Arxiu d'etiquetes: 1903

Foment de les Arts Decoratives

21 Respostes

(Barcelona, 1903 – )

(FAD)  Entitat. Formada per un grup d’industrials i gent d’ofici. El 1936 es va establir a la cúpula del Coliseum i des del 1972 té local propi a la part alta de la ciutat.

De les múltiples activitats que ha dut a terme es destaquen el certamen de la Taula Parada (1933), el saló monogràfic Hogarotel (que després va prendre el nom d’Expohogar), el concurs municipal d’arquitectura i interiorisme (premis FAD) i el premi Sebastià Gasch de circ i music-hall. De les diverses agrupacions que acull en destaca, des del 1960, l’ADI-FAD, de disseny industrial.

Enllaç web:  Foment de les Arts i del Disseny

Figuerola i Ballester, Laureà

6 Respostes

(Calaf, Anoia, 4 juliol 1816 – Madrid, 28 febrer 1903)

Economista i polític. Estudià economia a la Junta de Comerç de Barcelona, sota la direcció d’Eudald Jaumeandreu, i dret a la Universitat de Barcelona, on guanyà la càtedra d’economia política (1847), i després d’haver-se passat al lliurecanvisme ocupà la de Madrid.

Fou membre de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i d’altres institucions, tant de Catalunya com de Madrid.

Des de molt jove milità en les files del Partit Federal. El 1842 fou secretari de la Junta Revolucionària de Barcelona, però dimití. El 1846 fundà l’Escola Normal de Barcelona.

A conseqüència de la caiguda d’Isabel II de Borbó, tingué accés al govern, on ocupà el càrrec de ministre d’Hisenda (des del setembre de 1868 fins al juny de 1869 i des del novembre de 1869 fins al febrer de 1870), des del qual promulgà una Llei de Bases Aranzelàries (que posteriorment ha estat denominada Aranzel Figuerola) que suprimia totes les restriccions a la importació i l’exportació en un pla gradual de rebaixes. El triomf d’aquesta política lliurecanvista fou de poca durada. En aquest càrrec, creà la moneda unitària per a tot l’estat espanyol (la pesseta).

Després de la seva sortida del govern es dedicà estrictament a la tasca docent, i fou el primer president de la Institución Libre de Enseñanza.

Entre altres obres de tipus pedagògic i econòmic, és autor d’un dels llibres més importants d’aquella època sobre el fenomen urbà: l’Estadística de Barcelona en 1849 (1849, reeditat el 1968), també, i per justificar el seu aranzel, publicà La reforma arancelaria de 1869.

Com a educador escriví: Manual completo de enseñanza simultánea, mútua i mixta… (1841), Guía legislativa e inspectiva de instrucción primaria (1844), Elementos de gramática castellana (1853, amb més de 30 edicions); d’altres escrits seus notables són: Organización política del estado (1854), El socialismo en Suiza y Francia (1894) i Filosofia del trabajo (1861). Una part dels seus treballs és dispersa i introbable.

Cuatrecases i Arumí, Josep

1 Resposta

(Camprodon, Ripollès, 19 març 1903 – Washington DC, EUA, 24 maig 1996)

Botànic. Fou professor de botànica a la Universitat de Barcelona (1924-30), i catedràtic de botànica descriptiva a la Facultat de Farmàcia de Madrid, i director del Jardí Botànic de la mateixa ciutat.

El 1939 s’exilià i fou professor de l’Institut Botànic de Bogotà i director de l’Escuela Superior de Agricultura Tropical. Fou conservador del Field Museum of Natural History de Chicago. Posteriorment treballà al departament de Botànica de la Smithsonian Institution de Washington.

Entre les seves obres cal destacar: Vegetación y flora del macizo de Magina (1928), Prima flora colombiana I-II (1957-58) i Nota a la flora de Colombia (1934).

Des del 1954 fou membre corresponent de l’Institut d’Estudis Catalans.

Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria

28 Respostes

(Barcelona, març 1903 – 1939)

(CADCI)  Entitat social i política. Aplegava dependents de comerç i d’oficines de tendència catalanista. Fou inicialment influïda per la Lliga Regionalista, i posteriorment per l’Estat Català i per la Unió Socialista de Catalunya. El 1921, després d’haver participat directament en la formació de centres semblants a diferents llocs de Catalunya, intervingué en la creació de la Federació de Dependents de Catalunya, la qual s’adherí l’abril de 1925 a la Internacional Sindical Socialista d’Amsterdam.

Fomentà la cultura i l’esport entre la classe obrera i impulsà el mutualisme i la creació d’una cooperativa de consum; alhora, participava en tota mena d’actes patriòtics i cívics. Arribà a tenir 20.000 socis (1923) i diverses filials a diferents poblacions.

Sota la dictadura de Primo de Rivera, un grup d’afiliats encapçalats per Jaume Compte protagonitzaren el frustrat complot de Garraf contra el rei Alfons XIII de Borbó (maig 1925); llavors el Centre fou posat governativament sota l’autoritat d’elements dels sindicats lliures. A partir del 1932 el CADCI fou el principal suport del Partit Català Proletari (PCP), fundat el febrer de 1934.

Als fets del Sis d’Octubre de 1934 la seu del CADCI a Barcelona, on moriren els dirigents Compte i González i Alba, fou el principal lloc de la resistència a l’exèrcit. Després, passà a ésser dirigit per Pere Aznar, que resultà elegit diputat (PCP) a Corts en les eleccions del Front Popular (16 febrer 1936).

Durant la guerra civil s’adherí a la UGT de Catalunya i fou definitivament dissolta el 1939.

Bellmunt, Domènec de

1 Resposta

(Bellmunt d’Urgell, Noguera, 28 gener 1903 – Tolosa de Llenguadoc, França, 14 maig 1993)

(Domènec Pallerola i Munné)  Assagista i narrador. Estudià dret i s’exilià durant la Dictadura de Primo de Rivera. Publicà a París la revista de combat “El Fuet”. Retornà poc abans de la República i col·laborà assíduament a “La Publicitat”, “L’Opinió” i “La Nau”. Fou secretari de Lluís Nicolau i d’Olwer.

Va publicar unes quantes novel·les, com Les banyes del Tibidabo, o Homes de la terra (1935), entrevistes i retrats literaris, una biografia de Lluís Companys (1945) i els assaigs L’organització internacional del treball (1930), Causes de l’anticlaricalisme espanyol (1967).

Exiliat el 1939, s’establí a Tolosa i dirigí la publicació “Foc Nou”. Després va publicar Cinquanta anys de periodisme català (1975) i Anecdotari de 50 anys de periodisme (1978). Col·laborà en diverses publicacions, sobretot al diari “Avui”. El 1991 va rebre la Creu de Sant Jordi.