(Artesa de Segre, Noguera, 1863 – Bluefields, Nicaràgua, 1930)
Bisbe missioner caputxí. Exercí l’apostolat a l’Equador, a Colòmbia i a Costa Rica des del 1906.
Nomenat vicari apostòlic de Guam (illes Marianes) i bisbe titular de Mesopotàmia (Creta), el 1913 fou consagrat a Montserrat, pel bisbe Torras i Bages.
En 1914 fou nomenat vicari apostòlic de Bluefields, a Nicaragua.
(Barcelona, 1786 – Santiago de Compostela, Galícia, 1863)
Flautista i compositor. Primer flautista del Teatro alla Scala, de Milà, on amplià estudis, i de la catedral de Santiago. Músic major de l’exèrcit de Ferran VII de Borbó.
Compongué unes Canciones al nacimiento de Nuestro Señor Jesucristo, drama sacre que contrasta amb l’Himno de Riego que, entre altres obres, se li atribueixen.
(Barcelona, 11 novembre 1863 – 8 novembre 1925)
Pintor. Estudià a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a l’Academia de San Fernando de Madrid.
Convidat pel president de Veneçuela, el general Crespo, residí un temps en aquell país. De retorn a Catalunya, participà a l’Exposició Universal del 1888. Posteriorment, residí un cert temps a París.
A la primeria del segle XX fundà a Barcelona l’Acadèmia Baixas de pintura i dibuix. Entre els seus deixebles excel·leixen Joaquim Torres i Garcia, Ignasi Mallol, i els seus fills Ignasi, Mercè, Montserrat i Josep Maria Baixas i Castellví.
Fou un dels fundadors de l’Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya.
(Barcelona, 1863 – )
(EIC) Entitat privada. Fundada per vetllar pels interessos professionals dels enginyers industrials de Barcelona.
El 1866 edità el primer número d’un butlletí. El 1899 s’incorporà a l’Asociación Nacional de Ingenieros Industriales, d’àmbit estatal. Després de gaudir d’un període efectiu d’autonomia (del 1931 al 1939), va tornar a formar part de l’Asociación Nacional.
Es va transformar en l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya.
Enllaç web: Enginyers Industrials de Catalunya
(Barcelona, 8 setembre 1863 – 2 juliol 1933)
Escultor i medallista. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona. Deixeble de Ll. Domènech i Montaner i Antoni M. Gallissà (1888), col·laborà amb els principals arquitectes modernistes.
Dotat d’un cert sensualisme i amb gran domini en el modelat del cos i els plecs de les robes, és un dels escultors més representatius del modernisme.
El seu estil es manifestà en els seus monuments a diversos poetes, al parc de la Ciutadella de Barcelona, i en l’abundant ornamentació escultòrica.
(Barcelona, 22 gener 1820 – Premià de Dalt, Maresme, 18 desembre 1863)
Economista. Catedràtic d’Economia Política a la Universitat de Santiago el 1851, dos anys més tard vingué a la Universitat de Barcelona per substituir Laureà Figuerola en la càtedra de Dret Administratiu i Economia Política.
Deixeble de Eudald Jaumeandreu, fou l’autor d’una obra que és la continuació del pensament del mestre: Compendio de las lecciones de economía política dadas en la Universidad de Barcelona (1858).
(Vulpellac, Baix Empordà, 4 novembre 1863 – la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 13 gener 1939)
Poetessa. Nascuda en una família de la petita noblesa rural i de formació autodidàctica, conreà una poesia, tant en castellà com en català, de temes religiosos i patriòtics de gust renaixentista.
La seva obra ha estat recollida a Trinidad Aldrich. Su obra y su mundo (1969).
(Barcelona, 11 juliol 1863 – 2 febrer 1938)
Escriptor i periodista. Col·laborà en nombroses publicacions, com “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català”, “Almanac de lo Teatre Catòlic”, etc.
Fou cofundador de la Societat Catalana de Bibliòfils, i publicà estudis sobre lexicografia (Observaciones al Diccionario de la Real Academia, 1887) i diverses bibliografies (com Impresores barceloneses).
És autor també de poesies catalanes i castellanes, recollides als volums Pasionarias, Elegíacas, Flors de tardor, etc, i de diverses traduccions. Publicà Del amor al libro. Aforismos rimados (1927).
Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1921).
(Módena, Itàlia, 1801 – Sarrià, Barcelona, 1863)
Aventurer i polític. Després de participar en una conspiració avortada a Itàlia passà a Barcelona, on creà una indústria d’espelmes esteàriques i s’esforçà a ajudar els liberals contra els carlins amb operacions financeres, no sempre reeixides.
El 1838 publicà Apuntes y revelaciones sobre el actual empréstito, i el 1841 projectà la creació d’una companyia a les Filipines que, segons ell, liquidaria el deute públic (Deuda española y medios de estinguirla, 1841).
Féu amistat amb Espartero -que li cedí el convent de caputxins de Sarrià (1842) per a establir-hi una indústria química- i amb l’infant Francesc de Paula de Borbó, del qual intentà d’obtenir ajut per al seu projecte d’establir la navegació a vapor per tot el curs de l’Ebre i d’unir Saragossa i Barcelona amb un servei regular, projecte que no prosperà.
Posà en contacte el Crèdit Mobiliari Barcelonès amb una companyia de París per a introduir obrers xinesos a Cuba (1858).
(Barcelona, 9 novembre 1863 – 11 setembre 1943)
Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.
Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).
En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquis pirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).
Políticament fou del Centre Català, la Unió Catalanista i del Centre Nacionalista Republicà. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.
Dades dels Països Catalans 