(Manacor, Mallorca, 1808 – Palma de Mallorca, 1838)
Escultor. Format a Manacor (1821). Des del 1823 es donà a conèixer a Palma, on treballà al taller de Josep Lladó. La Junta de Comerç el pensionà per anar a estudiar a Madrid.
Col·laborà amb la Real Fábrica de la Moncloa, que dirigia el mallorquí Bartomeu Sureda. Treballà en marbres i presentà obres a l’Academia de San Fernando amb èxit.
(Maó, Menorca, 30 maig 1802 – Portsmouth, EUA, 14 octubre 1838)
Marí. Estudià nàutica i idiomes a Maó. Des del 1818 féu diversos viatges a la mar Negra.
El 1826 ingressà en la marina de guerra nord-americana. Poc després s’establí a Norfolk (Virgínia) com a professor i examinador de l’escola de guàrdies marines.
Publicà obres didàctiques, com Elements of Spherical Trigonometry… (1829).
(Palma de Mallorca, 13 maig 1838 – 21 maig 1898)
Poeta, folklorista i filòleg. De família benestant, va estudiar humanitats al seminari de Mallorca i va exercir durant anys la docència. Des del 1883 fou secretari de la junta provincial d’instrucció pública de les Balears.
Es va iniciar en les lletres escrivint poesies en castellà, però estimulat pel seu cosí i gran amic Marià Aguiló i Fuster, des del 1869 va concórrer als Jocs Florals, on el 1873 va ésser nomenat mestre en gai saber. El 1881 aconseguí el primer premi del Certamen del Mil·lenari de Montserrat, amb una oda A la Verge de Montserrat.
Va escriure Gramàtica mallorquina (1889), la primera gramàtica històrica de la llengua catalana estructurada sobre bases científiques. Es va dedicar amb entusiasme a la recuperació de paraules, refranys i cançons populars mallorquines (n’aplegà unes vuit mil).
Col·laborà en publicacions literàries i defensà amb ardor l’ús literari del català i la identitat entre el català de Mallorca i el del Principat i del Païs Valencià.
Les seves poesies es basen en poemes històrics. El seu recull de Poesies, en català, en castellà i en llatí, amb un pròleg de Miquel Costa i Llobera, fou publicat a Palma de Mallorca el 1902.
Bernat Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1838 – 1910) Impressor, director i propietari de diaris. Propietari dels diaris “El Menorquín” (1869-74) i “El Pueblo” (1892-94) i dels setmanaris “La Locomotora” (1871-72) i “El Volcán” (1872). Publicà Lo llibre dels glosats (1867), recull de glosats i goigs populars, i Biblioteca de autores menorquines.
Salvador Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1841 – 1913) Gramàtic. Autor d’una gramàtica o diccionari menorquí en castellà (1902).
Pau Fàbregues i Sintes (Maó, Menorca, 1836 – 1920) Actor i autor teatral. Escriví diversos sainets populars de costums: Ses trapasses d’en Pelaio o ses mones de sa cala (1889), Adoración de los Reyes Magos, Entremès de ses flassades, i col·laborà en la segona part de Dony Pere Singlar (1882; segona part, 1884), del seu fill:
(Catalunya, s XVIII – Saragossa, Aragó, 6 març 1838)
Militar. Prengué part a la Primera Guerra Carlina. Fou nomenat governador militar de Saragossa.
Ocupava aquest càrrec el 1838, quan fou víctima d’una sorpresa dels rebels, contra la qual es defensà, a judici de molts, sense el zel que calia. Acusat de negligència en el servei, li fou obert un sumari.
El poble de Saragossa l’acusà públicament de traïdor i exterioritzà un fort recel davant els procediments legals. Enmig d’un ambient carregat de passió popular, el general Esteller fou afusellat a la plaça de la Constitució de Saragossa.
(València, 1763 – Port-au-Prince, Haití, 1838)
Missioner. Conegut amb el sobrenom de Pare València. Franciscà (1777), fou enviat com a missioner a Mèxic, on fou ordenat sacerdot (1787).
Després d’una estada a Califòrnia (1791-93) tornà a Mèxic. Vers el 1800 es traslladà a Trinitat, on fundà un convent de l’orde, i d’allí, a Port-au-Prince (1811), on fundà i promogué diverses institucions benèfiques i culturals.
(València, 1838 – Madrid, 6 juny 1923)
Periodista i polític conservador. Fundà i dirgí “El Eco del Turia”, que esdevingué diari amb el títol “El Eco de Valencia”, i dirigí (1863) “El Valenciano”.
Fou governador civil de Pontevedra, Burgos, Biscaia, les Illes Balears, Alacant, Granada i la Corunya.
Publicà una Guía de Valencia.
(Palma de Mallorca, 1779 – 1838)
Escriptor. Framenor.
És autor d’una Gramática de la lengua mallorquina, d’una Nueva ortografía de la lengua mallorquina (1812) i de la comèdia Divorci per força (1837).
Conreà també la poesia festiva en català.
(Vila d’Eivissa, Eivissa, 26 febrer 1838 – Madrid, 4 gener 1923)
Prelat. Adquirí gran fama d’orador sagrat. Predicà per moltes poblacions de la península. El 1892 fou nomenat bisbe de Sió i patriarca de les Índies Occidentals.
Els seus escrits són nombrosos. A part dels seus sermons, molts dels opuscles tracten de l’aplicació de l’esperit cristià a diverses activitats humanes, tals com l’ensenyament, l’assistència social, les relacions entre patrons i obrers, i d’altres.
(Palma de Mallorca, 1838 – 1891)
Escriptor romàntic. De jove milità en el camp liberal, però acabà formant part dels grups més conservadors de la Restauració. Fou director o col·laborador en diversos periòdics.
És autor de sarsueles, com El castillo de Bellver (1860) i Una corda d’un cordó (1866), i de les novel·les Recuerdos de Mallorca, Simón Ballester el tuerto (1863) i Los explotadores (1879).
És autor també de la Reseña histórica descriptiva dels Castillo de Bellver (1867).
Dades dels Països Catalans 