(Castell de Vernet, Conflent, 11 setembre 1877 – pla Guillem, Vallespir, 28 juliol 1942)
Prevere i escriptor. Publicà estudis històrics sobre els monestirs del Canigó, de Cuixà i de les esglésies del Castell de Vernet i d’Elna.
És autor del reculls poètics Lliris, roses i violes (1914) i El Romanceret del Pessebre (1932).
(Oriola, Baix Segura, 30 octubre 1910 – Alacant, 28 març 1942)
“Miguel Hernández” Poeta en castellà. Fill de pastors i de formació autodidacta, va col·laborar inicialment a la revista d’Oriola “El Gallo Crisis”, que dirigía Ramon Sijé, a qui va dedicar a la seva mort una sentida Elegía. Poc després va aparèixer el seu primer llibre, d’influència gongorina, Perito de lunes (1933).
Establert a Madrid (1934), es va relacionar amb Jorge Guillén, Pablo Neruda, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Maria de Cossío. Va col·laborar a la revista de Neruda “Caballo verde para la poesía” i a l’obra de Cossío Los toros.
El 1935 va viatjar a la Unió Soviètica amb una missió cultural. El rayo que no cesa (1936) deixa entreveure la influència de Garcilaso.
Després de la victòria del Front Popular va participar en les Missions Pedagògiques de la República. En esclatar la guerra civil es va allistar al 5è regiment de sapadors. L’experiència de la guerra infondrà tradició popular a la seva poesia: Viento del pueblo (1937) i El hombre acecha (1939).
Detingut el 1939, va passar per diverses presons fins a morir d’una pleuresia al penitenciari d’Alacant. A la presó va escriure Cancionero y romancero de ausencias (1938-42). Va ésser també autor de nombroses peces teatrals: Los hijos de la piedra (1935), Teatro en la guerra (1937) i El labrador de más aire (1939).
(Crevillent, Baix Vinalopó, 1942 – )
Geògraf. Es llicencià a la facultat de filosofia i lletres de la Universitat de València i es doctorà l’any 1976. Fou professor de geografia de la Universitat de València des del 1970 i catedràtic de geografia humana de la Universitat d’Alacant des del 1981.
S’ha interessat per la geografia de la població, l’agrària i la urbana amb obres com Crevillente, estudio urbano y demográfico (1971), El bajo Vinalopó. Geografía Agraria (1977) i Atlas sociodemográfico de la ciudad de Alicante (1987).
Després estudia les immigracions actuals dins de l’estat espanyol.
(València, 22 agost 1942 – 23 desembre 1996)
Polític i industrial. Fundà Unió Valenciana (UV) el 1982. Entre el 1982 i el 1987 dugué a terme actuacions contra símbols catalans, com la senyera quadribarrada, i defensà les diferències entre el català i el valencià i el canvi del terme País Valencià.
Diputat a Madrid, el 1991 fou candidat a l’alcaldia de València, que perdé per pocs vots davant Rita Barberà, del PP. Al juny de 1995 accedí a la presidència de les Corts Valencianes gràcies al pacte de legislatura amb el PP.
A l’assemblea d’UV, al novembre de 1996, el Consell Nacional li obrí un expedient disciplinari per no voler renunciar a la presidència de les Corts. El 9 de desembre de 1996 fou expulsat del grup parlamentari d’UV, però continuà al capdavant de la presidència fins a la seva mort.
(Alacant, 15 juliol 1942 – )
Polític. Estudià dret a la Universitat de València. Membre del Comitè del País Valencià i del Comitè Nacional del PSOE fou diputat al congrés per Alacant a les legislatives del 1977, el 1979 i el 1982.
Titular de la conselleria d’obres públiques i urbanisme amb el govern socialista de la primera etapa del Consell preautonòmic valencià, formà part de la comissió encarregada de redactar un avantprojecte d’Estatut d’Autonomia per al País Valencià.
Fou president del PSPV-PSOE i president de la mesa del Plenari de Parlamentaris del País Valencià. Elegit diputat autonòmic el 1983, també per la seva circumscripció nadiua, ocupà des d’aleshores la presidència de les Corts Valencianes.
(Villena, Alt Vinalopó, 1942 – València, 1986)
Historiador. A la Universitat de València es formà amb Joan Reglà. Fou professor agregat d’història moderna a la facultat d’història de València i vice-rector de la Universitat Literària de València.
És autor de nombrosos estudis sobre la història del País Valencià en l’època moderna entre els quals cal citar Els fonaments del País Valencià modern (1968), El patriarca Ribera y la extirpación del erasmimso valenciano (1977), Valencia y la Casa de Austria (1975), Bandolers, corsaris i moriscos (1980), el tercer volum de la Història del País Valencià (1975), en col·laboració amb altres autors.
Ha escrit també diversos articles en revistes especialitzades, comunicacions a congressos, etc. Tingué cura de l’edició de la Crónica de la inclita y coronada ciudad de Valencia, de Rafael Martí de Viciana.
(Palma de Mallorca, 1942 – )
Novel·lista. Estudià lletres a Barcelona i entrà de professor (1970) a la Universitat d’Aix de Provença.
Especialitzat en la literatura mallorquina dels segles XVIII i XIX, col·laborà com a crític en revistes erudites, sobretot a “Randa”, i ha publicat les novel·les Dies d’ira a l’illa (1977), Adéu turons, adéu (1982, premi Sant Joan 1981) i Perfum romanial (1991, Premi Andròmina de Narrativa 1990).
(Alcoi, Alcoià, 1873 – 1942)
Pianista. Dugué a terme al seu poble natal una gran activitat com a professor i concertista.
Dirigí l’orquestra del Teatre Calderón.
(Barcelona, 1909 – Montevideo, Uruguai, 16 abril 1942)
Pastor protestant. Fill de Josep Capó i Ferrer. Fou pastor a Montevideo, on morí a l’edat de 33 anys.
Havia traduït al català les epístoles als Gàlates i els Efesis.
La Fundación Alfredo Capó, de Montevideo, promou els estudis evangèlics a l’Uruguai.
Dades dels Països Catalans 