(Barcelona, 1857 – 1916)
Farmacèutic i escriptor. Fou membre del partit tradicionalista. Exercí la crítica musical a “El Correo Catalán”. És autor d’obres diverses de divulgació i pedagogia. Destacà també com a recitador.
El seu germà, Antoni Maria Font i de Boter (Barcelona, 1860 – 1894), també escriptor, es llicencià en dret i en filosofia i lletres. Fou autor de diversos escrits de divulgació cultural i traduí els lírics grecs i llatins .
(Catalunya, 1916 – 1940)
Institució. Dedicada a fomentar la pietat popular mitjançant la publicació de llibres i revistes en llengua catalana a uns preus assequibles.
En foren antecedents “La Veu de l’Àngel de la Guarda” (1909, mensual) i El primer llibre del noi cristià (1911).
Va ésser fundada per mossèn Eudald Serra, sota la presidència honorífica dels bisbes de la Tarraconense.
El 1923 s’instal·là en un nou edifici, juntament amb la Biblioteca Balmes. El 1926, a causa de les pressions de la Dictadura de Primo de Rivera, es convertí en Sociedad Anónima Balmes. El 1929 la Dictadura aconseguí la supressió de l’adjectiu Catalana i a fer edicions en castellà.
Fins el 1936, publicà cinc milions de llibres i d’opuscles; creà l’Obra del Sant Evangeli i emprengué una versió, inacabada, de la Bíblia. Patrocinà també revistes com “Analecta Sacra Tarraconensia” i “El Bon Pastor”.
A partir del 1940 es convertí en Cultura Religiosa i quedà englobada en la Fundació Balmesiana. Tingué diverses filials.
(Barcelona, 1836 – 1916)
Advocat i escriptor. Doctorat en dret a Barcelona el 1865.
Fou membre de l’Acadèmia de Jurisprudència, de la qual fou vicepresident, i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. El 1870 es traslladà a Madrid.
És autor d’uns Datos y apuntes para la historia de la literatura catalana (1865), La tradición de los pueblos, literaria, filosófica y socialmente considerada (1868), La crisis económica (1867) i La monarquía de D. Amadeo I ante el estado económica y social de España (1872).
Fou redactor del “Diario de Barcelona” i col·laborà a diverses publicacions.
(Girona, 13 març 1835 – Barcelona, 7 març 1916)
Guitarrista i compositor. Amplià la seva formació musical a Barcelona amb Josep Brocà.
El 1885 anà a París, on triomfà com a concertista.
És autor d’obres per a guitarra.
(Barcelona, 1916 – 2001)
Pedagoga. Estudià magisteri a Barcelona.
Creà, amb un grup d’amigues, un centre on feien cercles d’estudis, adreçats especialment a les joves de la classe mitjana barcelonina. Posteriorment eixamplaren el nombre d’activitats i ensenyaren també labors casolanes.
Quan el grup ja prengué cos definitivament, ampliaren encara més les activitats i, partint sempre d’una base d’apostolat, crearen una Institució Cultural, paral·lela al primer grup, que havia estat anomenat Centre d’Influència Catòlica Femenina.
El nombre d’activitats realitzades és molt divers: escola de secretariat, residència d’estudiants, escola de jardineres, escola d’art i disseny, estudis lliures de magisteri, escola de periodisme de l’Església, que li és confiada pel bisbat de Barcelona, i Escola Superior de Didàctica religiosa, també dependent del bisbat.
(Albacete, Castella, 24 abril 1827 – Barcelona, 3 febrer 1916)
Fotògraf. Conegut pel pseudònim de Napoleón, com la seva dona Anne Tiffon Cassan.
Ambdós representaren a Barcelona el material de la casa Lumière de París i hi donaren a conèixer i explotaren el cinematògraf (1896), al qual adaptaren el so mitjançant un fonògraf.
Fundaren l’Estudi Napoleon i foren els retratistes més prestigiosos de Barcelona i primers fotògrafs de la casa reial.
(Castellterçol, Moianès, 4 desembre 1858 – Barcelona, 22 febrer 1916)
Metge i polític. Estudià a Barcelona amb Bartomeu Robert i Jaume Pi i Sunyer i s’especialitzà en ginecologia, especialitat de la qual el 1893 guanyà la càtedra de la Facultat de Medicina de Barcelona, i fou un dels introductors de la cirurgia ginecològica.
Publicà un important Tratado de ginecología (1903-06). Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1914) i la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1911-16), i el I Congrés de Metges de Llengua Catalana (1913).
En política, fou un dels fundadors de la Unió Regionalista (1900) i en promogué la fusió amb el Centre Nacional Català, de la qual sorgí la Lliga Regionalista, partit del qual fou vicepresident. Fou senador per Barcelona (1914-16).
Fou el pare de Miquel Fargas i Raymat.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 1850 – Barcelona, 22 agost 1916)
Arquitecte (1873). Inicià la seva carrera dins l’entusiasme del romanticisme català per l’art dels períodes medieval i renaixentista. Més tard evolucionà vers un modernisme grandiloqüent i monumentalista, d’accentuats valors expressionistes.
En són exemples alguns edificis importants per a l’Exposició Universal del 1888, pot ésser considerat un dels representants del modernisme municipal barceloní: monuments a Rius i Taulet (1897-1901), a Pitarra (1906), fanals del passeig de Gràcia, ampliació de l’edifici de l’antic Arsenal, al parc de la Ciutadella (1915), amb finalitats museístiques, etc.
Fou l’arquitecte oficial de l’ajuntament de Barcelona des del 1889, i president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1899-1900).
(Catalunya, 28 setembre 1916 – 1943)
(EET) Institució, creada per Prat de la Riba, president de la Mancomunitat, atenent la demanda d’Alfred Pereña, amb la finalitat de difondre els coneixements tècnics per tota Catalunya.
Hom preveia diverses especialitats, però els primers anys només funcionaren cursos d’electricitat i d’agricultura.
Suspesa durant la dictadura de Primo de Rivera, es fundà el 1924 el Polytechnicum Postal, que continuà l’edició de textos.
El 1931 reprengué la seva tasca, com a Escola Postal de la Generalitat, i incorporà noves especialitats tècniques i un curs de gramàtica catalana. Pompeu Fabra col·laborà a la normalització lingüística dels tèxtos tècnics publicats per l’Extensió.
El 1943, passà a dependre de l’Escola del Treball.
(Esparreguera, Baix Llobregat, 1916 – Barcelona, 28 octubre 2008)
Pintor, escultor i polític. Estudià a l’Escola de Llotja de Barcelona.
Col·laborà a la revista “Ariel” (1946), i el 1960 s’establí a París, on ha fet diverses exposicions.
La seva obra es dominada per un estil expressionista en el qual es feia cada vegada més evident un anhel de depurada síntesi.
Dades dels Països Catalans 