Arxiu d'etiquetes: 1944

Casasús i Guri, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 31 juliol 1944 – )

Periodista i catedràtic universitari. Llicenciat en dret. El 1966 entrà com a redactor al diari “Tele/eXprés” fins què fou nomenat cap de direcció (1970-76), després passà a ser-ho del diari “Catalunya Exprés”, (1976-79). Del 1971 al 1974 fou director de la revista “Dossier Mundo”. Del 1980 al 1982 fou delegat a Barcelona del setmanari “Gaceta Ilustrada” i el 1983 fou nomenat secretari general de la redacció de “La Vanguardia”.

A partir del 1987 s’introduí en el món acadèmic i fou nomenat president de la Societat Catalana de Comunicació i vice-director del departament de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Vicedegà de la UAB (1988), deixà el càrrec en ésser nomenat degà de periodisme de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que  compaginà amb la redacció d’editorials de “La Vanguardia” i amb la presidència de l’Observatori de la Comunicació Científica de la UPF.

Membre de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), és autor d’una vintena de llibres i de més de cent articles en revistes de recerca i divulgació. Ha estat guardonat amb nombrosos i importants premis.

Caralt i Sala, Josep de

1 Resposta

(Barcelona, 19 agost 1862 – Sant Andreu de Llavaneres, Maresme, 12 setembre 1944)

Polític i industrial. Procedia d’una família comerciant, originària de Mataró, més tard monopolitzadora del cànem a la plana baixa del Segura, on creà la primera fàbrica moderna d’aquest producte. Fou professor a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona. Signà el manifest sobre les zones franques (1915), patrocinat per la Lliga Regionalista, però aviat es distancià del catalanisme, i milià en el partit liberal i anticatalanista.

El 1916 fou creat comte de Queralt. Nomenat president del Foment del Treball Nacional el 1917, l’any següent García Prieto l’incorporà al seu ministeri de finances perquè substituís Joan Ventosa i Calvell, titllat de nacionalista extremista. Es mostrà contrari al projecte d’autonomia de Catalunya.

El 1918, influí prop de Romanones, aleshores president del govern, per aconseguir la suspensió de garanties, mesura que fou decretada el 1919. Aquell mateix any, secundant Albert Sala, signà el manifest d’Unió Monàrquica Catalana, que era de tendència antinacionalista. Fou nomenat senador vitalici. Amb l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera es retirà de la política. Nét seu fou l’editor Lluís de Caralt i Borrell.

Capdevila i Balanzó, Josep Maria

Deixa un comentari

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)

Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.

Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.

Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner  (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944)  Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.

Bonastre i Bertran, Francesc

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà, 20 abril 1944 – Barcelona, 20 setembre 2017)

Musicòleg i compositor. Féu estudis musicals amb Francesc Tàpies, a Tarragona. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1967 amb la tesi Estudis sobre la verbeta, per la qual obtingué el primer Premio Nacional de Musicologia (1976) i fou publicada a Tarragona el 1982.

Professor d’història de la música a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1968 i director de l’Institut de Musicologia Josep Ricart i Matas, de la mateixa universitat (1980).

Ha publicat Música y parámetros de especulación (1977), Felip Pedrell. Acotaciones a una idea (1977), De l’organologia musical i els aspectes crítics (1980) i les edicions crítiques d’obres de Lluís V. Gargallo, Francesc Soler i B. Bertran.

De la seva obra com a compositor cal esmentar el poema simfònic per a cobla Sant Ramon de Penyafort (1964), que obtingué el primer premi Joaquim Serra, les cantates Joglaresques (1967) i Cançons d’estudiant (1970) i l’oratori Canticum Trium Puerorum (1981-82).

Aubet i Semmler, Maria Eugènia

Deixa un comentari

(Barcelona, 30 abril 1943 – 17 febrer 2024)

Arqueòloga. Formada a la Universitat de Barcelona, on fou deixebla de Lluís Pericot i de Joan Maluquer de Motes, entre el 1972 i el 1982 fou investigadora del CSIC. El 1982 accedí a una càtedra de prehistòria a la Universitat Autònoma de Barcelona, i el 1992 a la Universitat Pompeu Fabra.

El seu treball de recerca s’ha centrat en l’estudi de la civilització tartèssica de la baixa Andalusia i en l’impacte colonial fenici a la Península Ibèrica.

Entre els seus treballs cal destacar Los marfiles orientalizantes de Praeneste (1971), La necrópolis de Setefilla en Lora del Río, Tiro y las colonias fenicias de occidente (1987), el 1995 dirigí Catálogo documental de los fenicios en Andalucía i el 1997 va coordinar el volum Los fenicios en Málaga.