(Barcelona, 1929)
Espai obert a la muntanya de Montjuïc, inspirat en el teatre d’Epidaure.
Va ser dissenyat i construït pels arquitectes Ramon Reventós i Nicolau Maria Rubió amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, per a representacions a l’aire lliure.
Al costat del teatre hi ha uns jardins i un pavelló que actualment és un restaurant. Modernament ha donat nom al Festival Grec, que se celebra cada any a l’estiu.
(Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 18 febrer 1929 – Angers, França, 29 agost 2011)
Pintor i tapisser. Estudià a l’escola d’Arts i Oficis i en la de Belles Arts de Barcelona, i després a París, a l’obrador de Jean Lurçat.
Tot i que arribà a participar en alguna exposició de pintura, aviat és dedicà a l’art del tapis, creant un llenguatge original amb l’incorporació de nous materials. Fundador de l’Escola Catalana de Tapissos de Sant Cugat del Vallès, de la qual fou director artístic des del 1959.
Ha exposat en nombrosos països (Lausana, on ha estat premiat, París, etc). També ha fet murals de pintura per a la Selva del Camp i per a la parròquia de Salou (1964), i ha pintat vidrieres a l’església del Pilar de Barcelona i a les parròquies d’Argentona i de Cornellà de Llobregat.
(Barcelona, 5 febrer 1863 – 7 maig 1929)
Pintor i empresari. Estudià a l’Escola de Llotja i el 1886 anà a París, on residí fins al 1891, en què tornà a Barcelona.
Participà en diverses exposicions nacionals i estrangeres (París, Berlín, Düsseldorf, Munic, etc) amb una obra situada dins el corrent realista que té com a temàtica principal la vida de la gent humil, la seva feina i les seves diversions (Guitarrista, El nen del fanal, Bevedors).
El 1904 abandonà la pintura i obrí la famosa sala Mercè, decorada per Antoni Gaudí; els espectacles que hi tenien lloc (Visions Musicals) eren una combinació de les diferents arts -poesia, música, cinema-. També fou empresari del teatre Principal, on es presentaren els famosos Espectacles-Audicions Graner.
Després, i fins al 1927, residí als EUA, on es va dedicar altra vegada a la pintura.
(Barcelona, 15 juliol 1929 – )
Dibuixant. Ha realitzat nombrosos treballs de caràcter publicitari, així com il·lustració de llibres.
S’establí pel seu compte el 1955. En 1957-59 residí a París, on fou director artístic d’una agència de publicitat, i després (1968) fou professor de l’Escola Massana.
(Vallcebre, Berguedà, 1864 – Madrid, 24 febrer 1929)
Filòleg i eclesiàstic. El seu nom real era Marià Grandia i Soler.
Fou catedràtic del seminari de Solsona i director del col·legi de Sant Carles. Estudià, posteriorment, filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona i filologia a Alemanya.
El 1906 obtingué una càtedra de llatí a l’Institut de Còrdova, any en què fou nomenat vicepresident de la secció filologico-històrica del I Congrés de la Llengua Catalana.
Col·laborador de “Lo Pensament Català”, “La Renaixensa”, etc, és autor de la Gramàtica etimològica catalana (1901), de la Fonètica semític-catalana (1903), de la Gramàtica preceptiva catalana (1905) i de Formació de la paraula catalana (1906).
(Durfòrt, França, 1929 – ? )
Forjador. S’especialitzà en el treball del coure: el 1962 instal·là el seu obrador a l’Armentera (Alt Empordà), i el 1968 a Palamós (Baix Empordà).
Ha forjat els canelobres de l’església parroquial de l’Armentera i gran quantitat d’escuts familiars, xocolateres, floreres i campanes de xemeneies, repartits per tot Catalunya.
(Barcelona, 13 novembre 1929 – 8 gener 1990)
Poeta en castellà. El seu llibre Compañeros de viaje (1959) forma part encara de la poesia social. Influïts per la poesia anglo-saxona i més pròxims a la seva experiència personal són altres llibres de poemes.
Autor del Diario del artista seriamente enfermo (1974), en prosa, i de l’estudi crític Cántico: el mundo y la poesía de Jorge Guillen (1960).
El 1980 reuní els seus assaigs i la seva obra crítica des del 1955 fins al 1979 en El pie de la letra.
Fou també traductor de T. S. Eliot i Ch. Isherwood.
(Vic, Osona, 21 novembre 1876 – Samalús, Vallès Oriental, 22 març 1968)
Poeta i eclesiàstic. És retirà a Samalús i visqué en contacte amb la natura. Fou proclamat Mestre en Gai Saber (1926).
Publicà Del meu dietari (1908), Contes blancs (1909), Estampes i calcomanies (1911) i estrenà Cronos o la moneda d’or (1951). La seva poesia recull el sentit popular de la vida religiosa i el lèxic i l’esperit arcàdic de la pagesia.
Foren germans seus:
Àngel Garriga i Boixader (Vic, Osona, 1866 – Lleida, 1929) Escriptor. Fou rector de Cerdanyola del Vallès, on tingué per vicari al seu germà Ramon.
Josep Garriga i Boixader (Santa Maria de Miralles, Anoia, 1875 – Barcelona, 1927) Pintor i eclesiàstic. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí. Conreà la pintura d’inspiració religiosa.
(Palma de Mallorca, 15 juliol 1851 – Barcelona, 6 febrer 1929)
Pintor. Membre corresponent de l’Academia de San Fernando, a Madrid.
Establert a Barcelona, fou un dels fundadors del Centre d’Aquarel·listes (1880), que es convertí en el Cercle Artístic de Barcelona, del qual fou president molts anys.
Fou tinent d’alcalde de Barcelona i col·laborà amb Rius i Taulet en l’Exposició Universal de 1888.
Publicà treballs sobre l’aquarel·la.
Dades dels Països Catalans 