Arxiu d'etiquetes: 1925

Aguadé i Clos, Jordi

2 Respostes

(Barcelona, 18 octubre 1925 – 22 maig 2021)

Ceramista. Format a l’Institut Escola de la Generalitat i a l’Escola Industrial Ceràmica i col·laborador de Josep Llorens i Artigas, fou professor de l’Escola Massana i després es traslladà a París i a Suècia. Fou un dels fundadors (1960) del grup La Cantonada. Ha exposat a Munic i Nova York entre d’altres ciutats.

Ha treballat en grans murals amb Llorens i Artigas, Joan Miró i Joan Vila i Grau. Ha fet també incursions en el camp de la il·lustració de llibres.

A partir del 2005 realitzà 19 peces de 3 metres d’altura per a la nau central del temple de la Sagrada Família.

El 2015 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.

Abella i Gibert, Delfí

Deixa un comentari

(Barcelona, 2 febrer 1925 – 1 febrer 2007)

Metge. Cap de servei de psiquiatria de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i catedràtic de psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Fou autor de treballs sobre la seva especialitat, entre els quals L’orientació antropològica existencial de la psiquiatria, premiat per l’Institut d’Estudis Catalans el 1961; Tractat de psiquiatria (1981), d’assaigs sobre temes diversos (Tòtems actuals, 1960) i de nombrosos articles de divulgació.

Ingressà a Els Setze Jutges el 1962, poc després de la seva fundació, i entre aquest any i el 1965 enregistrà tres discs. Algunes de les seves cançons, especialment Cap al futbol i Quan érem infants, obtingueren una certa popularitat.

El 1998 publicà 30 cançons una recopilació dels versos de les seves composicions.

Virgili i Farrà, Lluís

1 Resposta

(Manresa, Bages, 16 juliol 1925 – Lleida, 28 desembre 2017)

Director musical i pedagog. Establert a Lleida (1931), es formà musicalment a l’Escolania de Montserrat (1934-36), i des del 1953 es féu càrrec de la direcció de l’Orfeó Lleidatà.

Especialista en direcció coral, ha creat una veritable escola de la pedagogia de la direcció i del cant coral a través, sobretot, dels cursos internacionals de cant coral i pedagogia coral infantil, que hom celebra cada estiu des del 1964, en col·laboració amb el moviment coral francès À Coeur Joie, i els cursos nacionals celebrats anualment per Nadal, en els quals, al costat de les disciplines purament tècniques, ha maldat per una formació integral i per una consciència de catalanitat.

Fou diputat al Parlament de Catalunya per CiU (1980-84).

L’any 1984 rebé la Creu de Sant Jordi.

Vilà i Valentí, Joan

Deixa un comentari

(Sallent de Llobregat, Bages, 29 març 1925 – Barcelona, 23 agost 2020)

Geògraf. Llicenciat en filosofia i lletres, fou catedràtic de la Universitat de Barcelona (1965). Pedagog sistemàtic, ha estat un gran investigador i especialista en geografia agrària.

La seva obra és nombrosa i ha col·laborat en diverses revistes especialitzades: cal esmentar La comarca de Bages (tesi doctoral), i articles com L’origen del mas i del mercat, Coeficientes e índices demográficos, La transhumància a Catalunya (en col·laboració amb Salvador Llobet), Ibiza y Formentera, islas de la sal.

Ha dirigit La Tierra y sus límites (1967), i la Geografía de España (2 volums, 1972). Cal assenyalar també La península Ibérica (1968), obra dedicada als estudiants universitaris, Un decenni de geografia a Catalunya (1945-54) (1979) i El camí de Pau Vila cap a la geografia (1982).

El 1990 fou elegit membre de l’Institut d’Estudis Catalans i el 1994 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Garreta i Arboix, Juli

3 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 març 1875 – 2 desembre 1925)

Músic i compositor. Rellotger de professió. De formació autodidacta i forta arrel popular.

El 1912, encoratjat per Pau Casals, compongué música orquestral i peces per a diversos instruments, entre les quals destaquen Impressions simfòniques (1907), Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Sonata en do menor (1922), Sonata per a violoncel i piano (1923), estrenada per Pau Casals, Les Illes Medes (1925).

Escriví unes 80 sardanes, les quals dotà d’una forma apta a l’execució concertant, i contribuí a la renovació de la dansa; entre les quals excel·leixen Pastoral i Juny.

Fou una figura remarcable del renaixement musical català contemporani.

Cuixart i Tàpies, Modest

8 Respostes

(Barcelona, 2 novembre 1925 – Palafrugell, Baix Empordà, 31 octubre 2007)

Pintor. Membre fundador del grup Dau al Set (1948). Inicià la seva obra dins una atmòsfera surrealista i màgica a base de signes gairebé taquigràfics i símbols i imatges en un dens clima cromàtic; després evolucionà cap a un dibuix detallista i oníric. Cap al 1955 es decantà cap a informalisme i començà a experimentar amb els materials i introduí en els seus quadres signes esotèrics de gran força expressiva.

L’any 1960 preparà, per a Roger Planchon, els decorats i el vestuari del muntatge de l’obra de Brecht Terror i misèries del III Reich, i creà, també, una suite de personatges brechtians. L’any 1962 introduí en la seva obra el collage d’objectes naturals prèviament treballats i transformats per l’artista. Aquesta manera d’entendre el pop-art el dugué (1965) a una mena de realisme crític molt personal, que més endavant ha dirigit cap a una intencionalitat més lírica.

També ha fet les decoracions de Fando et Lys, d’Arrabal, i d’alguns ballets. En la dècada del 1970 evolucionà cap a una figuració efectista i plena de color, abandonant tot signe d’informalisme, i pintant amb freqüència retrats femenins. Ha realitzat també nombroses sèries de litografies.

Ha viscut a París, a Lió i, des del 1971, a Palafrugell, i ha exposat a Europa i Amèrica. El 1959 li fou atorgat el primer premi de pintura estrangera a la V Biennal de Säo Paulo, a on, el 1975, fou convidat d’honor. El desembre de 1991 i gener de 1992 al Palau Robert de Barcelona oferí una retrospectiva de la seva obra en la qual s’exposaren treballs dels darrers trenta-cinc anys.

El 1997 es va inaugurar a Barcelona la Pinacoteca Cuixart amb obres dels seus 40 anys de producció.

Candel i Tortajada, Francesc

2 Respostes

(Cases Altes, Racó, 31 maig 1925 – Barcelona, 23 novembre 2007)

“Paco Candel”  Escriptor i polític. Arribat d’infant a Barcelona, ha tractat el tema i els problemes de la immigració en novel·les: Hay una juventud que aguarda (1956), Donde la ciudad cambia su nombre (1957), Han matado a un hombre, han roto el paisaje (1959), Los que nunca opinan (1971), etc.

Preocupat pels problemes de Catalunya, ha escrit alguns llibres, mig assaig, mig reportatge, de gran difussió, els quals, traduïts la majoria al català per Ramon Folch i Camarasa: Els altres catalans (1964), el recull d’articles Parlem-ne (1967), els contes de Trenta mil pessetes per un home (1968), Encara més sobre els altres catalans (1973), A cuestas con mis personajes (1975), Un charnego en el senado (1979), El Candel contra Candel (1981), Els altres catalans vint anys després (1985), La nova pobresa (1988), Un ayuntamiento llamado ellos (1994).

Fou senador a Madrid per l’Entesa dels Catalans (1977-79) i com a candidat del PSUC ha estat regidor de cultura de l’ajuntament de l’Hospitalet del Llobregat (1979-83).

Bruquetas i Lloveras, Mercè

Deixa un comentari

(Vilassar de Dalt, Maresme, 1925 – Barcelona, 23 novembre 2007)

Actriu. A la dècada del 1950 va entrar a la companyia del Teatre Romea. El 1959 obtingué el premi d’interpretació al cicle de Teatre Llatí amb l’obra Tres angelets a la cuina.

De les seves nombroses interpretacions, tant en el teatre com en la televisió, destaquen El hombre, la bestia y la virtud, de L. Pirandello, Alló que tal vegada s’esdevingué, de Joan Oliver, Com si fos un tros de vida, d’Eduard Criado, El embrujado, de Valle Inclán, els monòlegs escrits per a ella per Carles Valls Mercè dels uns, Mercè dels altres (amb el qual va guanyar el premi Margarida Xirgu el 1977) i La Dolça de les Tàpies, de C. Valls.

També ha col·laborat en la ràdio i la televisió.

Bonet i Armengol, Jordi

6 Respostes

(Barcelona, 12 maig 1925 – 20 juny 2022)

Arquitecte i dirigent d’escoltisme. Fill de Lluís Bonet i Garí, i germà de Narcís. Titulat a Barcelona (1949).

En algunes de les seves construccions: esglésies de Sant Medir, Barcelona (1960), de Vinyoles d’Orís, Osona (1955), i de Fortesa, Anoia (1962) ha adoptat i actualitzat les teories de Gaudí. Posteriorment ha realitzat, entre altres obres, l’auditori Pau Casals, al Vendrell (1981). Fou membre de l’equip La Cantonada i d’Ars Sacra (1962).

Ha estat el primer president de la Delegació Diocesana d’Escoltisme de Barcelona (1957), secretari general de la Conferència Internacional de l’Escoltisme Catòlic (1977-81), comanador de l’orde de Sant Gregori el Magne (1981) i consultor del Consell Pontifici per als Laics (1985). Així mateix ha estat Director General del Patrimoni Artístic de la Generalitat de Catalunya (1981-84).

Bohigas i Guardiola, Oriol

3 Respostes

(Barcelona, 20 desembre 1925 – 30 novembre 2021)

Arquitecte i urbanista. Fill de Pere Bohigas i Tarragó. Titulat el 1951, tècnic diplomat en urbanisme (1961) i doctor el 1965. Cofundador del Grup R (1953-63), membre destacat de l’anomenada escola de Barcelona i, juntament amb Josep M. Martorell i D. Mackay, de l’estudi MBM.

De les seves obres cal esmentar l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, el de l’editorial Destino, tallers de “La Vanguardia”, escoles Thau, Garbí i Sant Jordi, conjunt d’apartaments a Benicassim, remodelatge del teatre Poliorama, parc de la Creueta del Coll, fàbrica Piher, avantprojecte de la Vila Olímpica, etc. Fou jurat de la Biennal de Milà (1957) i guanyà diversos anys el premi FAD al millor edifici i la Delta de plata (1961).

Ha estat professor i director (1977-90) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, delegat de l’Àrea d’Urbanisme (1980-84), càrrec des d’on planejà les línies mestres de la futura Barcelona i començà les grans intervencions urbanes que culminaren en la remodelació de la ciutat per als Jocs Olímpics de 1992, i regidor de Cultura (1991-94).

Investigador i crític de l’arquitectura, ha publicat entre d’altres obres Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme (1963), Arquitectura modernista (1968), Les escoles tècniques superiors i l’estructura professional (1968), Contra una arquitectura adjectivada (1969), Arquitectura española de la Segunda República (1970), Polémica d’arquitectura catalana (1970), Proceso y erótica del diseño, etc.

Fou col·laborador de les revistes “Cuadernos de Arquitectura” i “Serra d’Or”.