(Barcelona, 7 maig 1844 – 6 març 1908)
Actor. Debutà en l’estrena de L’Esquella de la Torratxa (1864), de Frederic Soler, en la Societat Melpòmene d’afeccionats.
Com a professional fou galant còmic dels teatres Odeon i Romea (1867-1907).
Fou el pare de Frederic Fuentes i Agulló (Barcelona, 1871 – 1959) Actor i autor teatral.
(Granada, Andalusia, 1833 – Buenos Aires, Argentina, gener 1871)
Escriptor. Pertany als inicis de la Renaixença i figura en l’antologia de Los trobadors moderns (1859).
Fou fundador i director del setmanari il·lustrat “El Cafè” (1860).
En una època anterior a la consolidació del Teatre Català, fou autor de peces de costums al·lusives a fets d’actualitat, com la guerra d’Àfrica, en obres com A l’Àfrica, minyons! (1859) i Ja hi van, a l’Àfrica (1860), entre les més conegudes.
(Mataró, Maresme, 4 desembre 1871 – Terrassa, Vallès Occidental, 11 agost 1934)
Naturalista i enginyer químic. Feu estudis sobre entomologia i botànica i col·laborà amb Joan Cadevall i Diars en l’estudi de la flora de la part oriental del Pirineu català.
Fou soci fundador i president (1904) de la Institució Catalana d’Història Natural.
Publicà Assaig monogràfic sobre les cicendeles catalanes (1911).
(Catalunya, 1871 – 1885)
Període. Nom amb el qual és designat a Catalunya el període que es caracteritzà pel boom del mercat del vi (coincidint amb l’aparició de la fil·loxera a França), l’augment de les inversions a les indústries metal·lúrgica i tèxtil, les exportacions de ferro, de plom i de coure i l’estabilitat política de la Restauració.
La prosperitat econòmica afavorí sobretot la burgesia catalana, però l’extensió de la fil·loxera a l’Empordà (1879) i el viratge lliurecanvista de la Restauració posaren fi a uns anys daurats, que Narcís Oller va pintar amb relleu naturalista a la novel·la La febre d’or.
(Olot, Garrotxa, 23 novembre 1805 – 21 juliol 1871)
Metge i escriptor. Després d’estudiar filosofia a Girona i medicina a Cervera, València i Barcelona, exercí a Olot i Mataró, fins que passà a Barcelona, on es dedicà principalment a la literatura.
Seguidor del grup d’iniciadors del moviment de la Renaixença, prengué part en la tasca de restauració de la llengua.
Es va dedicar a la literatura humorística amb el pseudònim de Lo Tamboriner del Fluvià, però es destacà com a assagista: Elements de poètica catalana i diccionari de la rima (1852) i Gramàtica de la llengua catalana (1857).
Conreà el gènere dramàtic amb obres de caire popular, com La Tuietes del Malloll (1865) i La festa del Santuari.
(Manresa, Bages, 1 desembre 1871 – 1895)
Periodista i polític. Fou director, des del 1890, del “Setmanari Català” de Manresa, des del qual defensà postures regionalistes. Prengué part en els treballs preparatoris de les Bases de Manresa.
A la seva mort fou publicat un recull en prosa i en vers de la seva producció (Escrits, 1895).
(Matanzas, Cuba, 1871 – París, França, 4 desembre 1925)
Industrial. Fill de Salvador Elizalde, que el 1837 fixà el traçat del primer ferrocarril cubà.
Es casà el 1894 amb Carme Biada i Navarro, besnéta de Miquel Biada i Bunyol.
El 1909 establí un taller de peces de recanvi per a automòbils, que el 1911 es convertiren en Biada Elizalde i Companyia, per a la construcció d’automòbils, amb factoria a Sant Andreu de Palomar (Barcelona).
A la seva mort s’abandonà la construcció d’automòbils i es fabricaren motors d’aviació.
(Olot, Garrotxa, 10 maig 1871 – 23 octubre 1939)
Pintor i pessebrista. Adscrit a l’escola paisatgística d’Olot. Estudià a l’Escola de Belles Arts olotina i després a la de Barcelona, pensionat per la Diputació de Girona.
Fou deixeble predilecte de Joaquim Vayreda, amb qui treballà durant molts anys, fins al punt de preparar-li els paisatges, als quals Vayreda donava els últims tocs.
El seu estil, però, es distingí del del mestre pels seus contrallums, els esfumats i els colors sòlids.
Conreà també l’escultura, i modelà figures de pessebre.
(Villegas, Castella, 1871 – Montserrat, Bages, 1917)
Historiador. Monjo de Montserrat (1899).
Destinat a Manila, patí els efectes de la guerra civil. Després passà a les missions benedictines de Nova Núrsia (Austràlia), i el 1905 retornà definitivament a Montserrat, d’on fou bibliotecari.
Publicà treballs històrics a la “Revista Montserratina”, i edicions de mestres d’espiritualitat, com García Jiménez de Cisneros.
(Barcelona, 9 novembre 1871 – 31 juliol 1937)
Dramaturg i tipògraf. Milità en l’anarquisme i es manifestà nacionalista català.
Treballà a “L’Avenç” i donà a conèixer autors teatrals nòrdics.
Influït per les teories àcrates, publicà els versos Anarquines (1908), de vegades de to virulent.
Com a autor teatral, barreja de costumista, ideòleg i modernista, publicà Els artistes de la vida (1898), Els mals pastors (1901), Dolora (1903), El morenet (1904) i un volum miscel·lani: La vida gloriosa (1933).
Dades dels Països Catalans 