(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1851 – Barcelona, 1937)
Metge. Estudià a Barcelona, i féu pràctiques a París, a Viena i a Berlín.
S’especialitzà en oftalmologia i es doctorà el 1883.
És autor de Tratado iconográfico de las enfermedades externas del órgano de la visión (1885) i Higiene en la vista… (1892).
Fou el pare de Joan Gelpí i Blanco.
(Maldà, Urgell, 1851 – Lleida, 1912)
Escriptor. Pare de Ramon Gaya i Massot.
Notari, exercí a les Borges Blanques (1882-84) i a Lleida (1884-1912), on fou un dels propulsors dels jocs florals.
Escriví narracions curtes de caràcter costumista i popular (Gent del carrer, La mula jove, La banqueta), recollides en el volum Fruita de Lleida.
(Palma de Mallorca, 15 juliol 1851 – Barcelona, 6 febrer 1929)
Pintor. Membre corresponent de l’Academia de San Fernando, a Madrid.
Establert a Barcelona, fou un dels fundadors del Centre d’Aquarel·listes (1880), que es convertí en el Cercle Artístic de Barcelona, del qual fou president molts anys.
Fou tinent d’alcalde de Barcelona i col·laborà amb Rius i Taulet en l’Exposició Universal de 1888.
Publicà treballs sobre l’aquarel·la.
(Girona, 1851 – 1901)
Jurisconsult i poeta. Membre fundador i president de l’Associació Literària de Girona (1872-1901), va dedicar-se a escriure a diverses revistes de Girona i de Barcelona.
Afiliat al partit conservador, presidí la diputació de Girona en 1884-90.
Col·laborà a la premsa catalana. Publicà diverses obres com el romanç històric Lo siti de Girona, el quadre de costums en vers L’hereu (1875), el recull Poesies catalanes (1875) i el poema La derrota de Bellefonds.
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1801 – Madrid, 1851)
Escriptor i militar. Descendent col·lateral de Narcís Feliu de la Penya.
Participà, com a sots-tinent, en la Guerra del Francès, i del 1817 al 1821 fou destinat a Costa Rica. En tornar-ne, fou nomenat fiscal de la comissió militar de Catalunya (1833) i arribà a secretari del ministeri de la guerra.
El 1837 publicà a Sevilla una novel·la anti-romàntica, Elena y Paulina; formà part, en 1846-47, a València, de la redacció del periòdic “El Fénix”.
És autor de Gomera (València 1846), contra la conservació dels presidis africans, i de diversos escrits sobre legislació militar: La jurisprudencia militar al alcance de todos (1847), Fundamentos de un nuevo código militar (1850), Proyecto de código militar (1856).
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 29 novembre 1851 – 29 maig 1922)
Metge internista. Germà d’Àlvar Esquerdo.
Estudià i exercí a Barcelona, on (des del 1882) fou metge numerari de l’Hospital de la Santa Creu, i (des del 1883) professor de clínica mèdica.
Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1884-88) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina.
Fundà i dirigí la revista “La Clínica”. Instituí unes beques d’estudi l’any 1919.
Fou pare de Francesc Esquerdo i Rodoreda.
(Vic, Osona, 18 desembre 1851 – Girona, 10 maig 1925)
Catedràtic. Germà d’Antoni.
Professà una càtedra d’agricultura a Toledo i a Girona. Fou batlle d’aquesta ciutat de 1895 a 1897.
Publicà Elementos de Agricultura i altres escrits sobre la matèria.
(Barcelona, 1851 – )
(ETSEIB) Escola nascuda en el si de l’Escola Industrial de Barcelona, amb el material i professorat de la dissolta Junta de Comerç.
Entre el 1866 i el 1879 fou l’única Escola d’Enginyers Industrials de l’estat espanyol.
Després de passar per diverses etapes, actualment forma part de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Enllaç web: Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona
(Barcelona, 2 octubre 1851 – 8 abril 1918)
Veterinari i metge. Fill de Jeroni Darder i Feliu, i germà d’Antoni.
Catedràtic de zoologia a l’Escola Superior d’Agricultura, fundador i director del parc Zoològic i del Museu Zootècnic de Barcelona, i director del laboratori d’ictiologia de Barcelona i del de Banyoles.
Fundà el Museu Darder d’Història Natural, a Banyoles. Dirigí “El Naturalista” i la “Revista Universal Ilustrada”.
Obres seves són: Hidrofobia (1876), Cría industrial de la trucha (1913) i, en català, Piscicultura (1913).
Fou el pare de Joan Baptista Darder i Rodés.
(Montpeller, França, 19 juliol 1851 – Barcelona, 2 novembre 1908)
Pintor. El 1882 abandonà la carrera militar i es dedicà exclusivament a la pintura.
Il·lustrà el llibre de F. Barado La vida militar en España. Entre les seves composicions de tema militar excel·leixen Maniobres de divisió (medalla d’Or a l’Exposició de Berlín del 1891) i L’assalt de Puebla.
També són notables el quadre La fugida a Egipte i els retrats d’Antoni López i López, el rei Alfons XIII, el general Prim, Frederic Ricart, etc.
Els últims anys excel·lí en la pintura d’esports hípics.
Dades dels Països Catalans 