Arxiu d'etiquetes: 1959

Agropecuària de Guissona, S.C.L.

5 Respostes

(Guissona, Segarra, 1959 – )

Empresa. Agrupa més de 13.000 socis i ha desenvolupat una important tasca agro-industrial. Les seves instal·lacions principals són a Guissona (pinsos, escorxador frigorífic, escorxador d’aus, selecció d’ous, etc) i té centres menors a les Pallargues (Segarra), Lleida i Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà) així com diversos centres de distribució.

El 1980 era la quarta empresa alimentària de l’estat espanyol. Ha entrat en el camp de la distribució minorista amb la creació de les botigues Àrea de Guissona i Bon Àrea, en explotació directa i en règim de franquícia.

L’any 1999 participà en la creació de la nova societat mercantil Corporació Alimentària Guissona SA.

Enllaç web:  Bon Àrea

Riba i Bracons, Carles

66 Respostes

(Barcelona, 23 setembre 1893 – 12 juliol 1959)

Escriptor i humanista. Fill d’Antoni Riba i Garcia i germà d’Antoni. Estudià les carreres de lletres i dret. Atret ja de jove per la literatura, prengué part en els Jocs Florals de Girona i publicà la versió poètica de les èglogues de Virgili (1911). El seu propòsit inicial es consolidà de manera definitiva amb la traducció de l’Odissea (primera redacció, 1919) i el primer llibre d’Estances (1919).

Simultàniament exercí activitats pedagògiques com a professor de literatura general i espanyola a l’Escola de Bibliotecàries i com a professor de llengua grega, al començament a la Fundació Bernat Metge (1925-39) i després, també, a la Universitat Autònoma.

Amplià estudis amb els professors Karl Vossler (Munic) i Paul Mazon (París), residí a Itàlia, viatjà per Grècia i representà els escriptors catalans als congressos d’Oslo i de París. Assolí el màxim prestigi a partir dels anys 1930, fruit del seu esforç intel·lectual.

Exiliat el 1939, no tornà a Barcelona fins al 1943. Fou president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (1950).

A més de la seva profitosa labor en els congressos de poesia (Segòvia, Salamanca i Santiago de Compostel·la), on contribuí decisivament al diàleg entre intel·lectuals catalans i castellans, cal reconèixer-li una gran influència sobre les noves generacions.

Escriptor humanista, amb ell la poesia catalana arriba, al segle XX, al grau més alt d’esplendor i d’esforç com a experiència de cultura. Prenent els esquemes elaborats pel noucentisme, s’enriquí d’un bagatge sòlid i rigorós, amb el coneixement dels grans clàssics occidentals i grecollatins.

A partir de l’any 1930 és quan ofereix la seva màxima producció com a poeta postsimbolista i com a humanista militant, per bé que els condicionaments d’una cultura no del tot desenvolupada li impedien de realitzar-ho amb tota plenitud; a aquest període pertanyen Estances. Llibre segon (1930) i Tres suites (1937).

Elegies de Bierville (1943), Del joc i del foc (1946) i Salvatge cor (1952) uneixen a la problemàtica de l’exili uns continguts religiosos expressats amb una gran sinceritat. Esbós de tres oratoris (1957), que inicia un tipus de poesia narrativa i mítica, fou el darrer terme de la seva evolució.

El conjunt de la seva obra poètica no representa tan sols una fita a assolir, auto-fixada per l’home-escriptor, sinó que pesa també per la seva transcendència dins la literatura catalana, com a introducció d’unes tècniques i unes actituds, visió del món i de la vida, que influïren en els homes de la seva generació i en els joves que es decantaven cap a la poesia post-simbolista.

Paral·lela a la seva tasca de filòleg, la labor exercida com a traductor modèlic l’acredita de profund coneixedor de la cultura grega. En són exemples Les vides paral·leles, de Plutarc, les Tragèdies, d’Èsquil i de Sòfocles, i l’Odissea (segona versió, en vers), treballs que el situen entre els humanistes més destacats del segle XX. Cal afegir, al costat d’aquestes traduccions, les de Poe, Hölderlin i Kavafis.

En el terreny de la crítica ocupa un dels llocs més sobresortints gràcies al conjunt de treballs i conferències que portà a terme sobre temes artístics, musicals, filològics i de manera especial literaris. Com a crític es mostrà testimoni d’una experiència personal sobre les arrels més profundes en el procés de creació d’una obra. A partir dels seus estudis amb Vossler, Riba inicià un tipus d’estudi orientat cap a l’estilística. Formen el recull d’estudis crítics: Escolis i altres articles (1921), Els marges (1927), Per comprendre (1937) i … Més els poemes (1957).

Com a narrador, cal esmentar-ne els llibres per a infants Les aventures de Perot Marrasquí (1917), Guillot, bandoler (1920) i Sis Joans (1928).

A la postguerra, i fins a la mort, fou el gran símbol de la supervivència i de la resistència culturals.

Fou el pare de Jordi i d’Oriol Riba i Arderiu.

López-Picó, Josep Maria

18 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1866 – 18 maig 1959)

Poeta i editor. Estudià lletres i es formà literàriament amb el grup de “Joventut”. Fou cap de negociat de la diputació i secretari de la Societat d’Amics del País. El 1915, amb Joaquim Folguera, fundà “La Revista”, des d’on dugué a terme la difusió de la poesia europea i l’expansió de l’ideari noucentista.

Poeta de vasta producció, concep la poesia com una experiència de cultura, en la qual exigeix, com els escriptors noucentistes, un substrat de coneixements que s’estén des de la lingüística fins a la història literària. Recollí la tradició de la poesia catalana del segle XV i els simbolistes francesos, que, enriquint la seva poesia d’intencions estrictament idiomàtiques i abstractes més o menys filosòfico-teològiques, la feren evolucionar cap a una poesia pura.

Publicà, en un començament, Intermezzo galant (1910), Poemes del Port (1911) i Amor, Senyor (1912), i, posteriorment, L’ofrena (1915), Cants i al·legories (1917), El meu pare i jo (1920), El retorn (1921), La nova ofrena (1922) i Enyorances del món (1923). Amb Elegia (1925), que significà un nou tombant, va iniciar nous camins cap a una problemàtica metafísica que perduraren com a definitius amb Jubileu (1926) i Invocació secular (1926), i que continuà amb L’oci de la paraula (1927), Represa de la primera ofrena (1930), Variacions líriques (1935) i Epifania (1936).

A partir del 1939 creà una poesia que esdevingué de caràcter religiós, i cantà els grans temes de la litúrgia, el dogma i el santoral: Maria Assumpta (1947), Oda a Roma (1950), etc. El 1948 aparegué el primer volum de les Obres Completes.

Com a prosista aplegà aforismes, notes i epistolari a Moralitats i pretextos (1917), L’home del qual es parla (1922), etc.

Font i Puig, Pere

2 Respostes

(Barcelona, 24 desembre 1888 – 25 maig 1959)

Filòsof, psicòleg i pedagog. Fou catedràtic de lògica fonamental a la universitat de Múrcia (1916-24), el 1957 en fou degà. Aquest darrer any obtingué la càtedra de psicologia superior a la Universitat de Barcelona, on realitzà una tasca pedagògica particularment eficaç. Pertangué a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Col·laborà a diverses revistes especialitzades.

La seva producció de llibres comprèn diverses obres de caràcter didàctic, estudis com Las concepciones políticas de los Santos Padres y escritores eclesiásticos de los siete primeros siglos de Cristianismo (1916), El sentimiento de comunión desinteresada con el no yo como fuente de placer estético (1927) i Ramon Llull: polarización y unificación (1931), així com excel·lents aportacions a la divulgació de la filosofia oriental, com La filosofía india (1933) i la traducció Oráculos de Zoroastro. Fou la primera autoritat del país en aquesta especialitat orientalista.

Font i Marsà, Melcior

1 Resposta

(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 25 desembre 1905 – Barcelona, 3 octubre 1959)

Escriptor. Fou redactor de “La Veu de Catalunya” i col·laborador d’altres publicacions periòdiques com “La Publicitat”, “Revista de Catalunya”, “Imatges” i “Revista del Centre de Lectura de Reus“. Dirigí el setmanari infantil “Jordi” en 1928.

El seu poema Les noces de l’alosa i el llessamí fou distingit amb Premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona de 1923. És notable el seu estudi El teatre anterior a Pitarra (1928).

Fou secretari del conseller de la Generalitat Ventura Gassol, a l’estiu del 1936 ajudà a la sortida del país de milers de persones perseguides pels extremistes, els quals l’emanaçaren i tingué que exiliar-se a la tardor del 1936 a París, on es dedicà al món comercial del cinema. Va tornar a Barcelona al final dels seus dies.

Boixaderas i Trullàs, Jordi

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 12 juliol 1959 – )

Actor. Iniciat en el teatre independent dels anys 1970, ha esdevingut un dels intèrprets de major autoritat escènica dels darrers temps del teatre català, reconegut amb el premi de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya del 1992 per El Temps i els Conway, i el de la Crítica de Barcelona del 1998 per Paraules encadenades.

Dels seus nombrosos treballs destaca la participació en muntatges com Romeu i Julieta (1984), La Ronda (1986), La bona persona de Sezuan (1988), El visitant (1996), Testament (1997), La sang (1999) o A little night music (Grec’00). Es féu remarcar especialment, però, en el paper de Iago en l’Otel·lo (1994).

Blume i Carreras, Joaquim

1 Resposta

(Barcelona, 21 juny 1933 – serra de Valdemecas, Conca, Castella, 29 abril 1959)

Gimnasta. Campió diverses vegades, el 1949 obtingué el campionat absolut d’Espanya i de Catalunya, i el retingué durant deu anys consecutius; assolí el títol individual en totes les especialitats.

Participà en l’olimpíada d’Hèlsinki i es classificà entre els millors gimnastes del món. Als Jocs Mediterranis (1956) aconseguí sis medalles d’or i una de bronze.

El 1957 guanyà el campionat absolut en la Copa d’Europa (París), on va vèncer els millors especialistes del continent, entre els quals el rus Titov, en les anelles, el poltre d’anelles, les paral·leles i en la puntuació total.

Va morir en accident d’aviació. A títol pòstum li fou atorgat (1960) el Trophée Taher Pacha del Comitè Olímpic Internacional, i el centre esportiu d’alt nivell d’Esplugues de Llobregat porta el seu nom (Residència Blume).

Banca Catalana

16 Respostes

(Catalunya, març 1959 – febrer 1984)

Entitat bancària. Sorgida de la compra de la Banca Dorca d’Olot per un grup no bancari d’homes de sectors econòmics diversos. L’any 1961 traslladà a Barcelona la central i canvià el nom per l’actual.

Els anys 1960 i 1970 realitzà una forta expansió a l’empara de la nova llei d’Ordenació Bancària i obrí oficines als Països Catalans, així com en algunes grans ciutats espanyoles. Absorbí el Banc d’Expansió Comercial (Capellades), el 1971, el Banc Mercantil de Manresa, el 1980, i el Banc de Barcelona, el 1980. Aquest mateix any integrà el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari. A petició del Banco de España es féu càrrec de dos bancs en dificultats: el Banc de Girona (1975) i el Banc Industrial del Mediterrani (1979).

El 1981, Banca Catalana encapçalava el primer grup bancari català amb uns dipòsits de 262.226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5.256 empleats. Mantenia també posicions de control sobre el Banc d’Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions. Era el desè grup bancari de l’estat espanyol. A l’exterior tenia sucursal a Nova York i delegacions a Londres, París i Mèxic. L’any 1982, en un ambient de crisi bancària, un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una forta sortida de dipòsits. Un primer intent de solució fracassà, en un ambient de moltes connotacions polítiques.

El Banco de España nomenà tres administradors el 1982, els quals anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i una forta ampliació per a revitalitzar l’entitat. L’ampliació fou coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits al desembre de 1982. El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola.

El 1984 el Banco de Vizcaya, gestor del grup, es féu càrrec de prop del 89% de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El 1984, Banca Catalana i el seu grup tenien uns dipòsits de 246.456 milions de pessetes i 403 oficines. Durant la crisi hom retirà el 38% dels dipòsits, fet únic en la història financera catalana. El 1988, dins del procés de fusió del Banco de Vizcaya i el Banco de Bilbao, absorbí la Banca Mas Sardà.

Amades i Gelat, Joan

8 Respostes

(Barcelona, 23 juliol 1890 – 17 gener 1959)

Folklorista. Va iniciar la seva producció l’any 1918 amb la publicació de cançons, balls, teatre i vocabulari populars. La part més important de la seva obra comprèn el període del 1936 al 1959.

Entre els seus escrits sobresurten tres obres molt extenses: Biblioteca de tradicions populars (1933-37), Folklore de Catalunya (1950) i Costumari Català (1950-56). Entre les nombroses publicacions seves cal destacar llibres de divulgació com Les cent millors cançons populars, Els cent millors romanços catalans i Refranyer català. Fou col·laborador de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore, i de l’Obra del Cançoner Popular.

Va ocupar el càrrec de conservador del Museu Municipal d’Indústries i Arts Populars de Barcelona.