(Perpinyà, 16 octubre 1862 – París, França, 7 febrer 1944)
Escriptor i periodista. Col·laborador de “La Dépéche” de Tolosa (Llenguadoc).
Ha publicat moltes novel·les, entre les quals George Sauvageon, on evoca els seus records de jovenesa al Rosselló, llibres de viatges i un estudi sobre el pintor Ribera.
(València, 10 abril 1862 – 20 desembre 1937)
Jesuïta. Fou rector (1902-07) del Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià (Barcelona), prefecte de la Congregació Mariana de Barcelona (1907-08) i, des del 1908, de la de València.
Fundà (1912) i dirigí el Centre Escolar i Mercantil de València; entre el 1910 i el 1913 donà nombroses conferències de tema religiós que el prestigiaren entre la burgesia.
Fundà la Legió Catòlica Espanyola, que tingué 3.500 afiliats en 47 poblacions del País Valencià.
Des del 1916 publicà la revista “Oro de Ley”.
(Pollença, Mallorca, 25 maig 1862 – Palma de Mallorca, 1956)
Pintor. Estudià, pensionat, a Madrid (1883-84) i a Roma (1885-86), on fou company de Joaquim Sorolla i pintà els Foners balears (museu d’Edemburg). Fou catedràtic i director de l’Escola d’Arts i Oficis i del Museu de Belles Arts de Palma de Mallorca.
Adscrit en principi al realisme idealitzant, conreà també la pintura d’història i el paisatge amb estil impressionista. Fou premiat a diverses exposicions de Barcelona i Madrid.
El seu fill fou Simeó Cerdà i Juan (Palma de Mallorca, 1900 – 1971) Pintor. En contacte amb Hermenegild Anglada adoptà un modernisme postimpressionista i decoratiu, sobretot en visions policromades de fons marins i peixos.
(Tarragona, 1862 – 1926)
Religiós franciscà. Fou destinat a missions, i excel·lí en aquesta tasca.
Fou bisbe i primer vicari apostòlic del Beni (Bolívia).
(Illa, Rosselló, 1862 – 1922)
Poeta. Fundà a París el grup català Canigó.
Col·laborà, entre d’altres revistes, a “La Revue Catalane”, on publicà (1915) L’àliga blanca, poema al·legòric contra l’imperi alemany.
(València, 6 agost 1862 – Madrid, 22 març 1935)
Militar i polític. Ingressà al cos jurídic militar (1886), arribà a general de divisió.
Director general de Seguretat, dimití en implantar-se la Dictadura de Primo de Rivera i ho fou, de nou, en proclamar-se la II República fins que dimití el maig de 1931 amb motiu de l’incendi d’edificis religiosos a Madrid.
Publicà Los procesos militares durante la Dictadura (1931).
(València, 8 setembre 1862 – Madrid, 9 novembre 1947)
Escultor. Germà de Joan Antoni i de Josep, i format per aquest darrer, amplià estudis a Madrid (1871) i a Roma. Gaudí d’un prestigi molt sòlid entre l’element oficial i l’alta burgesia.
Escultor fecundíssim, amb un gran domini de la tècnica, la seva escultura, espectacular i efectista, síntesi de l’impressionisme i el realisme.
Entre la seva obra, repartida per tot el món, cal remarcar els monuments a Josep de Ribera, Patriarca Joan de Ribera, Marquès de Campo, a València, Alfons XII, Retiro de Madrid, San Martín, a Buenos Aires, Irigoyen, a Lima, i les tombes de Gayarre, al Roncal, i de Joselito, a Sevilla.
Desaprofità una part considerable del seu talent per la recerca de l’èxit immediat i per la submissió als gusts dels grups dominants. Les obres menys preocupades pel gust de la clientela revelen uns dots realment sòlids i infreqüents.
Fou el pare del pintor Josep Benlliure i Ortiz.
(Palma de Mallorca, 1862 – 1873)
Associació. Constava de les seccions de ciències morals i polítiques, de ciències naturals, història i literatura i belles arts.
Els seus membres, la majoria de classe benestant, es pronunciaren a favor de l’abolició de la pena de mort, del lliure canvi i de l’ús de les llengües autòctones.
(Santa Cirga, Manacor, Mallorca, 2 febrer 1862 – Palma de Mallorca, 8 gener 1932)
Eclesiàstic, lingüista, folklorista i publicista. Estudià al seminari de Palma on va llicenciar-se en dret canònic. Arribà a vicari general del bisbat. Col·laborà amb articles literaris i polèmics a diaris tradicionalistes. Va dedicar-se, des de jove, a recollir llegendes de tradició oral, usos i costums mallorquines.
El 1885 publicà el seu primer llibre, Les cantarelles, amb el pseudònim de Jordi des Recó, al qual van seguir les Rondayes mallorquines (1896), col·lecció de contes de l’illa que aparegueren en tres volums i seguiren fins a vint-i-quatre i tingueren i tenen un gran èxit popular. Després del seu viatge a Catalunya, va donar a conèixer La lletra de convit (1901), en la qual exposava els propòsits i el mètode per fer el Diccionari de la Llengua Catalana, i inicià un recorregut per tots els països de llengua catalana en recerca de material.
Amb la publicació del “Bolletí del Diccionari” (1901-36) va contribuir als treballs de filologia romànica, especialment de dialectologia catalana, i orientat pel filòleg alemany Schädel començà l’elaboració del Diccionari i organitzà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), en el qual fou president de la secció filològico-literària.
El primer fascicle del Diccionari va aparèixer l’any 1926 sota el títol de Diccionari Català-Valencià-Balear, acabat per Francesc de Borja Moll en deu volums.
Autor també de les biografies de Quadrado (1919) i Ramon Llull (1924) i d’un treball de dialectologia Refutación de las doctrinas filológicas del señor Menéndez Pidal (1903), fou un ardent defensor de la Solidaritat Catalana.
Nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1911), en fou elegit president. Se’n separà, però, el 1918 per picabaralles personals i problemes de criteri lingüístic en relació amb les Normes. Tanmateix, s’hi reconcilià el 1928.
(València, 1862 – 1924)
Pintor. Autor de marines i de paisatges.
El Museu de Belles Arts de València i el Museo de Arte Moderno de Madrid conserven obres seves.
Dades dels Països Catalans 