(Esparreguera, Baix Llobregat, 1895 – París, França, 1962)
Pintor. Residí a Cuba i a París, on vers el 1947 començà a pintar i esdevingué veritablement apreciat com a pintor naif.
Busquets, Joan -pintor-
1 Resposta
Arxiu d'etiquetes: 1962
Blanco i Trias, Pere
(Barcelona, 6 agost 1883 – 3 octubre 1962)
Erudit i jesuïta. Professor d’història a les institucions de l’orde a Saragossa, Palma de Mallorca, València i Barcelona, i a la Universitat Lul·liana.
Va publicar els catàlegs de documentació jesuística catalana guardats als arxius de la Corona d’Aragó, del Regne de València i del Histórico Nacional (1943-44), i Notes sobre la popularitat de Sant Francesc Xavier a Catalunya (1931).
Albertí i Gallart, Xavier
(Lloret de Mar, Selva, 8 octubre 1962 – )
Director d’escena, músic i compositor. Compaginà els estudis teatrals amb els estudis musicals de piano i composició a Barcelona, Madrid, Stuttgart i Viena amb mestres com Luis de Pablo, Cristóbal Halffter, Tomás Marco o Karlheinz Stockhausen, i es titulà en direcció escènica per l’Institut del Teatre.
De la seva activitat creativa cal destacar l’estrena de composicions musicals pròpies en festivals de música contemporània, mentre que com a director teatral destaquen els muntatges de les peces de Lluïsa Cunillé, l’espectacle sobre textos de Josep Maria de Sagarra, etc. El 1993, la Fira Internacional de Teatre de Tàrrega li dedicà un espai.
Al llarg de la seva trajectòria ha rebut nombrosos premis, entre els quals destaquen el Premi Nacional Adrià Gual (1992), el Premi Especial de la Crítica Teatral de Barcelona les temporades 93/94 i 94/95 i el Premi Crítica Serra d’Or 1994.
Del 1996 al 1999, fou director del Festival d’Estiu Grec de Barcelona.
Aguilera i Herrera, Joan
(Barcelona, 22 març 1962 – )
Tennista. El 1984 arribà a la setena posició del rànking mundial.
Altres victòries han estat el torneig d’Aix-en-Provence (1984), l’open d’Hamburg (1984 i 1990), el Torneig de Bari (1989) i l’open de Niça (1990) i fou finalista en 4 torneigs individuals.
Es va retirar el 16 de setembre de 1991.
Adrià i Acosta, Ferran
(l’Hospitalet del Llobregat, Barcelonès, 14 maig 1962 – )
Cuiner. Treballà en diversos restaurants, i el 1983 fou contractat per El Bulli de Roses. Al capdavant del restaurant des del 1990, imposà amb Juli Soler un nou estil de cuina, basat en una original mescla de textures i sabors.
Ha reflectit el seu estil a “El Bulli”, el sabor del Mediterrani (1993), premiat per l’Academia Internacional de Gastronomía, Cocinar en 10 minutos (1998), Celebrando el Milenio con Arzak y Adrià (1999), Las 50 nuevas tapas de Ferran Adrià (1998), Los secretos de El Bulli (1997), Les postres d’El Bulli (1998), la crònica gastronòmica dels anys 1983-2005 en cinc volums El Bulli, escrit conjuntament amb Juli Soler i Albert Adrià, i El menjar de la família (2012). El 1996 El Bulli va obtenir la tercera estrella Michelin.
El juliol de 2011 procedí al tancament d’El Bulli per a reconvertir-lo en un centre de recerca gastronòmica, iniciativa que materialitzà el febrer de 2013 amb la constitució d’El Bulli Foundation. Vinculada a aquesta, el 2017 presentà el primer dels 35 volums previstos de la Bullipèdia, un vast projecte en versions en paper i digital de documentació i consulta sobre temes gastronòmics adreçat als professionals, en col·laboració amb la Universitat de Barcelona. És també co-impulsor de la Fundació Alícia, de la qual presideix el consell assessor des dels seus inicis (2003).
L’any 2002 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi i el 2003 rebé, juntament amb Juan Mari Arzak, la Cullera d’Argent, el guardó més prestigiós del món en l’àmbit gastronòmic. El 2011 rebé la Gran Creu del mèrit civil del govern espanyol, compartit amb els també cuiners Arzak i Jaume Santamaria i Puig.
Pujols i Morgades, Francesc
(Barcelona, 11 agost 1882 – Martorell, Baix Llobregat, 13 febrer 1962)
Escriptor i pensador. Nebot, per línia materna, del bisbe Morgades. Des de molt jove estigué en contacte amb els nuclis barcelonins de la intel·lectualitat noucentista. A 21 anys obtingué la flor natural del Jocs Florals de Barcelona per l’únic llibre de poemes publicat durant la seva vida (1904). Aquest llibre anava precedit d’una introducció de Joan Maragall.
La seva curiositat universal féu que tractes de tota mena de temes (filosofia, moral, política, matemàtiques, música, art, ciències) en articles que publicà en nombroses revistes del primer terç del segle XX (“El Papitu” a la seva primera època, revista de la qual fou director el 1912, “Vell i Nou”, “Mediterrània”, “Un Enemic del Poble”, “La Terra”, “La Nova Revista”, “Mirador”, “Arts i Bells Oficis”, etc).
La seva obra de pensament, estructurada, és continguda en les obres Concepte general de la ciència catalana (1918) i Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola (1926).
Inventà un corrent filosòfic anomenat successivament hiparxiologia i pantologia, amb els quals intentava posar de manifest l’aportació catalana al pensament universal i, a més, donar una explicació de l’univers que comprengués els conceptes lògics de la nova ciència i els que caracteritzen la religió, és a dir, la totalitat dins una noció empírica de tots els coneixements adquirits per l’home en el seu treball a través dels segles.
Fou secretari, durant un quant temps, de l’agrupació Les Arts i els Artistes, i en arribar a la maduresa, després d’haver passat uns quants anys a l’exili, s’instal·là a Martorell, a la masia coneguda per la Torre de les Hores, on escriví la major part de l’obra fonamental del seu pensament. Tingué una certa popularitat, sobretot pel seu enginy i el seu extens anecdotari.
Cal destacar-ne altres obres: Crítica artística (1921), Medeia (1923), tragèdia, La visió religiosa i artística de Gaudí (1928) i La solució Cambó (1931).
Martínez i Izquierdo, Ernest
(Barcelona, 11 juny 1962 – )
Compositor i director d’orquestra. Es formà al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on estudià composició i direcció amb Antoni Ros i Marbà. L’any 1985 fundà el grup Barcelona 216, especialitzat en el repertori contemporani, amb el qual ha estrenat nombroses partitures de nous creadors catalans i ha enregistrat obres de Robert Gerhard.
Entre el 1985 i el 1987 fou assistent de direcció de la Joven Orquesta Nacional de España i el 1988 obtingué el mateix càrrec a l’Orquesta Nacional de España. Un any més tard, convidat per Pierre Boulez, treballà com a assistent de direcció de l’Ensemble Intercontemporaine.
Ha dirigit i treballat amb diverses orquestres europees i conjunts de cambra especialitzats en música contemporània, i ha actuat als principals festivals del continent. L’any 1996 assumí la direcció de l’Orquesta Pablo Sarasate de Navarra i el 2002 es convertí en director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) en substitució del nord-americà Lawrence Foster, càrrec que renovà fins a la temporada 2004-2005, i en el qual fou substituït per Eiji Oue.
És autor de partitures com Música per a deu violoncels i orquestra (1992) i Norte-Sur (1993). L’any 2000 li fou concedit el premi Ciutat de Barcelona.
Marquès i López, Francesca
(Tarassona, Aragó, 9 març 1888 – Barcelona, 26 juliol 1962)
“Raquel Meller” Cançonetista. Havent debutat el 1907 al cafè La Gran Penya de Barcelona amb el nom de La Bella Raquel, es va presentar al teatre Arnau (1912), on va popularitzar diversos cuplets.
Va triomfar a París: on el 1919 debutà a l’Olímpia, el 1930 s’havia convertit en la principal intèrpret del Palace i el 1932 es presentà com a actriu de comèdia al teatre de Sarah Bernhardt, on protagonitzà Une jeune fille espagnole, que escriví Maurice Rostand per a ella.
El 1941 estrenà al teatre Còmic de Barcelona, la revista La violetera, resum de la seva vida triomfal. Després d’unes breus reaparicions el 1947 i el 1956, es retirà de l’escena.
També va actuar al cinema, on va debutar amb Los arlequines de seda y oro (1919), Violetas imperiales (1922-32), Carmen (1926), La gitana blanca (1926), Nocturno (1927), etc.
A part de París i Barcelona, també va actuar a Londres, Buenos Aires, Nova York i Berlín i va compartir escenari amb les celebritats de l’època, com ara Mistinguette, Maurice Chevalier o Josephine Baker. Poc abans de morir va publicar les seves Memòries (1960).
Bou i Geli, Vicenç
(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 19 gener 1885 – 6 gener 1962)
Músic de cobla i compositor de sardanes. A 15 anys començà a tocar el trombó a la cobla de La Lira, i als 18 anys ingressà a la cobla Els Montgrins, de Torroella de Montgrí, i en fou director a partir del 1909.
A les seves primeres sardanes, de melodia agradable i ingènua Esperança i Cants de maig, seguiren les cèlebres L’anell de prometatge, Llevantina, El Saltiró de la sardina, Angelina, Girona aimada, Continuïtat, La sardina encara salta, Torroella vila vella, Record de Calella, etc, totes de retenció fàcil.
La seva tècnica elemental i la simplicitat de les melodies el convertiren en el compositor de sardanes més popular i alhora més discutit, a causa del discret valor musical de la seva obra. Deixà escrites 105 sardanes.
Bataller i Calatayud, Josep Ramon
(la Pobla del Duc, Vall d’Albaida, 10 agost 1890 – Barcelona, 22 desembre 1962)
Geòleg, paleontòleg i eclesiàstic. Residí des de molt jove a Barcelona. Hi estudià la carrera eclesiàstica. Al seminari tingué per mestres Almera i Lluís Maria Vidal, l’ensenyament dels quals determinà la seva vocació científica. Es doctorà en ciències en 1920.
Fou professor de geologia de l’Escola Superior d’Agricultura, catedràtic de ciències naturals del seminari i catedràtic de paleontologia i geologia històrica de la Universitat de Barcelona. Pertanyia a l’Institut d’Estudis Catalans, a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, al CSIC de Madrid, i d’altres corporacions doctes. Del 1935 al 1949 presidí la Institució Catalana d’Història Natural, i del 1947 al 1954 assumí també la presidència de la Societat Catalana de Geografia.
Les seves investigacions s’adreçaren sobretot als massissos muntanyosos propers a Tarragona i a Tortosa. No les interrompé mai, tot i que, uns anys abans de morir, hagué de sofrir l’amputació d’una cama.
Publicà uns cent seixanta estudis sobre temes geològics, especialment de paleontologia, que formen un conjunt ben remarcable.
Dades dels Països Catalans 