(Barcelona, 9 desembre 1890 – 25 novembre 1967)
“Tana Lluró” Soprano i professora. Estudià a les acadèmies de Frank Marshall i d’Enric Granados, de Barcelona.
Féu el seu debut l’any 1908 i actuà per primera vegada al Liceu el 1912 amb l’òpera Roméo et Juliette, de Gounod.
Entre les seves interpretacions cal recordar Liliana d’Apel·les Mestres (1912), i Maruxa d’Amadeu Vives (1914), paper que cantà molts cops.
Posteriorment va dedicar-se a l’ensenyament.
(Sant Vicenç de Calders, Baix Penedès, 11 octubre 1898 – Barcelona, 5 febrer 1967)
Escriptora i pedagoga. Mestra de les escoles de l’ajuntament de Barcelona i del Patronat Escolar.
Col·laboradora de “Cavall Fort” i autora de Beceroles (1966) i Estels (1967), llibres per a l’ensenyament del català als infants.
(Lleida, 8 desembre 1915 – Barcelona, 7 maig 1967)
Pintora. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Conreà, preferentment, la pintura de paisatges i natures mortes, d’una palesa inspiració fauvista.
És dedicà també a la il·lustració.
(Barcelona, 30 juny 1890 – 18 octubre 1967)
Soprano. Germana de Francesc. Estudià amb Antoni Nicolau i Lluís Millet a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, d’on fou professora a partir del 1915.
Destacà en el camp del lied i de l’oratori i fou solista de l’Orfeó Català.
Participà en l’estrena a Barcelona de la Passió segons Sant Mateu, de J.S. Bach, el 1921.
(Barcelona, 24 agost 1901 – 31 desembre 1967)
Pianista i compositor. Fill de Pius de Fluvià i Borràs. Fou deixeble d’Enric Granados i de l’Acadèmia Marshall, on més tard fou professor.
Dirigí el cor del Cercle Catòlic de Gràcia, i fou membre i professor de l’Institut de Cultura Musical de Barcelona.
És autor de cançons sobre text de Josep Carner (Fred, 1926), Josep Maria López-Picó, etc, sardanes, com Desig (1926), música de cambra, etc. El 1952 fundà el Trio Fluvià, del qual fou pianista i amb el qual actuà per tot Catalunya fins el 1959.
Fou el pare d’Armand de Fluvià i Escorsa.
(Sitges, Garraf, 1967 – 1991)
Festival de teatre. Instituït sota la convocatòria de la delegació provincial del ministeri d’informació i turisme i l’ajuntament de Sitges.
Convocat anualment, rebé durant la seva primera etapa, que es clogué el 1975, el nom de Setmana de Teatre Actual de Sitges o el de Premi Nacional de Teatre de Sitges, i que es caracteritzà per la potenciació de les joves generacions del món del teatre.
Després d’un any d’inactivitat, el Festival es reprengué el 1977; aquesta segona etapa és marcada per la internacionalitat que actualment li dóna nom, sense oblidar, però, una altra nova generació dels més joves grups i autors catalans ni les realitats teatrals dels diversos indrets de la Península Ibèrica.
El 1991, amb el nom de Sitges Teatre Internacional, s’encetà una nova etapa, en la qual el festival passà a dependre de l’Institut del Teatre.
(Barcelona, 22 setembre 1895 – 3 desembre 1967)
Escriptor. Deixeble d’Eugeni d’Ors.
Adscrit al Noucentisme, propugnà una poesia basada en el que anomenà -sistema de ritmologia-, agrupació de cinc peus amfibraics amb una síl·laba fònica entre dues d’àfones.
Autor d’una poesia desigual, a vegades pomposa: Ritmes (1922), Primer llibre de ritmes (1931), Poema a Catalunya (1950-57). Escriví contes (Històries de la carn i de la sang, 1928), novel·la, assaigs, teatre i unes memòries (La meva vida, 1952 i 1957).
L’any 1936 guanyà el premi Joan Maragall d’assaig amb l’obra La ciutat de Barcelona en l’obra de Jacint Verdaguer.
(Barcelona, maig 1886 – 31 octubre 1967)
Periodista i lexicògraf. Fou col·laborador d’Antoni Griera en l’Obra de l’Acció Social Popular.
Redactor en cap de “Catalunya Social” (1922-36) i membre fundador del diari “El Matí”. Signà sovint amb pseudònim (Bellesguard, Maria Bonsoms).
Defensà la doctrina social de l’Església a Lleó XIII i la qüestió social i publicà també una traducció de Don Quijote, el Nou diccionari castellà-català i el Nou diccionari català-castellà (tercera edició 1931).
(Lleida, 1886 – 1967)
Artista fuster. Fill i successor de Ramon Borràs i Perelló.
Treballà amb el seu pare i continuà les activitats del taller familiar, que mantingué amb les mateixes característiques d’especialització en treballs d’església, amb una gran activitat i remarcable competència.
Fou el pare de:
(Sabadell, Vallès Occidental, 2 maig 1894 – Barcelona, 1 juliol 1967)
Compositor. Deixeble de Manuel Burgès, aviat s’establí als EUA, on actuà amb èxit com a arranjador a diferents estudis de ràdio (1932-63) i fou director artístic de l’emissora Firestone.
Escriví amb constància sobre temes catalans (unes cent-cinquanta sardanes per a cobla i altres per a cor), així com obra simfònica, de cambra, lieder, etc.
Tornà a Catalunya el 1963, després d’obtenir nombrosos premis.
Dades dels Països Catalans 