(la Canonja, Tarragonès, 11 febrer 1882 – Reus, Baix Camp, 19 febrer 1942)
Escultor i pintor. Des del 1898 visqué a Reus. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona.
El seu art era d’inspiració religiosa. També treballà bastant com a restaurador.
(Catalunya, abans 1882 – 1891)
Societat. Nom que resultà de la fusió de la Companyia dels Camins de Ferro de Barcelona a França per Figueres i la Companyia del Ferrocarril de Tarragona a Martorell i Barcelona. El 1882 uní aquestes dues línies a través del carrer d’Aragó, i convertí l’estació de França en la terminal de totes les seves línies.
Absorbí la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona (1886) i la Companyia dels Ferrocarrils de Valls a Vilanova i Barcelona (1887).
Fou absorbida el 1891 per la Companyia dels Ferrocarrils de Madrid a Saragossa i Alacant; les seves línies foren explotades, però, fins al 1925, com una línia independent: Xarxa Catalana de MSA.
Hom inaugurà, el 1894, la línia completa de Reus a Saragossa per Casp.
(Alcover, Alt Camp, 1882 – Toledo, Castella, 1936)
Organista, compositor i eclesiàstic. Estudià amb el seu germà Joan a la Seu d’Urgell.
Residí durant vint anys a Toledo, on fou mestre de capella (1929-36) i dugué a terme una gran activitat musical. Fou professor destacat. Compongué música religiosa.
Fou assassinat en esclatar la guerra civil de 1936-39 junt amb el seu germà Josep Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1880 – Toledo, Castella, 1936).
L’altra germà seu fou Joan Ferrer i Domènech (Alcover, Alt Camp, 1867 – 1934) Organista. Ordenat sacerdot, fou mestre de capella de la catedral d’Urgell. Estigué al servei de la infanta Isabel de Borbó al palau de La Granja (Segòvia).
(Capellades, Anoia, 16 abril 1882 – Montserrat, Bages, 26 abril 1969)
Músic. Monjo benedictí. Estudià a Roma, Nàpols i Barcelona.
Fou nomenat mestre de capella de l’escolania de Montserrat (1911-33), on s’havia format a la seva infantesa amb Joan Baptista Guzmán. Renovà els estudis teòrics i instrumentals i donà una gran importància a l’educació de la veu.
Adaptà el repertori a les directrius de Pius X i influí sobre el moviment litúrgic català, sobre el qual publicà diferents escrits a “Vida Cristiana”.
Va escriure nombroses composicions religioses com: una Missa abbatialis, per a quatre veus i orgue, tres salves montserratines, un tedèum, un al·leluia, un himne a sant Benet, etc.
El 1939 aplegà, a Barcelona, el nucli inicial de la nova escolania de Montserrat.
(Barcelona, 26 novembre 1882 – 6 desembre 1936)
Violinista i compositora. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona i amb Matthieu Crickboom.
Féu una carrera brillant com a concertista internacional, i fundà, a Barcelona, l’acadèmia de música del seu nom.
Compongué glosses de cançons populars catalanes i escriví nombroses cançons. Deixà obres per a violí i piano, la sardana de concert Flabiolejant, una missa de rèquiem per a cors, orquestra i orgue i l’obra escènica La bella Lucinda, sobre un text de Frederic Pujulà i Vallès.
Fundà i dirigí l’associació “Música Pro Amore Artis”.
(Blanes, Selva, 20 febrer 1843 – Madrid, 24 abril 1903)
Periodista i escriptor. Fundador de l’agència Fabra de notícies.
Introduí en la transmissió d’informacions, els coloms missatgers quan, el 1872, no funcionava el telègraf a causa de la guerra.
Autor teatral (Amor y astucia, 1860) i novel·lista (Balls-Park, 1870; Presente y futuro, 1897); també deixà escrits polítics, com Por los espacios imaginarios (1885).
Fou col·laborador de diversos diaris barcelonins i corresponsal del “Diari de Barcelona” a Madrid i en diferents fronts bèl·lics.
Fou el pare de Nil Fabra i Herrero (Madrid, 1882 – 1923) Periodista i escriptor.
(Sant Martí de Provençals, Barcelona, 1882 – Milà, Itàlia, 1920)
Tenor. Debutà (1911) a l’Ateneu Obrer Martinenc amb Carmen.
Actuà sovint al Teatre Principal de València (1913-14) i al Tívoli i al Liceu (1916-17) de Barcelona; assolí un gran renom a l’Opéra de París amb Aïda (1917) i a Trieste amb Otello.
Actuà a l’Amèrica del Sud, al Royal de Gibraltar (1918) i difongué La fanciulla del West de Puccini pel nord d’Itàlia.
El seu germà Jaume Elias (1891-1968) fou també tenor.
(l’Havana, Cuba, 22 març 1812 – Mataró, Maresme, 6 desembre 1882)
Religiós escolapi. El 1857 es traslladà a Cuba per promoure-hi l’establiment del seu orde.
Des d’aquest any fins al 1866 fou rector del nou col·legi de San Antonio de Guanabacoa, que exercí a l’illa una funció pedagògica important.
Tornat a Catalunya, hi fou provincial de les Escoles Pies. Visità novament Cuba el 1871.
Era conegut per la seva vasta cultura i pel seu esperit d’iniciativa.
(Barcelona, 4 octubre 1805 – 14 gener 1882)
Metge i periodista.
Va col·laborar a “La Religión” i “El Pensamiento de la Nación” i va dirigir “El Sentido Católico en las Ciencias Médicas”.
Dades dels Països Catalans 