(Palma de Mallorca, 1921 – 1936)
Anuari en català. Publicat per l’Associació per la Cultura de Mallorca. Cada volum contenia el calendari de l’any i una miscel·lània de treballs literaris, més en vers que no en prosa.
Al del 1924 es començà a publicar una crònica de les activitats culturals, i al del 1931, també d’activitats polítiques.
Hi van col·laborar la majoria dels escriptors baleàrics i molts del Principat.
(Barcelona, 1921 – 15 desembre 1972)
Pintor. Ha destacat com a paisatgista i pintor de monuments.
Conreà també el dibuix i l’aquarel·la.
(A Corunya, Galícia, 1856 – Madrid, 8 març 1921)
Polític. El 1889 fou nomenat ministre de governació del govern de Silvela-Polavieja. Nomenà d’alcaldes coneguts catalanistes (doctor Robert, Font de Rubinat, Yxart), però reprimí amb força el Tancament de Caixes.
La seva actitud i la política immobilista del govern foren la causa que el Centre Nacional Català organitzés la xiulada de què fou objecte el 4 de maig de 1900 durant la seva visita a Barcelona.
El 1913 formà govern i el 18 de desembre de 1913 féu aprovar el decret llei de la creació de mancomunitats de diputacions, que donava satisfacció a una gran part de les exigències de la Lliga Regionalista.
L’any 1920 fou nomenat cap del govern en una situació de crisi social a Catalunya. Féu costat totalment als mètodes del general Martínez Anido a Barcelona per reprimir el moviment obrer (llei de fugues).
Morí víctima d’un atemptat dut a terme per sindicalistes catalans.
(Barcelona, 1921 – 8 novembre 1992)
Escriptor i jesuïta. Residí molts anys a Madrid. És autor d’alguns llibres de poesia en castellà.
(Camprodon, Ripollès, 26 juliol 1921 – 21 setembre 2016)
Escriptor, historiador i industrial. És autor del llibre de divulgació La Vall de Camprodon, aparegut el 1962, així com de diversos articles sobre la comarca.
Durant molts anys va regentar el negoci familiar de galetes Birba.
(Barcelona, 1921 – ? )
Pintora i gravadora. Ha obtingut diversos premis.
Ha destacat pintant temes florals i natures mortes.
(Barcelona, 1921)
Conferència internacional en la qual hom signà una convenció per a la regulació del trànsit a les vies marítimes i ferroviàries.
(Barcelona, 1881 – 1939)
Escultor. Fill de Faust Baratta i Rossi. Deixeble de l’Escola de Llotja, estudià amb una beca a París, i quan tornà continuà la professió i el taller del pare.
Treballà en marbre, bronze, vori i també conreà la joieria. És autor d’una font del parc de Montjuïc.
Fou el pare de Faust Baratta i Ruiz (Barcelona, 1921 – 1960) Dramaturg. Autodidacte, escriví primer en castellà i, més tard, féu conèixer en català La presó sense reixes (1954), Camí d’esperança (1957) i A reveure, papà (1958).
(Montblanc, Conca de Barberà, 24 agost 1921 – 1 gener 2000)
Pintor. Participà en algunes edicions del Saló d’Octubre de Barcelona (1955-57). Després d’exposar a Madrid i a Londres rep diverses beques del govern francès per ampliar la seva formació a París (1957-61)
Conrea un figurativisme expressionista i constructiu, progressivament abocat al decorativisme. Ha obtingut notables èxits entre el públic nord-americà.
Arran d’un plet que tingué amb un marxant, del 1974 al 1985 va cremar tot allò que pintava en senyal de protesta, i fins el 1989 no permeté que es fes cap exposició amb la seva obra.
A partir del 1989 deixà de pintar amb oli i va començar a utilitzar la tinta xinesa, i va començar a exposar en galeries no comercials i en museus, així com una gira americana.
Ha estat sempre vinculat amb la defensa de la pau i la llibertat, i el seu compromís amb la humanitat féu que donés molts dels seus quadres per a projectes socials i culturals.
L’any 2001 s’obrí a Montblanc el Museu d’Art Palau Ferré.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 27 abril 1843 – Barcelona, 9 desembre 1921)
(o Hermenegild) Actor i director teatral. Debutà, a disset anys, al teatre del Circ Barcelonès.
En el teatre en català debutà el 1865 al teatre Romea amb l’obra La creu de Plata, de Francesc Pelagi Briz. Interpretà obres com Els tres tombs, Cura de moro, El guant del degollat, etc.
El 1913, a setanta anys, encara treballà al sainet Les bodes d’en Ciril·lo, i el 1917 participà a l’estrena al teatre Victòria de L’auca del senyor Esteve.
Els últims anys dirigí l’Escola de Declamació del Coliseu de Pompeia (Gràcia). Es retirà el 1919.
Dades dels Països Catalans 