(Barcelona, 1838 – )
Escola oficial d’estudis musicals. Fundat com a primer conservatori dels Països Catalans.
Fou creat per iniciativa de la Societat del Liceu Filharmònico-Dramàtic. L’any 1848 s’instal·là a sobre de la sala de concerts del Gran Teatre del Liceu.
És reconegut com a conservatori superior estatal.
Enllaç web: Conservatori del Liceu
(Tarragona, 6 gener 1838 – Barcelona, 9 juny 1924)
Polític i historiador. Havia estat caixista d’impremta.
Afiliat des de jove al partit republicà, quan triomfà la I República (1873), fou elegit alcalde popular de Barcelona.
Va escriure, entre altres obres, La República en Barcelona (Apuntes para una crónica) (1896), Mendicidad y beneficiencia en Barcelona (1903) i Contribució a la història dels antics gremis dels Arts i Oficis de la ciutat de Barcelona (1915).
(Barcelona, 1838 – 28 desembre 1890)
Actor i autor teatral. A partir del 1862, any en què va ingressar al Teatre Odeon, va destacar en la interpretació de papers còmics amb el pseudònim Fontseca, i va protagonitzar una llarga llista de títols, sobretot de Frederic Soler, amb qui va fundar, junt amb d’altres, la societat teatral La Gata, de la qual fou director i primer actor, i que el 1866 es convertí en la companyia de Teatre Català.
El 1867 passà al Romea, on actuà fins el 1890, en que acusà problemes de salut. Tot i això, actuà uns quants mesos al Teatre Novetats.
Va escriure també algunes peces còmiques, com Un tarit-tarot (1883), Vuits i nous (1884) i La raó del pont de Lleida (1885), i monòlegs, com 505 (1880), La gran diada (1888), etc. Santiago Rusiñol escriví expressament per a ell el monòleg L’home de l’orgue (1880).
Foren fills seus Caterina, Conrad Abelard i Lleó Fontova i Planes.
(Barcelona, 1838)
Òpera en dos actes de Vicenç Cuyàs, estrenada el 1838 al Teatre Principal de Barcelona.
El llibret és de Felice Romani, basat en una novel·la de Charles-Victor Prévot.
Malgrat el seu èxit sorollós, no ha estat representada després de 1839-40.
(Mataró, Maresme, 6 gener 1802 – 15 novembre 1838)
Músic. Deixeble de Francesc Andreví i de Mateu Ferrer.
Fou organista de l’església parroquial de Mataró i de la catedral de Girona (1829).
No se n’han conservat les composicions musicals.
(Vic, Osona, 3 abril 1838 – Barcelona, 10 febrer 1892)
Ginecòleg. Estudià medicina a Barcelona i es doctorà a Madrid (1862).
Fou catedràtic d’obstetrícia (1872) i degà (1882) de la facultat de Medicina de la Universitat de València. El 1889 es traslladà a la de Barcelona.
Col·laborà a “El Compilador Médico” (1865) i fundà i dirigí “La Crónica Médica”. Publicà diversos tractats i manuals sobre obstetrícia.
(Barcelona, 1838 – 25 gener 1907)
Pintor. Deixeble de l’escola de Llotja, de la qual fou catedràtic (1874) de colorit i composició, i director (1887-1901), i de Federico de Madrazo a Madrid.
Pintor eclèctic, excel·lí en les decoracions murals (Liceu, cases Brusi i Massana de Barcelona) i en els retrats, amb una producció abundosa (medalla d’or a l’Exposició Universal de Barcelona de 1888).
(Saragossa, Aragó, 11 agost 1838 – Barcelona, 19 juny 1909)
Metge. Fill de Marc Bertran i Pastor. Fou president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1896).
Publicà diversos treballs en publicacions científiques i literàries, especialment sobre neurologia i electroteràpia i hipnòsi. És autor d’una biografia del doctor Robert (1903).
Fou el pare de Pau Maria i de Marc Jesús Bertran i Tintorer.
(Barcelona, 1838 – 1928)
Editor. Fill de Joan Bastinos i Coll, i germà de Julià. Va contribuir que la casa Bastinos, fundada pel seu pare, fos una de les primeres editorials d’Espanya en el camp de l’ensenyament.
És autor de nombrosos llibres de pedagogia i de tema divers, entre les quals cal fer esment de: Mosaico literario epistolar (1866), Armonia social (1873), Hojas secas (1894-1912) i Estudios y recuerdos (1925).
Fundà la revista “El Monitor de Primera Enseñanza” (1859-1900).
(Catalunya, 1780 – Marsella, França, 27 octubre 1838)
Dramaturg, poeta i periodista. D’expressió castellana, utilitzà els pseudònims d’Altés Gurena i Selta Runega.
Milità a la política liberal. Exercí càrrecs a l’ajuntament constitucional de Barcelona i a l’Acadèmia de Bones Lletres (1822); fou també director al Teatre de la Santa Creu.
Escriví en el “Diario de Barcelona” i en el “Diario Constitucional”, on publicà poemes revolucionaris de gran difusió popular. També fou redactor i formà part del grup d’“El Propagador de la Libertad”.
El 1824 emigrà a França, i, bé que en retornà el 1835, els esdeveniments polítics l’obligaren a expatriar-se definitivament.
El metre de les seves poesies i el respecte a les unitats d’alguna peça teatral, com Gonzalo Bustos de Lara (1827?), mostren encara el gust neoclàssic, però el tema de l’obra al·ludida deriva ja cap a un romanticisme al qual es lliurà plenament en drames com Los caballeros de la banda.
El criteri polític, i no únicament l’estètic, l’impulsà a traduir, entre d’altres, obres de Voltaire, George Sand, Dumas i Walter Scott.
Dades dels Països Catalans 