(Felanitx, Mallorca, 1 abril 1915 – Madrid, novembre 1936)
Combatent de l’Exèrcit Popular, durant la guerra civil. Membre de les joventuts d’Esquerra Republicana.
Prestà serveis a infanteria de marina i es distingí a la defensa de Madrid (novembre 1936) com a anti-tanquista utilitzant bombes de mà. Morí en combat.
(València, 1849 – 1915)
Industrial. Dirigí l’empresa metal·lúrgica La Primitiva Valenciana, de Valeri Cases, i el 1879 en fundà una altra, de propietat seva, La Maquinista Valenciana, que adquirí una ràpida expansió i un gran prestigi tècnic.
És considerat com un dels principals promotors de la industrialització de València el segle XIX.
(València, 20 gener 1915 – 1978)
(CCV) Corporació constituïda sota el patrocini de la diputació provincial. En un primer projecte (1913), promogut pel diputat Joan Pérez i Lúcia, hauria d’haver estat una rèplica, a escala regional, de l’Institut d’Estudis Catalans. Organitzada per l’erudit i polític conservador Josep Martínez i Aloy, restà convertida des d’un principi en una institució provinciana, merament condecorativa, que reunia estudiosos locals de la més diversa categoria.
Ja el mateix 1915 fou objecte dels violents atacs de Miquel Duran i Tortajada, en l’opuscle El Centre de Cultura Valenciana, que en denunciaren el bilingüisme i la manca de rigor en la selecció dels membres. Aquests tenen el títol de director de número i són presidits per un director degà, de caràcter electiu; l’entitat designa, de més a més, directors corresponents, entre persones residents fora de València.
El 1928 començà a publicar la revista “Anales del Centro de Cultura Valenciana”. d’aparició irregular.
El 1937, la diputació provincial de València creà l’Institut d’Estudis Valencians, que substituïa el Centre amb uns criteris més amplis i més exigents, però el 1939 reprengué la fòrmula originària.
Filials seves són el Conferència Club i l’Associació de Cronistes del Regne.
Vers la fi del franquisme adoptà una normativa lingüística secessionista de la llengua catalana i, el 1978, prengué el nom d’Acadèmia de Cultura Valenciana.
(Carlet, Ribera Alta, 7 octubre 1915 – València, 11 novembre 2004)
Escriptor i editor. Germà de Vicent. Representant i primer capdavanter del grup d’escriptors valencians de la generació de postguerra. Publicà les seves primeres poesies a la revista “El Vers Valencià”, de Josep M. Bayarri, de qui fou deixeble.
La seva poesia es manté en la continuïtat de la poesia dels anys 1930, influenciada pel post simbolisme francès. Els seus llibres de poemes publicats són: Volar… (1943), A l’aire del cor i del seny (1944), La inquietud en calma (1945), Jo sense tu (1948), On vaig, Senyor? (1949), Aires de cançó (1950), Goig (1953), Esparses (1953), Home (1957), Jo, cap de casa (1962), D’amar-te, Amor (1963), Silenci (1970) i Schumann, el piano y yo (1996, pòstuma). Dins el gènere narratiu, és autor del recull de contes Proses en carn (1953).
L’any 1943 va fundar l’editorial Torre de València, amb Miquel Adlert i Noguerol. Fou un dels fundadors de la revista literària no autoritzada “Esclat”. El 1950 obtingué la flor natural als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Perpinyà.
Representà, en els anys posteriors immediats a la guerra civil, la continuïtat de la cultura catalana al País Valencià a través de les tertúlies literàries organitzades per ell a València, però durant la transició, canvià d’actitud i ingressà al partit Unió Valenciana. Fou elegit diputat a les Corts Valencianes el 1982.
Fou un dels principals defensors del secessionisme lingüístic i representà aquest sector com a membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, creada el 2001, càrrec que dimití l’any següent.
(Alacant, 1915 – ? )
Escriptor. Es llicencià en filosofia i lletres, i es dedicà a l’ensenyament. Practicà intensament el periodisme a la premsa alacantina.
És autor de les obres titulades El Movimiento y la acción formativa y educativa del pueblo (1954), Situación social y económica de Alicante desde el año 1800 hasta Fernando VII (1954) i La Festa de Santa Maria d’Agost en Elche (1954).
(Sabiñán, Aragó, 14 desembre 1826 – Palma de Mallorca, 1915)
Periodista. Catedràtic de llatí a l’Institut Balear. Col·laborà a la “Revista Balear”, “Museo Balear”, als almanacs del “Diario de Palma” i “El Isleño” i a diversos periòdics integristes i carlins.
Fou un hàbil epigramista i traductor al castellà dels poetes mallorquins.
(Palma de Mallorca, 14 gener 1859 – 24 febrer 1915)
Bisbe de Mallorca (1898-1915). Ordenat el 1882, estudià després a Toledo, on es llicencià en teologia i en dret canònic (1885-86), i tornà a Mallorca. Essent rector de Porreres dugué a terme la restauració del santuari de Monti-sion. Fou canonge magistral de la seu de Mallorca (1893-98), catedràtic al seminari i vicari capitular a la mort del bisbe Jacint Maria Cervera (1897).
Nomenat bisbe (1898) a instàncies del clergat de la diòcesi, promogué una gran activitat (erecció de noves parròquies, reforma dels corrents litúrgics i del pla d’estudis, creació de l’arxiu històric (1899) i el museu arqueològic diocesà i reforma del presbiteri de la seu (1904), que encarregà a Antoni Gaudí).
Amb Antoni M. Alcover com a vicari general, fomentà l’obra del seu Diccionari, defensà la llengua en la línia dels bisbes de la Renaixença i creà al seminari una càtedra de llengua i literatura mallorquines (1898). Publicà un catecisme en català, de gran difusió així com diverses pastorals.
(Bocairent, Vall d’Albaida, 15 febrer 1852 – València, 18 febrer 1915)
Jurista i polític. Fou catedràtic de dret romà i de dret civil a la Universitat de València.
Milità en el partit conservador de Francisco Silvela, i representà al congrés de diputats els districtes d’Alzira, Gandia i València en diverses legislatures.
(Palma de Mallorca, 1915 – Santanyí, Mallorca, 6 agost 2000)
Llibreter i pintor, conegut pel pseudònim de Bússer. En la seva pintura es barreja la influència d’alguns pintors mallorquins actuals i d’alguns d’estrangers.
A les seves galeries té un bon arxiu biobibliogràfic de pintors mallorquins.
Dades dels Països Catalans 