(Montevideo, Uruguai, 6 agost 1922 – 12 desembre 2005)
Periodista i escriptor cinematogràfic. Fill de pare català. El 1976 s’instal·là a Barcelona.
Historiador rigorós del cinema, ha escrit, entre altres obres: Censura y otras presiones sobre el cine (1972), Crónicas de cine (1973), Cine sonoro americano y los Oscars de Hollywood (1975), El libro de la censura cinematográfica (1977), Chaplin, todo un mito (1977) i, en col·laboració amb Joaquim Romaguera, Fuentes y Documentos del Cine (1981).
(Manresa, Bages, 4 setembre 1859 – Zafra, Extremadura, 2 març 1922)
Religiós claretià. Format en contacte amb els cofundadors de la congregació; hi exercí diversos càrrecs i, finalment, el de superior general el 1906, reelegit el 1912.
Treballà en la difusió de la congregació a Colòmbia, a Cuba, a EUA, a Anglaterra, a Àustria i a París.
Es preocupà de la difusió del pensament cristià, i reorganitzà la Llibreria Religiosa de Barcelona.
El 1920 fundà a Roma la revista especialitzada “Commentarium proreligiosis”.
(Barcelona, 1922 – Cadaqués, Alt Empordà, 3 setembre 1996)
“Cram“ Pintor. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, el 1952 s’instal·là a París.
Entre les seves exposicions cal destacar la d’Oslo (1954). Formà part del grup Taüll (1955).
La seva pintura, de caire poètic al principi, ha anat evolucionant cap a un sensualisme violent, influït pel Picasso expressionista.
(o de can Bech de Baix) Jaciment arqueològic del final de l’edat del bronze i principi de l’edat del ferro, entre els anys 900 i 650 aC. Fa referència a una necròpoli d’incineració de tombes planes i senzilles.
Va ser trobada prop de la masia de can Bech de Baix, i és coneguda des de l’any 1922.
S’hi han trobat unes 226 tombes, formades per l’urna tapada amb un plat i acompanyada d’algun vaset, tot de terrissa, o d’objectes de bronze i de ferro.
És una de les necròpolis de camps d’urnes més representatives en extensió i riquesa de Catalunya.
(Barcelona, 1922 – )
Entitat cultural. Fundada amb el nom d’Agrupació Sardanista de Barcelona, amb el propòsit de promoure i divulgar la sardana.
Té uns arxius que contenen més de 3.000 sardanes i obres per a cobla. A part té secció d’excursionisme, l’Esbart Barcelona i els Amics dels Concerts.
Convoca el concurs musical Joaquim Serra.
Enllaç web: Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona
(Barcelona, 4 juny 1922 – Catalunya, març 1931)
Partit polític. Sorgit a la Conferència Nacional Catalana d’una escissió de la Lliga Regionalista.
Nacionalista i liberal, fou presidit per J. Bofill i Mates, i Nicolau d’Olwer i A. Rovira i Virgili en foren vice-presidents.
El diari “La Publicitat” es convertí en l’òrgan difusor del nou ideari.
El 1931 es fusionà amb Acció Republicana de Catalunya i es convertí en Acció Catalana Republicana, partit d’orientació centre-esquerra que aplegava intel·lectuals, professionals i classe mitjana. Durant la guerra civil es mantingué fidel a la República.
Fou refundat el 1994 per Max Cahner.
(Barcelona, 1892 – 1922)
Institució fundada per un grup de metges i altres professionals preocupats pels problemes de la higiene social. S’ocupà dels accidents i malalties dels treballadors i del treball de les dones i dels infants.
Tingué com a òrgan d’expressió el “Boletín de la Academia de Higiene” (1893).
El 1905 fou declarada oficial. L’any 1906 organitzà el Primer Congrés d’Higiene de Catalunya que presidí Felip Proubasta.
(Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 26 desembre 1922 – Barcelona, 25 desembre 2008)
Pintor, gravador i col·leccionista d’art. Deixeble de l’Acadèmia Baixas i de Pere Pruna, sobresortí com a paisatgista.
El seu estil és de base postimpressionista, amb tendència vers l’expressionisme.
Col·leccionista d’art, l’any 1999 s’inaugurà, a Mollet del Vallès, el Museu Municipal Joan Abelló. Des del 2002 la seva casa natal acull un taller de restauració i un centre d’estudis artístics.
Fou membre del Rotary Club de Barcelona (1985), de la Junta del Cercle Artístic de Barcelona (1988), d’on fou president (1993-2001), patró nat de la Fundació Güell (1993) i acadèmic corresponent de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi el 2002, any que rebé la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 27 desembre 1922 – el Masnou, Maresme, 22 octubre 1989)
Economista i polític. Fill d’Antoni Trias i Pujol. Es doctorà en dret a Bogotà (1947) i amplià estudis a Chicago, on obtingué el Master of Arts in Economics. El 1950 tornà a Catalunya, on exercí d’advocat i es vinculà a la universitat.
Llicenciat en ciències econòmiques (1960), guanyà (1962) per oposició la càtedra d’economia política i finances a la Facultat de Dret de València, i el 1972 passà a ocupar la càtedra de finances i sistemes fiscals a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona.
Publicà diversos treballs, entre els quals cal destacar Introducció a l’economia de Catalunya (1972), Nacionalisme i llibertat (1979) i Narració d’una asfixia premeditada. Les finances de la Generalitat de Catalunya (1985).
Principal representant, des del 1975, d’Esquerra Democràtica de Catalunya, en fusionar-se aquesta amb Convergència Democràtica de Catalunya (juny 1978), n’esdevingué el president. Elegit diputat al congrés (1977, 1979 i 1982) i senador (1986), fou conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de 1980 a 1982 i novament durant els anys 1988-89.
(Barcelona, 4 gener 1922 – 9 agost 2011)
Escriptor. Fill de Lluís Gonzaga Manegat. Llicenciat en lletres, exercí de periodista com a redactor i crític literari a “El Noticiero Universal”.
A part d’alguna obra de teatre com Els nostres dies (1955) i El silencio de Dios (1956), ha publicat novel·les de caire psicològic i d’actualitat: La ciudad amarilla (1958), La feria vacía (1961, Premi Ciutat de Barcelona 1960), El pan y los peces (1963), Spanish Show (1969), Amado mundo podrido (1976), Ellos siguen pasando (1979) i Última etapa (1990). També té llibres de poemes Canción en la sangre (1948) i de contes Historia de los otros (1967).
Dades dels Països Catalans 