(Barcelona, 1 setembre 1920 – 10 novembre 1974)
Escriptora.
Ha publicat la novel·la Els temps ens han fet així… (1953) i narracions infantils: El príncep bandoler (1958) i La noia del rostre canviant (1960).
(Sabadell, Vallès Occidental, 6 març 1920 – Madrid, 20 abril 1995)
Eclesiàstic. Bisbe auxilliar de Barcelona (1968). Fou professor de teologia del seminari de Barcelona.
És autor de “Miles Christi” en la espiritualidad de san Cipriano (1956), tesi doctoral a la universitat gregoriana de Roma, i Espiritualitat del sacerdot diocesà (1962).
(Barcelona, 21 març 1920 – 1990)
Pintor. Exposà per primera vegada a Barcelona el 1960.
Conreà un estil de concepció infantilista, tant pel color com per les formes hieràtiques. A l’inici de la dècada del 1960, la seva pintura guanyà en serenitat i puresa, fins que s’adherí al moviment del pop-art.
L’any 1961 obtingué el gran premi de pintura de la Biennal d’Alexandria.
(Barcelona, 1852 – 1920)
Escriptor i pintor.
Escriví poesies, algunes d’elles premiades, les comèdies Massa poc i Cabòries i el sainet A casa l’alcalde. Fou, durant bastants anys, president del Foment de les Arts Decoratives.
Excel·lí com a pintor decorador i amb l’execució de daurats fins i d’imitacions de motius decoratius antics. Obtingué premis valuosos en moltes ocasions, a Barcelona, Madrid, París i Viena.
(Barcelona, 14 juny 1920 – Palma de Mallorca, 22 agost 2006)
Enginyer industrial. Estudià a Barcelona, on es titulà el 1946. Amplià estudis a Itàlia, Alemanya, França, Gran Bretanya i els EUA.
Ha estat president i vice-president de diverses importants empreses i entitats financeres.
(Barcelona, 1926 – 17 març 1996)
Pintor. Fill de l’escultor Silvestre Blasco i Vaqué. Després d’una estada a Alemanya, conrea un hàbil expressionisme, decorativista i colorista.
Ha exposat a Barcelona, Nova York, Ginebra, Milà, Tunis, etc. L’any 1969 signà un Manifest Essencialista.
Fou germà seu Valentí Blasco i Brugueras (Barcelona, 1920 – 1967) Pintor. Fou deixeble de Feliu Mestres i de Vila i Arrufat. Ha obtingut diversos premis.
(Catalunya, 1911 – 1920)
Recull de quaderns publicats sense periodicitat per Ramon Miquel i Planas.
Formen dos volums: el primer comprèn els quaderns apareguts entre el 1911 i el 1914, i el segon entre el 1915 i el 1920.
Les matèries tractades versen principalment sobre bibliografia, antics texts catalans, temes lingüístics i matèries relacionades amb el llibre: il·lustració, relligadura, ex-libris, etc.
Fou il·lustrada amb nombrosíssims facsímils, i té un valor considerable com a recull de materials.
(Madrid, 1920 – Barcelona, 7 desembre 2010)
Veterinari. Llicenciat el 1944, exercí de veterinari municipal de Barcelona (1946), fou un científic pioner en el primer Centre d’Inseminació Artificial de Catalunya (1948), membre fundador del Seminario de Ciencias Veterinarias de Barcelona (1951) i president de l’Asociación de Veterinarios Especialistas en Pequeños Animales -AVEPA- (1961).
Ha destacat en les activitats científiques de control sanitari i bromatològic dels peixos, tasca realitzada al Mercat Central del Peix de Barcelona (1951-78). Ha estat cap de secció a l’Acadèmia de Ciències Veterinàries de Barcelona (1960-73). El 1978 fou nomenat director adjunt de la Unitat Operativa d’Higiene dels Aliments i Zoonosis de l’Ajuntament de Barcelona.
(Barcelona, 1920 – 2001)
Crític d’art. Fill de Rafael Benet i Vancells. Estudià història i història de l’art a la universitat de Lovaina. Féu dos cursos de filosofia i lletres a Barcelona.
Ha publicat nombrosos articles sobre temes artístics, sobretot al setmanari “Revista”, on féu crítiques del 1952 al 1960.
És co-autor d’una Història de la pintura moderna en dos volums (1951-53), i col·laborador de les obres col·lectives L’art català i Un segle de vida catalana.
(Argelers, Rosselló, 7 abril 1920 – Pontellà, Rosselló, 16 febrer 2011)
Compositor musical i cantant. Format com a músic al conservatori de Perpinyà. De molt jove figurà en formacions simfòniques i de música lleugera. Formà una orquestra pròpia, amb la qual aconseguí notorietat.
Representant de la nova cançó a la Catalunya Nord; li fou editat a Barcelona el disc Jordi Barre canta Perpinyà, al qual seguiren dos altres enregistraments. Ha musicat poemes seus i de molts poetes catalans (Verdaguer, Carner, Maragall, Joan Amade, Antoni Cayrol, Joan Cayrol, etc).
De molts anys present en les manifestacions musicals i culturals catalanes, ha cantat arreu de la Catalunya Nord i ha estat rebut a la televisió francesa.
El 1982 li fou lliurat el Disc d’Or, el 1992 la Creu de Sant Jordi, a més d’altres importants distincions.
Dades dels Països Catalans 