(Barcelona, 14 octubre 1851 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 13 juny 1925)
Impressor i polític. Després d’estudiar enginyeria a Madrid, treballà a la impremta barcelonina Ramírez i Companyia, de la qual, ben aviat en fou soci, més tard en fou gerent i el 1889 la convertí en Henrich i Companyia.
A partir d’aquest mateix any, i amb l’adquisició d’una rotativa, començà a imprimir el diari “La Publicidad”. També hi instal·là tallers de fotogravat i d’heliografia. Com a editor publicà diverses obres en català.
Fou el primer president de la Federació de les Arts del Llibre, i presidí la Unió Sindical de les Indústries del Llibre de Barcelona.
Afiliat al partit liberal, fou diputat provincial, regidor i vice-president de la diputació de Barcelona. El 1893 fou també batlle de la ciutat.
(l’Aleixar, Baix Camp, 6 juny 1773 – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 26 agost 1851)
Eclesiàstic i polític. Professà a Montserrat, on estudià i on posteriorment ensenyà. Elegit abat de Montserrat (1814-17), reconstruí el monestir i reinstaura el culte i l’escolania.
Primer bisbe català en ocupar la mitra d’Urgell en els temps moderns (1827). Dirigí la Junta carlina del Principat abans que fos institucionalitzada pel pretendent.
Expulsat d’Espanya, s’establí a Montpeller (1835), de la junta carlina de la qual formà part juntament amb l’arquebisbe de Cuba i Joaquim de Sentmenat (després marquès de Sentmenat), mentre el canonge Canal, home de la seva confiança, presidia la junta corregimental d’Urgell, i el seu nebot, Josep Ignasi Dalmau i de Baquer, era secretari de la junta governativa de Catalunya.
Els andorrans li retiraren la qüestia per conservar la neutralitat, i la cediren al bisbe d’Albí. Alhora el govern espanyol prescindí d’ell en els convenis amb el síndic i el Consell General.
Es defensà cercant suport en el copríncep francès (memorial a Lluís Felip del 1841). Tornà a la Seu el 1848.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1851 – Barcelona, 1937)
Metge. Estudià a Barcelona, i féu pràctiques a París, a Viena i a Berlín.
S’especialitzà en oftalmologia i es doctorà el 1883.
És autor de Tratado iconográfico de las enfermedades externas del órgano de la visión (1885) i Higiene en la vista… (1892).
Fou el pare de Joan Gelpí i Blanco.
(Maldà, Urgell, 1851 – Lleida, 1912)
Escriptor. Pare de Ramon Gaya i Massot.
Notari, exercí a les Borges Blanques (1882-84) i a Lleida (1884-1912), on fou un dels propulsors dels jocs florals.
Escriví narracions curtes de caràcter costumista i popular (Gent del carrer, La mula jove, La banqueta), recollides en el volum Fruita de Lleida.
(Palma de Mallorca, 15 juliol 1851 – Barcelona, 6 febrer 1929)
Pintor. Membre corresponent de l’Academia de San Fernando, a Madrid.
Establert a Barcelona, fou un dels fundadors del Centre d’Aquarel·listes (1880), que es convertí en el Cercle Artístic de Barcelona, del qual fou president molts anys.
Fou tinent d’alcalde de Barcelona i col·laborà amb Rius i Taulet en l’Exposició Universal de 1888.
Publicà treballs sobre l’aquarel·la.
(Girona, 1851 – 1901)
Jurisconsult i poeta. Membre fundador i president de l’Associació Literària de Girona (1872-1901), va dedicar-se a escriure a diverses revistes de Girona i de Barcelona.
Afiliat al partit conservador, presidí la diputació de Girona en 1884-90.
Col·laborà a la premsa catalana. Publicà diverses obres com el romanç històric Lo siti de Girona, el quadre de costums en vers L’hereu (1875), el recull Poesies catalanes (1875) i el poema La derrota de Bellefonds.
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1801 – Madrid, 1851)
Escriptor i militar. Descendent col·lateral de Narcís Feliu de la Penya.
Participà, com a sots-tinent, en la Guerra del Francès, i del 1817 al 1821 fou destinat a Costa Rica. En tornar-ne, fou nomenat fiscal de la comissió militar de Catalunya (1833) i arribà a secretari del ministeri de la guerra.
El 1837 publicà a Sevilla una novel·la anti-romàntica, Elena y Paulina; formà part, en 1846-47, a València, de la redacció del periòdic “El Fénix”.
És autor de Gomera (València 1846), contra la conservació dels presidis africans, i de diversos escrits sobre legislació militar: La jurisprudencia militar al alcance de todos (1847), Fundamentos de un nuevo código militar (1850), Proyecto de código militar (1856).
(la Vila Joiosa, Marina Baixa, 29 novembre 1851 – 29 maig 1922)
Metge internista. Germà d’Àlvar Esquerdo.
Estudià i exercí a Barcelona, on (des del 1882) fou metge numerari de l’Hospital de la Santa Creu, i (des del 1883) professor de clínica mèdica.
Presidí l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques (1884-88) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina.
Fundà i dirigí la revista “La Clínica”. Instituí unes beques d’estudi l’any 1919.
Fou pare de Francesc Esquerdo i Rodoreda.
Dades dels Països Catalans 