment al Teatro alla Scala, de Milà.
Fou professora de cant al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, i compongué algunes melodies, entre les quals sobresurt Transcripció per a cant d’unes variacions, sobre un tema de Mozart.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 1886 – Barcelona, 1969)
(o Caldes) Escriptor i grafista. Dirigí la revista “Enllà” de Molins de Rei, on publicà nombrosos articles i poesies. Col·laborà també a “La Tralla” i “Catalana”, generalment amb pseudònim.
És autor d’obres teatrals, com Una boira (1908) i Quan les arrels han mort (1910), i de narracions, com Goig infinit i Deslliurança. Traduí Conte d’hivern, de Shakespeare (1909).
Fou el pare de l’escriptor Pere Calders i Rossinyol.
(Barcelona, 1913 – Roma, Itàlia, 6 agost 1969)
Eclesiàstic. Estudià al seminari de Barcelona, a la universitat Gregoriana i a l’Ateneu Lateranense de Roma, on es doctorà en dret civil i canònic. Al Col·legi Màxim de Sarrià es llicencià en teologia.
Exercí de professor al seminari de Barcelona i a la universitat pontifícia de Salamanca. El 1950 fou nomenat auditor de la Rota romana, on arribà a sots-degà.
Escriví articles especialitzats sobre matèries canòniques, i dedicà alguns estudis, entre d’altres la tesi doctoral, a les relacions entre el dret canònic i el dret català.
Personalitat de fort ascendent en els ambients cristians de Barcelona i de tot Catalunya, fou mentor de molts sacerdots catalans, fins al punt que, pel gener de 1969, en una carta al nunci, 141 sacerdots el demanaren per arquebisbe de Tarragona.
Juntament amb altres preveres barcelonins, inicià i promogué, el 1947, la Unió Sacerdotal. Sota el seu guiatge es formalitzà la fundació de les auxiliars diocesanes de Barcelona.
Intervingué activament en els treballs del Concili Vaticà II i fou membre de diverses comissions conciliars. A Catalunya fou portaveu de l’esperit del concili i esperança dels qui treballaven per una profunda reforma de l’Església.
(Barcelona, 1966 – 1969)
Grup de realitzadors cinematogràfics catalans o establerts a Barcelona: Jacint Esteva, Joaquim Jordà, Carles Duran, Vicenç Aranda, Ricard Bofill i, posteriorment, Jordi Grau i José Maria Nunes.
Fou propugnada pel crític i cap de producció Ricard Muñoz i Suay, enfront de la generació madrilenya denominada Nuevo Cine Español.
A part la intenció propagandística del terme, el nexe, no gaire coherent, entre les seves obres era, juntament amb l’abaratiment de la producció, una ambició renovadora actualitzant i en certs casos contestatària.
La temporada 1968-69 el grup desaparegué de fet.
(Terrassa, Vallès Occidental, 1882 – Barcelona, 1969)
Pintor, moblista i decorador. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la d’Arts i Oficis de Dresden (1908-14).
El 1915 fundà el Gremi d’Artistes de Terrassa, i després s’establí a Barcelona posant botiga de mobles i sala d’exposicions, que esdevingué un centre artístic ciutadà (1920-36).
Premiat a les exposicions d’arts decoratives de París 1925, Barcelona (1929), Madrid (1947), la seva obra es troba en diversos museus i col·leccions particulars.
La seva pintura se centra principalment en el paisatge, encara que conreà també la figura i el bodegó.
Com a decorador es dedicà al disseny de mobles, amb tendència a una reestilització de les formes clàssiques.
(Maspujols, Baix Camp, 1 gener 1888 – Roma, Itàlia, 8 desembre 1969)
Musicòleg i eclesiàstic. Deixeble de Felip Pedrell. Estudià a Alemanya amb Ludwig i l’any 1943 li fou encomanada l’organització i la direcció de l’Institut Espanyol de Musicologia. Posteriorment dirigí l’Institut Pontifici de Música Sacra i fou membre de l’Academia de San Fernando.
Va treballar, sobretot, en la investigació de la polifonia medieval peninsular i les melodies dels trobadors.
Entre les seves publicacions: La música a Catalunya fins al segle XIII (1935), Opera omnia, 7 volums, des del 1952, entre d’altres. A més, va dirigir la revista “Anuario Musical”, de l’Institut Espanyol de Musicologia.
També fou membre de les corporacions musicals internacionals més importants.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 8 desembre 1969)
Escriptor. Col·laborà a diverses publicacions periòdiques, com les revistes “Fulles d’Art” (1905) i “Estil” (1906).
És autor de diversos llibres, molts d’ells publicats amb pseudònim. Els més difosos han estat possiblement els seus Diccionari Castellà-Català i Diccionari Català-Castellà.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 18 juliol 1888 – Montevideo, Uruguai, 25 abril 1969)
Actriu. Germana del pintor i escenògraf Miquel.
Començà a treballar dins el teatre d’afeccionats, i ingressà com a professional a la companyia de Josep Santpere, amb qui interpretà diversos vodevils, com Les píndoles d’Hèrcules, que obtingué un gran èxit.
Atreta per un teatre més ambiciós, estrenà Andrònica (1910) i La reina jove (1911), d’Àngel Guimerà, que representaren la seva consagració definitiva. Dedicada també al cinema, entre 1909 i 1915 intervingué en una sèrie de films a Barcelona.
El 1914 passà a Madrid, on es convertí en la primera figura del teatre castellà, en el qual imposà autors que venien a combatre el teatre postbenaventí, com Alejandro Casona i, sobretot, Federico García Lorca. De manera innovadora representà diversos clàssics castellans del Segle d’Or i també altres escriptors moderns com Valle-Inclán, Pérez Galdós o Unamuno.
A partir de 1927 donà suport, mitjançant el seu prestigi, a les obres de García Lorca, que estrenà a Barcelona i Madrid i després a diversos països d’Amèrica.
El seu primer contacte amb Amèrica fou el 1914 en què actuà a Buenos Aires (Maria Rosa de Guimerà) i a altres poblacions argentines, a l’Uruguai, a Montevideo, i a Xile. El 1921 féu una gira per Uruguai, Xile, Perú, Veneçuela, Puerto Rico i Cuba. Artista ja ben coneguda, el 1926 rebé un homenatge a Caracas.
El 1936 l’esclat de la guerra civil la sorprengué a Amèrica, on adoptà una postura activa a favor del govern republicà. Ajudà, després de la derrota, els catalans exiliats, i estrenà en català Maria Rosa, de Guimerà, a Buenos Aires. El 1939 féu actuacions a l’Havana, Mèxic, Colòmbia i Perú.
El 1941, fundà a Xile l’Escuela de Arte Dramático, que assumí després la Universitat a través del ministeri d’educació, i actuà des de la Radio Nacional de Santiago. El 1944 tornà a Buenos Aires amb la seva Compañía Escuela, amb la qual féu gires teatrals per l’Argentina, Uruguai i Xile.
Es traslladà a Montevideo, on residí de 1948 a 1957, i dirigí la Comedia Nacional Uruguaya i l’Escuela Municipal de Arte Dramático. El 1957 feu actuacions a Mèxic i als Estats Units, a Northampton (Massachusetts), on adaptà i dirigí versions en castellà i anglès de Yerma. El 1958 actuà en teatre i TV (La dama del alba) a Buenos Aires, on també fou promotora de la fundació de la Casa del Actor i del Teatro de Verano.
El Casal de Catalunya de Buenos Aires li féu un homenatge i donà el seu nom al teatre de la entitat. El 1943 presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Santiago de Xile i el 1963 els de Montevideo.
La seva tasca pedagògica, encaminada a la formació d’actors, fou el focus de renovació del teatre sud-americà.
Dades dels Països Catalans 