(Logronyo, Rioja, 1838 – Palma de Mallorca, 1873)
Arxiver de l’Arxiu Històric de Mallorca. Liberal moderat, es distingí pel seu article Los hombres funestos i, sobretot, per La clave sobre el pronunciamiento de la ciudad de Palma (1869).
En aquesta diatriba dels fets esdevinguts els dos primers dies d’octubre de 1868 acusa enèrgicament la Junta Provisional d’haver consentit els “excessos de la turba”.
(Alacant, 14 desembre 1770 – Madrid, 10 maig 1838)
Pintor. Influït per David. Va ésser pintor de cambra de Ferran VII de Borbó (1815) i director de l’Academia de San Fernando.
Autor de l’obra El hambre en Madrid (1818), fou un dels pintors més representatius de la pintura neoclàssica espanyola.
(València, 4 febrer 1838 – Petrer, Vinalopó Mitjà, 26 maig 1896)
Escriptor. És autor d’alguns escrits religiosos, així com de poesies.
Entre les darreres destaca un extens Romance histórico de Don Jaime el Conquistador (1876).
(València, 1838 – 1882)
Advocat i polític. Fou regidor de l’ajuntament de València a l’època de la Restauració i secretari general de la Societat d’Amics del País de València.
(Rosselló, 1775 – 1838)
Escriptor. És autor de diversos reculls poètics.
Fou mantenidor dels Jocs Florals de Tolosa.
(Palma de Mallorca, 1837 – 1838)
Institució fundada per un grup d’erudits, entre els quals, Joaquim M. Bover i Antoni Furió. Les seves activitats foren dirigides a la recol·lecció d’objectes arqueològics, de llibres rars i d’obres d’art.
Foren redactades diverses memòries sobre temes històrics i literaris. Nomenà membres corresponents. Establí relacions amb altres acadèmies catalanes i de diversos països.
Fou dissolta abans d’un any de la seva fundació per ordre del rei, a causa de la significació política d’alguns dels seus membres.
Jaume Fornells (Catalunya, segle XVI – Montserrat, Bages, 1608) Músic i monjo benedictí de Montserrat.
Joan de Fornells (Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV) Eclesiàstic. Fou arquebisbe de Sàsser. Col·laborà al domini català a l’illa de Sardenya. Apareix a les Cobles de la divisió del regne de Mallorques (1398), d’Anselm Turmeda.
Josep Fornells (Mataró, Maresme, 1838 – 1902) Historiador. Deixà escrites diverses obres d’història local.
(Perpinyà, 1755 – Tolosa, Llenguadoc, 1838)
(o Melcior de Margarit) Escriptor. Darrer marquès d’Aguilar, baró de Mosset i intitulat comte de Montagut. Fill de Pere-Francesc de Bou i Pujol, que fou primer mere president de Perpinyà (1790).
Participà en la Revolució Francesa, però s’hagué d’exiliar a Barcelona al final del 1790. Es destacà entre els emigrats polítics, amb la seva muller, Joana de Bruyères, introductora del vals a Barcelona (1791).
Fou membre de la societat de ciències de Montpeller, de l’acadèmia de bones lletres de Tolosa i mantenidor dels jocs florals de la mateixa ciutat.
Autor de poesies neoclàssiques en francès i d’una traducció de poesies de Lope de Vega.
Bernat Borràs (Catalunya, segle XVIII – segle XIX) Guerriller. Fou molt actiu contra les tropes napoleòniques. Combaté al Camp de Tarragona, a la Terra Alta i a la Ribera d’Ebre. Destruí un gran nombre de combois enemics.
Crispí Borràs (Cervera, Segarra, 1838 – 1902) Eclesiàstic i pintor. Promogué la recuperació del fons antic de l’arxiu notarial de Cervera; identificà el crani del comte d’Espanya. També és autor de pintures d’inspiració religiosa.
Francesc Borràs (Falset, Priorat, 1769 – Barcelona, 1837) Metge. Exercí especialment a Barcelona, on fou catedràtic d’anatomia. És autor de notables estudis mèdics, com la Patología teórico-práctica (1820-21).
Josep Borràs (Tivissa, Ribera d’Ebre, 1797 – Itàlia ?, segle XIX) Jesuïta. Fou mestre de teologia a Barcelona, a Còrsega i a Ferrara (Itàlia). En aquesta darrera ciutat publicà una obra de dret canònic.
Lluís Borràs (Lleida, 1874 – segle XX) Eclesiàstic i teòleg. Fou catedràtic de teologia dogmàtica al seminari de Lleida i molt estimat pels seus coneixements. Rebé el títol de capellà domèstic del papa.
Pere Borràs (Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1844) Metge. És autor de treballs notables de caràcter professional, entre els quals destaca un estudi sobre l’escorbut.
(Barcelona, 1838 – 28 desembre 1890)
Actor i autor teatral. A partir del 1862, any en què va ingressar al Teatre Odeon, va destacar en la interpretació de papers còmics amb el pseudònim Fontseca, i va protagonitzar una llarga llista de títols, sobretot de Frederic Soler, amb qui va fundar, junt amb d’altres, la societat teatral La Gata, de la qual fou director i primer actor, i que el 1866 es convertí en la companyia de Teatre Català.
El 1867 passà al Romea, on actuà fins el 1890, en que acusà problemes de salut. Tot i això, actuà uns quants mesos al Teatre Novetats.
Va escriure també algunes peces còmiques, com Un tarit-tarot (1883), Vuits i nous (1884) i La raó del pont de Lleida (1885), i monòlegs, com 505 (1880), La gran diada (1888), etc. Santiago Rusiñol escriví expressament per a ell el monòleg L’home de l’orgue (1880).
Foren fills seus Caterina, Conrad Abelard i Lleó Fontova i Planes.
Dades dels Països Catalans 