(el Masnou, Maresme, 15 febrer 1852 – 1915)
Marí. Germà de Lluís. Estudià a l’Escola de Nàutica de Barcelona, on obtingué el títol de pilot.
Féu diversos viatges transoceànics, tant a vela com a vapor. Amb la companyia Transatlàntica féu set anys seguits la ruta de Filipines.
Col·laborador a la premsa, va escriure un Manual práctico de desvío de la aguja magnética, publicat a Manila el 1892.
(Manresa, Bages, 1915 – 16 desembre 1980)
Geòleg. Catedràtic de l’institut de Manresa. Llicenciat en ciències naturals, treballà sobre la geologia de la Depressió Central Catalana, i aviat s’especialitzà en hidrologia (estudi sobre les variacions estacionals en el règim dels rius catalans).
Es doctorà amb la tesi El régimen de los ríos peninsulares (1948). El seu mestre, Maurice Pardé, que resumí la seva tesi (1949), ha contribuït al seu prestigi internacional.
Ha publicat treballs de síntesi, com la part del clima i les aigües a la Geografía de España y Portugal (1954), dirigida per Terán, o del clima i els rius a la Geografia de Catalunya (1958), dirigida per Lluís Solé i Sabarís.
Ha treballat en el mapa geológic d’Espanya a escala 1:50.000.
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1874 – Sitges, Garraf, 1915)
Escriptor. Es llicencià en dret.
Fou un dels fundadors del Centre Català Vilafranquí i del Penedès Nou i membre del Centre Catalanista. Escriví a “Les Quatre Barres” i a “Joventut”.
Per raons professionals s’instal·là a Sitges i publicà monografies penedesenques, com Notes sobre el moviment intel·lectual i artístic del Penedès en el segle XIX (1902) i dos llibres de poemes: Dos mons i Sàtires morals.
(Sueca, Ribera Baixa, 1856 – Barcelona, 1915)
Matemàtic. Estudià ciències exactes a la universitat de Madrid, i en fou professor auxiliar.
Guanyà la càtedra d’anàlisi matemàtica a València, i més tard passà a Barcelona.
És autor de diversos llibres de text, un dels més coneguts, traduït a diversos idiomes, és Análisis matemático.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 4 juliol 1915 – Riudarenes, Selva, 11 juny 2006)
Escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou deixeble d’Enric Monjo.
Assidu dels salons d’Octubre i de Maig de Barcelona -era societari d’aquests darrers-, tingué diversos premis. Ha fet diverses exposicions, individuals i col·lectives.
Conreà, especialment de terracotta, un figurativisme molt simplificat i estilitzat, a la recerca de la forma pura, caracteritzat per la texturació de les superfícies.
(Barcelona, 24 agost 1843 – 4 novembre 1915)
Financer. Personatge molt prestigiós en la banca catalana, formà part dels consells d’administració del Banc Hispano-Colonial, Crèdit Mercantil i d’altres.
Fundà la societat general de Telèfons Peninsulars i Madrilenya i influí en altres empreses financeres.
Es dedicà també al perfeccionament de l’agricultura, sobretot a la seva Granja Vella d’Horta, finca on també tenia diversos animals exòtics, donats a l’ajuntament de Barcelona i que serien els primers del Zoo de Barcelona (1892).
(Barcelona, 10 agost 1839 – 1915)
Jurista i polític. Germà de Josep. Pertanyia a la Societat Econòmica d’Amics del País. Presidí la diputació barcelonina (1888).
És autor de l’estudi Manual de las reformas introducidas en el derecho civil español (1875).
(Sitges, Garraf, 30 juny 1886 – Barcelona, 28 gener 1915)
Pintor. Fill de Manuel Llopis i Bofill. Deixeble de Feliu Mestres. Participà a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1907.
Conreà la temàtica religiosa, sobretot vistes d’interiors de temples: Altar de l’església de Sant Sever, La Sala Capitular de la Seu de Barcelona, L’orgue de la parròquia de Sitges, etc.
(Barcelona, 28 desembre 1841 – 10 desembre 1915)
Comediògraf i periodista. Progressista a ultrança, va militar en els grups liberals més revolucionaris.
Després d’un fracàs com a empresari teatral, el 1865 fou un dels fundadors i director de la primera revista d’humor en llengua catalana “Un tros de paper”. El 1868 dirigí “La Alianza de los Pueblos”, portaveu de les idees federalistes.
Prototipus de la bohèmia barcelonina, va escriure una sèrie de comèdies costumistes i d’humor satíric: L’anada a Montserrat (1881), El marquès de Santa Llúcia (1885), Vés-te’n Anton… (1889), Don Gonzalo o l’orgull del gec (1891), La germana gran (1891), Perdiu per garsa (1910), etc.
També publicà Trenta anys de teatre (1901), recull dels articles que publicà a “La Veu de Catalunya”, i diversos llibres d’humor en que recollia acudits i pensaments humorístics, com els aforismes Una grossa de pensaments en vers (1895).
(Barcelona, 1915 – 1958)
Sala d’exposicions i d’antiguitats. Fundades pel marxant Santiago Segura. Lloc on es presentà gran part de l’art noucentista. Xavier Nogués en decorà el celler amb murals.
Esdevingué un dels principals focus de l’art d’avantguarda després de la guerra civil, sota la direcció de Josep Gudiol i Ricart, i acollí el Saló d’Octubre, fins al 1958 en que foren clausurades.
Dades dels Països Catalans 