(València, 4 novembre 1816 – Cartagena, Múrcia, 8 setembre 1862)
Músic. Fill del tenor Carles Llorens. Fou músic de diferents registres a partir del 1840.
Les seves principals obres són l’òpera El cuerno de oro (1850) i les sarsueles Federico II el Grande (1853) i Por balcones y ventanas (1867). És autor d’obres simfòniques de caràcter descriptiu i de música religiosa.
(Ènguera, Canal de Navarrés, 8 març 1862 – Marroc, 23 juliol 1909)
Militar i escriptor. Estudià a l’acadèmia d’infanteria (1880-83); el 1890 fou nomenat secretari de la Junta de Reclutamiento y Reemplazo. Fou col·laborador de la “Revista Técnica de Infantería y Caballería.
Lluità a Cuba (1895-98) contra el moviment independentista i, ascendit a tinent coronel el 1908, fou destinat al Marroc, on morí en combat.
Fou un bon escriptor de temes militars, autor de diverses obres.
(Pollença, Mallorca, 1862 – 1887)
Escriptor. La seva breu activitat poètica revela una forta influència de Miquel Costa i Llobera.
El 1888 fou publicada, amb pròleg de Costa, una edició pòstuma de les Poesies de Guiraud.
(València, 21 desembre 1862 – 11 juny 1924)
Metge pediatre. Fou catedràtic (1888) i degà de la Universitat de València, i president de l’Acadèmia de Medicina (1917). Dirigí la revista “La Medicina Valenciana” i el sanatori de Malva-rosa.
Va escriure La herencia orgánica desde el punto de vista higiénico (1884), La atrofia muscular progresiva y la parálisis grosolabiolaríngea (1885) i Aforismos sobre higiene escolar.
(València, 25 novembre 1862 – 15 març 1891)
Escriptora. Fou poetessa bilingüe. Obtingué un premi de Lo Rat Penat el 1882.
(País Valencià, 1862 – 1886)
Nom que prengué la Companyia del Ferrocarril d’Almansa a Xàtiva i Grau de València en obtenir la concessió per a construir i explotar la línia de València a Tarragona, inaugurada el 1865.
El 1881 adquirí la línia de via estreta entre Carcaixent i Dénia, propietat de la SA Transway de Carcaixent a Gandia.
El 1886 absorbí la Companyia dels Ferrocarrils de Conca a València i Terol, i canvià el nom pel de Companyia dels Ferrocarrils de l’Est d’Espanya.
(País Valencià, 1854 – 1862)
Societat. Inicialment anomenada Societat Valenciana de Crèdit i Foment, formada en obtenir Josep Campo i Pérez la concessió per a construir i explotar la línia de ferrocarril del Grau de València a Xàtiva.
La línia, inaugurada el 1854, fou prolongada fins a Almansa (1859), on enllaçà amb la d’Alacant a Almansa.
El 1862 obtingué la concessió de la línia de València a Tarragona, i canvià el nom pel de Societat dels Ferrocarrils d’Almansa a València i Tarragona.
(Calataiud, Aragó, 3 febrer 1862 – Alacant, 21 febrer 1917)
Escriptor. Va passar la seva infantesa i adolescència a Alacant, i després anà a Madrid.
Situat entre el post romanticisme i un realisme quasi castissita, el seu teatre continuà el de Tamayo i Baus i el d’Echegaray, tot afegint-hi l’interès per la problemàtica social, tractada, però, d’una forma melodramàtica (Juan José, 1895).
Conreà temes llegendaris i lírics: Honra y vida (1891), Curro Vargas (1892), i de tesi Los irresponsables (1892). Luciano (1894). Traduí al castellà El místic de Santiago Rusiñol.
Greument malalt, va tornar a Alacant, on hi va morir poc després.
(Cocentaina, Comtat, 10 març 1837 – Alacant, 10 setembre 1862)
Compositor i violoncel·lista. Germà de Vicent. Fou organista de l’església de Sant Nicolau d’Alacant.
Autor de música religiosa, d’obres per a piano i de dues sarsueles.
(Benlloc, Plana Alta, 9 maig 1862 – Benimàmet, Horta, 23 maig 1913)
Eclesiàstic. A dotze anys s’incorporà com a voluntari a l’exèrcit carlí, i hi féu la guerra amb la graduació de sergent. Professà després en l’orde dominicà.
Enèrgic polemista polític, el 1893 fundà el diari “El Valenciano”, i animà moltes altres publicacions periòdiques al llarg de la seva vida, des de les quals desplegà una campanya permanent contra els partits i les ideologies de signe liberal.
El 1894 difongué el llibre León XIII, los carlistas y la monarquía liberal, que fou considerat ofensiu per a la jerarquia eclesiàstica i per a les institucions espanyoles, cosa que li valgué un procés judicial, l’expatriació i l’expulsió de l’orde dominicà.
Reduït a clergue secular, continuà la seva labor de pamfletista, cada cop més inclinat a l’extremisme dretà. Col·laborà sovint al setmanari carlí de Barcelona “Lo Mestre Titas” (1897).
Entorn del 1900 se separà de l’obediència del pretendent Carles VII per estimar que el carlisme oficial esdevenia d’esquerra, i a partir d’aleshores predicà el pròxim esdeveniment d’un Gran Monarca messiànic i creà les Milícies de la Creu, organització místico-política que aconseguí grups d’adeptes al Principat i al País Valencià.
A part una vasta producció de temes religiosos en castellà, és obra seva un Ensaig de programa regionalista fonamental (1907).
Dades dels Països Catalans 