(Barcelona, 15 novembre 1901 – 1903)
Periòdic d’aparició irregular (desenal i quinzenal), fundat per Francesc Ferrer i Guàrdia i dirigit per Ignasi Clarià.
De caràcter llibertari i sindicalista, defensà la teoria de la vaga general.
Hi col·laborà Ferrer i Guàrdia -amb el pseudònim de Cero-, M. Castellote i Anselmo Lorenzo.
(Barcelona, gener 1899 – agost 1903)
Revista quinzenal d’art i literatura. Publicada en castellà, amb 93 números en total. El 1903 tingué una segona època, de curta durada.
Encara que tradicional en art, donà cabuda als principals artistes modernistes, amb excel·lents reproduccions a tot color. Publicà números monogràfics.
(Olot, Garrotxa, 23 desembre 1903 – 12 setembre 1988)
Farmacèutic i botànic. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Joan i de Josep Maria. Llicenciat en farmàcia a Barcelona, se’n doctorà a Madrid (1934), amb la tesi Francisco Bolós y la cultura de su tiempo (1936). Ajudà Pompeu Fabra en el lèxic de botànica del Diccionari general de la llengua catalana.
Acabada la guerra civil, marxà exiliat a Colòmbia on va dedicar-se a l’ensenyament i a la investigació (descobrí algunes espècies botàniques que duen el seu nom: Culcitium gargantanum, Oreopanax gargantae i Puya gargantae). Retornà a Olot el 1967, on continuà fent aportacions a la història de la botànica i de les ciències naturals.
Entre les seves publicacions destaquen La coca en el occidente colombiano (1942), Noticia etnobotánica acerca del ulluco en Colombia (1967), L’antic jardí botànic de Barcelona… (1949) i Les plantes en “L’Atlàntida” de Verdaguer (1970).
El 1984 publicà Pàgines olotines i notícies de naturalistes catalans, que recull una part significativa de la seva obra dispersa apareguda en diferents publicacions entre el 1928 i el 1983.
El 1986 rebé la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, desembre 1903 – 23 febrer 1937)
Aviador. Fou professor de l’Escola del Treball i periodista.
Impulsor del vol sense motor i a vela a Catalunya (grup Falziots, 1931), va participar en les Setmanes de Vol sense Motor (Puigcerdà, 1932; Montseny, 1933, i Sabadell, 1934).
Aquest darrer any féu un nou rècord d’Espanya de permanència a l’aire, i el 1936 esdevingué tècnic dels Serveis Aeronàutics de la Generalitat.
Morí a Barcelona, on va ésser traslladat urgentment quan fou ferit de mort a Belchite (Aragó) el 19 d’octubre de 1936).
Va escriure Resum d’aviació (1934), primer llibre sobre aquesta matèria publicat a Catalunya.
(Maials, Segrià, 17 març 1903 – Barcelona, 8 agost 1964)
Músic. Germà del pintor Ismael. Deixeble d’Agustí Quintas, d’Enric Morera i de Jaume Pahissa.
Féu nombroses tournées i escriví moltes sardanes.
És autor d’un llibre titulat Ballets populars catalans (1954).
(Maó, Menorca, 29 octubre 1903 – Barcelona, 5 juliol 2000)
Entomòleg. S’ha especialitzat en microlepidòpters presents a Catalunya, dels quals ha aplegat uns 8.000 exemplars, pertanyents a unes 850 espècies diferents.
D’ençà del 1980 fou membre honorari de la Societat Catalana de Lepidopterologia; ha publicat diversos articles sobre el tema.
(Barcelona, 1903 – novembre 2005)
Indústria tèxtil. Té l’origen en la fàbrica de fil per a cosir instal·lada el 1843 a Sant Andreu de Palomar per Ferran Puig, capdavantera de la indústria de fil de cotó. El 1860 formà companyia amb el seu gendre Camil Fabra i Fontanills.
La societat Camil Fabra i Companyia s’uní el 1884 amb Manuel Portabella i Companyia, i en sorgí Fabra i Portabella. El 1903 esdevingué Fabra i Coats per l’entrada de la firma anglesa J. And P. Coats Ltd., amb una participació en el capital del 68%.
Té fàbriques a Sant Andreu, Borgonyà (Osona), i magatzems a Sant Martí de Provençals, coneguts antigament com la fàbrica de La Xarxa.
Produeix fil per a cosir i labors i comercialitza cremalleres, agulles, botons, tisores i llanes.
El 1984 les vendes foren de 5.614 milions de pessetes, amb una plantilla de 1.275 persones.
(Barcelona, 26 desembre 1848 – 28 novembre 1903)
Escriptor. Llicenciat en filosofia i lletres, es dedicà a l’ensenyament; col·laborà en “Lo Gai Saber”, “La Ilustració Catalana” i “La Bandera Catalana”.
Escriví Gramática histórica de las lenguas castellana y catalana (1882), Gramática catalana (1874) i Ortografía de la lengua catalana (1879), a més de nombroses obres sobre l’educació, especialment la femenina.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(Barcelona, 16 octubre 1903 – )
(EUC) Institució d’ensenyament universitari. Iniciat a conseqüència del Primer Congrés Universitari Català, de les matèries de cultura catalana no incloses en els programes de la universitat oficial.
Ha tingut una continuïtat sovint alterada per vicissituds polítiques. Del 1907 fins al 1936 publicà una revista homònima de gran prestigi intel·lectual.
Intervingué en la fundació de l’Associació Catalana d’Estudiants i col·laborà en l’organització del I Congrés d’Economia celebrat a Barcelona el 1908.
Després de la guerra civil, el 1942, foren represos els Estudis, però en unes condicions de semiclandestinitat.
En foren catedràtics i col·laboraren en la revista dels “Estudis Universitaris Catalans”, tant abans com després del 1939, les figures més prestigioses de la cultura catalana.
Dades dels Països Catalans 