(Barcelona, 1854 – 1903)
Excursionista i escriptor. Professor mercantil, fou un dels fundadors de l’Associació Catalana d’Excursions Científiques.
Col·laborador de la revista “L’Excursionista”, i de l’Album Monumental-Pintoresc de Catalunya (1879). Publicà diverses monografies, com La Seu de Tarragona, Lo castell de Burriach i Lo monestir de Santes Creus.
(Badalona, Barcelonès, 15 maig 1903 – )
Club esportiu. Sorgí del club ciclista Bètulo Sport amb el qual compartí el seu velòdrom.
Ha estat campió de futbol de Catalunya (1912-13), i, darrerament ha jugat a segona i tercera divisió.
Té un camp de joc de 93 x 60 m, amb una capacitat per a 4.700 espectadors.
(Barcelona, 22 març 1903 – 28 gener 1971)
Gramàtic. Format a l’oficina de correctors de l’Institut d’Estudis Catalans. Després de la guerra civil organitzà i professà nombrosos cursos de gramàtica catalana.
Traduí La importància d’ésser fidel (1938) d’Oscar Wilde. Publicà Vocabulari castellà-català abreujat (1958), Vocabulari català-castellà abreujat (1961) i Llenguatge i gramàtica (1970 i 1971), en dos volums (recull dels seus articles publicats a “Serra d’Or”). En col·laboració amb Joan Triadú publicà Lectures escollides (1962, 1965, 1969), en tres volums.
Fou un dels fundadors del quartet vocal Orpheus.
(Sitges, Garraf, 11 juliol 1903 – Barcelona, 8 febrer 1983)
Metge. Llicenciat i doctorat a Barcelona, professor adjunt de la Universitat Autònoma, redactor en cap dels “Annals de Medicina” i del “Butlletí de la Societat de Tisiologia”.
És autor d’un Atlas de radiología clínica de l’aparell respiratori (1932-35), d’El cor dels pneumòpates i el pulmó dels cardiacs (1971) i molts altres treballs sobre patologia.
(Barcelona, 5 març 1903 – 15 juliol 1977)
Antropòleg i metge. Catedràtic d’Antropologia a la Universitat de Barcelona des del 1941, en fou rector del 1963 al 1965.
Col·laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas, va centrar les seves recerques en els estudis bioantropològics de determinades poblacions del Pirineu, del Sàhara occidental i de la Guinea.
(Barcelona, 19 maig 1903 – 1 maig 1988)
Actriu. Debutà (1913) com a amateur; passà a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i a 18 anys anà amb la companyia de María Guerrero a Madrid.
Féu una tournée per Hispanoamèrica i en tornar a Madrid fou primera actriu del Teatro Fontalba, on estrenà La virtud sospechosa, de Benavente, però el Sindicato de Actores de Madrid declarà improcedent el seu nomenament de primera actriu i la destituí.
Tornà a Barcelona, on formà companyia pròpia (1926), més tard fou primera actriu del Teatre Novetats, on assolí un gran èxit amb La dama alegre, de J. Puig i Ferreter.
Després de la guerra civil féu papers de caràcter i alguns films, i també es dedicà a l’ensenyament del teatre.
En els darrers anys, treballà ocasionalment per a la televisió pública catalana.
(Barcelona, 7 març 1851 – Sant Sadurní d’Anoia, Alt Penedès, 29 desembre 1903)
Tècnic agrònom i viticultor. Estudià a Barcelona i a la Granja-escola de Fontinell (Alt Empordà), on es graduà de perit agrònom. Introduí a la seva comarca moltes innovacions en el conreu de la vinya, importades de l’estranger, i contribuí a regenerar els ceps destruïts per la fil·loxera.
Membre del partit conservador, fou alcalde de Sant Sadurní (1881-83) i diputat provincial (1890-1903), intentà d’apaivagar les agitacions degudes a les reivindicacions dels rabassaires.
A iniciativa seva es crearen els concursos d’empeltadors, s’establiren els camps d’experimentació i intervingué en l’organització del Primer Congrés Vitícola, que se celebrà a Sant Sadurní el 1898, i participà en els successius, celebrats a diferents ciutats catalanes. Contribuí a la divulgació dels coneixements agrícoles entre els pagesos.
Publicà “Resumen de Agricultura”, revista que dirigí i fundà amb altres “Revista de Agricultura” (1888). Col·laborà, a més, a “La Protección Nacional” i, amb escrits de caire literari, a “La Renaixença” i “La Comarca del Noya”.
(Barcelona, 29 desembre 1903 – 23 febrer 1967)
Polític, financer i mecenes. La seva actuació en el camp econòmic -i especialment en el de les assegurances- fou veritablement remarcable. Dirigí “El Matí”, durant la darrera etapa d’aquest diari catòlic, i col·laborà també a d’altres publicacions periòdiques. Es distingí com a gran organitzador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual havia d’ésser president.
A partir del 1939 fou un dels primers a ajudar com a mecenes la represa de la cultura catalana, a través de la Benèfica Minerva. El 1947 fou secretari general de la Comissió Abat Oliba. Després residí a Madrid i s’incorporà al món de les finances.
En retornar a Barcelona, fou president, des del 1951 fins a la seva mort, de l’Orfeó Català, que havia fundat el seu oncle Lluís Millet i Pagès. Impulsà obres culturals catalanes: Obra del Ballet Popular, Secretariat dels Orfeons de Catalunya, Esbart Verdaguer, etc, i fou el principal fundador i president d’Òmnium Cultural.
(Barcelona, 21 novembre 1836 – 28 febrer 1903)
Metge. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1858 i es doctorà el 1862. Catedràtic de Santiago (1866), l’any següent retornà a Barcelona com a primer catedràtic titular d’higiene (el 1871 ho esdevingué de clínica quirúrgica). Introduí els estudis d’història de la medicina a la facultat. El 1866 havia creat l’Institut Mèdic de Barcelona, que fou el primer assaig d’escola lliure en medicina.
Des del 1873 dirigí el manicomi de Nova Betlem (Sant Gervasi), establiment capdavanter en les tècniques de tractament i primera escola psiquiàtrica de la Península; el 1883 hi tingué lloc el Certamen Frenopàtic, primer dels congressos celebrats a Catalunya. Fou degà de la facultat de medicina (des del 1892 fins a la mort) i el propulsor de l’obra de la nova facultat i Hospital Clínic.
Fundà la revista “La Independencia Médica” (1869) i en féu tribuna de les seves teories organicista (com a psiquiatre), positivista (com a científic) i de defensa d’un ensenyament millor i de reivindicació higiènico-social. El 1881 fundà la “Revista Frenopática Barcelonesa”.
De la seva extensa obra escrita es destaquen un gran tractat de frenopatologia, un de dermatologia, el Curso de higiene privada y pública i la traducció, amb Bartomeu Robert, de la patologia cel·lular de Virchow. Conreà també la literatura d’humor i de ciència ficció (Un viaje a Cerebrópolis, 1884, El misterio de los Onkos (1887) i Misterios de la locura, 1890).
(Barcelona, 9 setembre 1861 – 17 abril 1903)
Arquitecte modernista, amb títol del 1885. Fou professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Col·laborà amb Elies Rogent, Domènech i Montaner i Josep M. Jujol, entre altres. El seu estil és una combinació de l’art popular català i de la decoració típicament modernista.
Entre les seves obres més notables sobresurten la reforma de casa seva (a Barcelona, al carrer d’en Gingàs), una sèrie de panteons, la casa Pujol (a Esplugues de Llobregat), la casa Gomis (al Papiol), l’església de Santa Maria de Cervelló i la casa del carrer de Bailén 115 (a Barcelona).
Comprengué que l’arquitectura no acabava en ella mateixa, i dissenyà mobles, mosaics, esgrafiats, ceràmiques i altres ornaments, així com banderes i senyeres, com la de l’Orfeó Català. Reuní una important col·lecció de ceràmica medieval, especialment de rajoles, fet que explica que l’arquitecte Font i Gumà li dediqués la seva important obra Rajoles valencianes i catalanes.
Desenvolupà una activitat molt important com a responsable directe dels obradors artesanals instal·lats al “Castell dels Tres Dragons”. La seva aportació a les experiències decoratives aplicades a la construcció fou molt important. Intervingué en la redacció de les Bases de Manresa i fou president de la Unió Catalanista.
Dades dels Països Catalans 