(Barcelona, 23 gener 1902 – 25 desembre 1962)
Escriptor i propagandista catòlic. Publicà els contes La guerra tal com és, Egoismes, L’home que no sabia estimar (1931), l’assaig Els dos poders (1929) i, en poesia, Llibret de sant Josep Oriol (1950) i En tot lloc i en tot moment (1952).
(Prat de Comte, Terra Alta, 4 novembre 1902 – Barcelona, 5 octubre 1981)
Pintor. Fou pensionat mitjançant concurs i pogué viatjar per Espanya i Itàlia.
Prengué part en les exposicions de Primavera i diferents vegades exposà individualment a Barcelona.
Conreà especialment la pintura religiosa i el retrat.
(la Bisbal del Penedès, Baix Penedès, 1902 – Montserrat, Bages, 1930)
Fotògraf. Nom que prengué Joaquim Junqué i Tauran en ingressar a Montserrat el 1918; fou ordenat de sacerdot el 1925.
Després d’estudiar al Collegio di Sant’Anselmo (Roma), fou director de la impremta de Montserrat durant alguns anys.
Fotògraf expert, féu albums de vistes de Montserrat i col·laborà eficaçment en la preparació de la Bíblia il·lustrada.
Morí de tifus després d’un llarg viatge de treball seguint l’itinerari de Pau de Tars.
(Barcelona, 1 desembre 1902 – 27 juliol 1965)
Escriptor. Fill d’Amadeu Hurtado. Exiliat el 1939, visqué a Mèxic i, poc temps abans de morir, retornà a Catalunya.
Durant l’exili, el record de la vida barcelonina, especialment dels cercles de la burgesia, li estimulà una inèdita vocació de novel·lista.
Publicà les novel·les i narracions Unes quantes dones (1955), L’Araceli Bru (1958), Es té o no es té (1958), Un mite (1959), La condemna (1961) i Desarrelats (1964).
(la Canonja, Tarragonès, 2 novembre 1902 – Tarragona, 7 febrer 1938)
Compositor. Fill de Josep Gols i Veciana i germà de Joan.
Fou director de la Societat Filharmònica Tarragonina i és autor, entre altres, de l’obra per a cor mixt Poema de divendres sant, del Quintet en re menor i de Tres preludis rurals, per a piano i orquestra.
(Barcelona, 1902 – )
Editorial. Creada per Gustau Gili i Roig. A la seva mort, el 1945, el succeïren el seu fill, Gustau Gili i Esteve, i el seu nét, Gustau Gili i Torra.
Entre les seves publicacions destaquen La historia de los papas, de Pastor (39 volums, 1911), el Diccionario ideológico de la lengua española, de J. Casares (1942), i l’Enciclopedia de Química Industrial, d’Ullman (14 volums, 1928).
Féu la primera edició de les obres completes de Joan Maragall (1913) i Narcís Oller (1928). Des 1902 al 1934 edità els llibres escolars d’Eduard Fontserè.
També són importants les seves edicions de llibres d’art, de gravats, etc, entre les quals han sobresortit les col·leccions dedicades a l’arquitectura.
(Girona, 7 febrer 1902 – Sabadell, Vallès Occidental, 16 gener 1986)
Escriptor i compositor. Fou organista i mestre de capella de l’església de Sant Feliu de Sabadell.
Publicà aplecs de nadales, música religiosa i goigs.
Poeta acurat, influït per Josep Carner, publicà poesies seves a Balades i cançons (1931), Horitzons i rutes (1936), Rosa mística (1942, primer llibre publicat legalment en català després de la guerra civil), Poemes de Nadal (1946), Fulles d’heura (1948), Georgiques eucarístiques (1952), etc, reunides a De primavera a reravera (1975), i Els que he trobat pel camí (1986).
En prosa va publicar Pas i repàs (1981) i El nostre pa de cada festa (1985).
(Olot, Garrotxa, 1902 – Medellín, Colòmbia, 1973)
Polític i advocat. Fill de Josep Maria de Garganta i Vila-Manyà, i germà de Miquel i de Josep Maria. Llicenciat en dret i en lletres. Contribuí al desvetllament cultural i cívic d’Olot. Col·laborador a “La Publicitat” i “El Matí”.
Milità a Acció Catalana. Alcalde d’Olot des de la instauració de la II República i diputat a la Generalitat per Olot. Com a cap dels Serveis Correccionals de la Generalitat de Catalunya (1938) procurà la normalització del culte catòlic.
Exiliat el 1939, professà la matèria d’història de la cultura a la Universitat d’Antioquia (Colòmbia).
(Reus, Baix Camp, 20 gener 1902 – Guadalajara, Mèxic, 13 juliol 1980)
Polític. Fou un dels anarquistes que l’any 1931 imposaren a la CNT una direcció revolucionària en oposició als anomenats trentistes, que propugnaven una entesa amb la nova legalitat republicana.
Pertanyia a la FAI i formà part del grup de tendència revolucionària Nosotros. El 1933 va dirigir l’aixecament frustrat de Barcelona, Lleida i València, i fou detingut.
Va ésser una de les figures de primer rengle en la lluita contra l’alçament del juliol de 1936. formà part del Comitè de Milícies Antifeixistes, creat el 1936.
El 4 de novembre de 1936 fou designat ministre de Justícia del govern de la República, càrrec que va ocupar fins a l’adveniment de Negrín (1937). Era membre del Consell Superior de Guerra de la República i s’encarregà de l’organització efectiva de les Escoles Populars de Guerra com a base de l’Exèrcit Popular.
L’any 1939 marxà cap a l’exili i residí a Mèxic, on morí.
(Reus, Baix Camp, 24 maig 1845 – Barcelona, 26 juliol 1902)
Pintor. Deixeble de Martí i Alsina a l’Escola de Llotja. L’any 1874 es traslladà a Roma, on rebé la influència de Marià Fortuny i n’esdevingué seguidor.
Havent-ne tornat, la seva exposició a Barcelona (1874) tingué una sorollosa acollida: Narcís Oller l’elogià apassionadament pel seu naturalisme i el mostrà com a exemple contra la pintura d’història. En exposar a Madrid el 1890, la regent li adquirí una obra.
Excel·lí com a aquarel·lista (Els traginers) i com a pintor de paisatges, marines i quadres de costums (La fira, Mercat a Granada, Escena popular andalusa, Posta de sol, Un carrer, Regates a Sorrento, etc).
Dades dels Països Catalans 