(Tarragona, 1940 – )
Modista. Conegut pel nom comercial d’Andreu. Inicià la seva carrera realitzant dissenys d’estampats i vestits.
El 1961 entrà a formar part de l’equip de Pedro Rodríguez, el seu mestre, i el 1966 s’establí pel seu compte.
La seva creació és avantguardista i sofisticada, si bé conserva estructures clàssiques.
(Catalunya, 1940 – 1980)
Empresa de circs ambulants. Formada per Francesc Amorós i Oswald Silvestrini, propietaris-directors de quatre circs ambulants que des del 1940 efectuaren llurs tournées pels pobles i ciutats de Catalunya.
A la mort de Francesc es dissolgué l’empresa.
(Barcelona, 1940 – )
Institució. Fou fundada amb la finalitat de promoure la investigació econòmica i premiar la tasca dels economistes més destacats.
L’any 1958 foren aprovats els estatuts actuals i se li concedí el títol de reial.
(Barcelona, 5 gener 1940 – Madrid, 22 maig 2025)
Escriptor i polític. Col·laborador habitual a les seccions culturals de diverses publicacions catalanes i en emissores radiofòniques i preocupat pel món obrer i la immigració.
Ha publicat El Baix Llobregat, quince años de luchas obreras (1976), en col·laboració amb José Botella, Pàries, sindicalistes, demagogs (1986), Crònica apòcrifa dels catalans (1993), Els catalans de Franco (1998), Opressió i resistència: el franquisme (1939-1975) i les novel·les Honorable Mr. R (1981, premi Andròmina 1980), No arrenqueu els geranis (1984), El rellotge del pont d’Esplugues (1984, premi Ramon Llull), Esposa al forn (amb cebes) (1986) i Lletra de batalla (1995).
És també autor de llibres de literatura infantil i juvenil: El pacte de Formentera (1987), Jo voldria ser… (1999) i de gastronomia: Diccionario de cocina de Ignasi Riera (1993).
Fou membre del PSUC, ha estat regidor de l’ajuntament de Cornellà de Llobregat i diputat al Parlament de Catalunya.
(Barcelona, 12 octubre 1940 – )
Historiador i estasiòleg. Fill del músic Isidre Molas i Font, i germà de Joaquim. Es llicencià en dret i fou detingut durant un any acusat de pertànyer al Front Obrer de Catalunya.
Autor del llibre de versos D’aquesta Terra (1966), fou professor de ciència política a la facultat de dret de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Ha publicat la tesi doctoral Lliga Catalana. Un estudi d’estasiologia (1972), Ideari de Francesc Pi i Margall (1965), El sistema de partits polítics a Catalunya (1972), Derecho constitucional (1988) i El socialisme de la llibertat (1992), i ha editat els Escrits de Salvador Seguí (1975).
Membre del PSC-PSOE, fou diputat i vicepresident segon del Parlament de Catalunya entre els anys 1980-88.
(Tarragona, 1940 – )
Historiador de l’art. Professor universitari (1965-74) i de l’Escola Massana de Barcelona (1966-71), de la qual fou director des del 1980. Col·laborà en les revistes especialitzades “D’Art” i “Estudios Pro-Arte”, així com a “Destino” i “La Vanguardia”, de la qual fou crític artístic des del 1984.
Especialitzat en art contemporani català, ha publicat nombroses monografies, entre les quals destaquen les de Cardona Torrandell (1975), Gerard Sala, primera aproximació (1976), Anglada-Camarasa (1981) i Mallol Suazo (1995). Director de la col·lecció Història de l’art català (1983-86), n’ha escrit els volums Del Modernisme al Noucentisme (juntament amb Francesc Fontbona) i L’època de les Avantguardes.
(Barcelona, 6 gener 1873 – 27 abril 1940)
Pintor. Inicialment es preparà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, però aviat abandonà tot estudi sistemàtic per deixar-se emportar pel seu temperament plàstic, que va abocar amb passió en el paisatgisme; dins aquesta especialitat es convertí en un dels millors artistes de l’època. A la fi del segle XIX col·laborà amb dibuixos al carbó dins el setmanari “L’Esquella de la Torratxa”.
El 1902 va fer un viatge a Mallorca que determinà el tomb decisiu i de fixació de la seva pintura dins la línia de l’impressionisme, molt personal, que caracteritzà la seva obra futura. Teles com La cala encantada són la manifestació de la poderosa incorporació de la llum descoberta a Mallorca en el paisatge plàstic.
Posteriorment pintà el paisatge del Camp de Tarragona i de la Cerdanya, amb una lluminositat i un colorit més atenuats. Moltes d’aquestes obres atenyen tal cromatisme compositiu que apropa en certa manera l’obra de Mir a l’informalisme posterior. Tanmateix, Mir no prescindí mai de l’anècdota, bé que l’oferí vista sempre a través del seu temperament, impregnat de l’exclusiva visió cromàtica de les coses.
Es diferència dels impressionistes francesos en el fet que construeix amb el color i només la llum desdibuixa la imatge concreta. Va obtenir diferents premis i exposà a l’estat espanyol i a l’estranger. Destaquen els seus quadres L’hort del rector, El goig de la Irene, La nuvolada i Cova de la llegenda.
(Barcelona, 24 desembre 1857 – 5 febrer 1940)
Pintor. Deixeble d’Antoni Caba, no s’ajustà a les normes del mestre ni va acusar-ne la influència. Després d’una estada a París, exposà amb freqüència a Madrid i a Barcelona i participà en certàmens nacionals i estrangers.
A més d’alguns quadres de gènere dels primers temps, la major part de la seva obra consisteix en paisatges i marines, especialment de la Costa Brava i de les Illes Balears. Fou membre del grup modernista i freqüentà Els Quatre Gats.
És considerat un dels introductors de l’impressionisme a Catalunya, encara que la seva obra és més colorista que no pas impressionista.
(Barcelona, 3 setembre 1856 – 12 juliol 1940)
Polític i jurisconsult. Fill de Salvador Maluquer i Aytés. Col·laborà a “La Renaixença” i fou secretari del Primer Congrés Catalanista (1880). Regidor de Barcelona i diputat a corts per Terrassa–Sabadell (1886) i Solsona (1896), hi defensà la vigència del dret català.
Fiscal del tribunal suprem espanyol, fou senador per Lleida (1903-05), degà del Col·legi d’Advocats i president de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Barcelona.
Fundà el Partit Monàrquic Autonomista i fou nomenat president de la diputació durant el període posterior a la Dictadura. En proclamar-se la República, després d’un gest simbòlic de força, lliurà el poder a Francesc Macià.
Treballà en l’apèndix del dret català al codi civil espanyol. Entre d’altres, publicà Teatre català: estudi històrico-crític (1878), Aborígens catalans (1880), Derecho civil especial de Barcelona y su término (1889), Recuerdos de una excursión a Dinamarca y Suecia (1907), Recuerdos de un viaje a Canarias (1908), El dominio del espacio en sus relaciones con el derecho (1911), La physionomie et la valeur sociale du droit catalan (1923), Records d’un viatge al Senegal (1928), Les meves noces d’or amb el molt il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1929), Per a construir la Regió Catalana (1929) i Una mica d’història (La catalanitat de la darrera diputació provincial de Barcelona) (1934).
(la Riba, Alt Camp, 17 agost 1869 – Toledo, Castella, 22 agost 1940)
Eclesiàstic i escriptor. Fou canonge de Tarragona i bisbe de Tarassona (1927). El 1933 fou nomenat arquebisbe de Toledo i creat cardenal el 1935. Reticent amb la República o hostil a ella, en esclatar la guerra civil fou uns quants mesos representant oficiós de la Santa Seu prop del govern de Salamanca. Amb la seva influència personal -cartes privades, pastorals, discursos a congressos internacionals- contribuí decisivament al reconeixement de la causa del Movimiento Nacional, legitimat per la Carta colectiva del episcopado español (1937), escrita per ell mateix.
No aconseguí, malgrat les pressions, la signatura del cardenal Vidal i Barraquer i s’adreçà públicament a José Antonio Aguirre per excusar l’afusellament de capellans bascs pels franquistes. En un acte religiós a Madrid (1939) rebé l’espasa victoriosa de Franco. A la pastoral Lecciones de la guerra y deberes de la paz (1939) revelà una certa actitud crítica davant la nova situació.
Apologeta activíssim, escriví més de tres-centes pastorals i uns setze llibres: María, Madre y Señora (1920), La Biblia y la predicación (1927), El evangelio explicado (1931), en quatre volums; La familia (1931); Por Dios y por España (1940), recull dels escrits de la guerra, etc. Fou membre de l’Academia Española i un gran propagandista de la “Hispanidad” (Discurso de la Raza, 1934).
Dades dels Països Catalans 