(Catalunya, 1836 – 1837)
Organismes auxiliars creats pel capità Espoz y Mina a cada província catalana.
Integrades per militars, funcionaris i comerciants, mantenien l’ordre públic i obtenien mitjans per combatre els carlins. La Junta de Barcelona tornà a obrir la seca de Barcelona.
Fou dissolta pel govern al començament del 1837.
Un organisme amb el mateix nom fou creat a Gràcia, per col·laborar en el setge de Barcelona durant la Insurrecció Centralista (1843).
(Torredembarra, Tarragonès, 20 setembre 1769 – 29 juny 1837)
Industrial. Nét cinquè de Gabriel Güell.
Passà a l’illa de Santo Domingo, on obrí un negoci i es féu ric. Les revoltes a l’illa l’arruïnaren i tornà a Catalunya.
Fou el pare de Joan Güell i Ferrer.
(Alginet, Ribera Alta, novembre 1837 – Barcelona, 1907)
Escriptor. Fou magistrat a Albacete, Tarragona i Barcelona. Era gran amic de Teodor Llorente i Vicent Venceslau Querol.
Té una producció poètica abundant, en majoria esparsa. Escriví més en castellà que no pas en català.
Les obres més destacades són el poema Iolanda i el llibre Idealisme.
(Tortosa, Baix Ebre, 10 novembre 1837 – 19 febrer 1910)
Polític i advocat. Fundà “El Dertosense” (1867), “El Correo del Ebro” (1868) i “La Verdad” (1880).
Adscrit a la Restauració borbònica, fou alcalde de Tortosa el 1879, on treballà per establir diverses millores a la ciutat. També fou repetidament diputat a les corts espanyoles.
És autor de Documentos relativos a la Real Compañía de Canalización del Ebro (1900).
(Reus, Baix Camp, 1837 – Barcelona, 1902)
Dramaturg. Escriví nombroses peces teatrals de caire divers, com sarsuela (Agafar-ho al punt, 1879; Una nit de Sant Joan), comèdia (Buscar l’agulla, 1876) i drama (L’infern, El túnel de Montgat).
(Barcelona, 1837 – 11 octubre 1905)
Dramaturg i periodista. Fou director de les revistes “Barcelona Alegre” i “La Tomasa”.
Publicà amb èxit irregular obres truculentes, plenament vuitcentistes, entre les quals Les relíquies d’una mare (1866), El pagès de l’Empordà (1875), La casa pairal (1875) i L’escolanet de la Pobla (1902), i obres d’exaltació nacional, com Un manresà l’any vuit (1879) i Otger (1885).
És autor també de diverses comèdies, algunes de les quals adaptades del francès, com La perla de Badalona (1868), Tenorios (1900), etc.
(Sant Pol de Mar, Maresme, 26 agost 1837 – Montserrat, Bages, 31 agost 1921)
Abat de Montserrat (1885-1913). Sacerdot (1866), ingressà a Montserrat el 1880.
Completà l’obra restauradora del seu predecessor, Miquel Muntadas, amb l’ampliació dels edificis montserratins.
Fundà l’abadia de Nostra Senyora de Montserrat i el col·legi de Sant Beda de Manila (1895).
Dimití del seu càrrec abacial el 1913.
(Barcelona, 1 agost 1837 – 24 novembre 1843)
Diari adherit al partit progressista.
Creat per demanar l’acompliment de la constitució del 1837, és una àmplia font d’informació de l’avalot progressista del 1840, de l’alçament del 1842 i de la revolta de la Jamància del 1843.
Favorable a la Junta Suprema, sobrevisqué pocs dies a la capitulació de Barcelona, a causa dels atacs que havia publicat contra els caps militars que havien bombardejat la ciutat.
(Barcelona, 5 octubre 1768 – 15 novembre 1837)
Farmacèutic, químic i metge. Estudià humanitats al Seminari Tridentí de Barcelona. Titulat en farmàcia (1789) i en botànica (1790), es doctorà en medicina a Osca (1795) i a Montpeller (1801). Es donà a conèixer a Europa amb Pharmaciae elementa chemiae recentioris fundamentis innixa (1796), obra que fou traduïda al castellà i al francès.
Impulsà a la Península l’estudi de la química aplicada a les arts, i dirigí la càtedra del mateix nom, creada per la Junta de Comerç, del 1805 al 1808, i del 1815 al 1820. Durant la guerra napoleònica (1808-14), emigrà a Palma de Mallorca, on féu uns cursos públics de química i mineralogia.
Soci de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona des del 1789, hi exercí el càrrec de director de química (1803-36). A través d’un periòdic artisticocientífic de la Junta de Comerç, divulgà els coneixements de la química aplicada en les Memorias de agricultura y artes, de forma mensual, entre 1815 i 1821. Fou membre de l’Acadèmia de Ciències i de la Societat Quimicomèdica de París.
Fou el pare de Francesc Carbonell i Font (Barcelona, segle XVIII – 1854) Farmacèutic. Es doctorà en farmàcia i publicà diverses monografies sobre mineralogia.
(Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, 1837 – Barcelona, 21 abril 1886)
Comediògraf. Autodidacte.
Escriví llibrets per a sarsueles, sainets, com Pensa mal i no erraràs (1865), Si m’embrutes t’emmascaro (1866), A pèl i repèl (1868), A la lluna de València (1868), La lluna en un cove (1871), El metge dels gegants (1874), Dorm! (1876).
Dades dels Països Catalans 