Arxiu d'etiquetes: 1833

Moliné i Muns, Manuel

Deixa un comentari

(Barcelona, 1833 – 26 abril 1901)

Pintor i dibuixant. Publicà els primers dibuixos, gravats al boix per Abadal, a la Guía satírica de Barcelona (1854), de Manuel Angelon. Destacà en la il·luminació de retrats, però sobretot com a dibuixant caricaturista.

En aquest camp treballà en moltes publicacions periòdiques (“El Café”, “El Pájaro Verde”, etc), i col·laborà intensament a “La Campana de Gràcia” i a “L’Esquella de la Torratxa”, on publicà sense interrupció des del 1879 i guanyà popularitat.

Satiritzà la majoria de polítics de la seva època, així com els personatges més coneguts de Barcelona. Il·lustrà els Singlots poètics de Pitarra i altres obres populars.

Com a pintor destacà en escenes marítimes i camperoles.

Martorell i Montells, Joan

2 Respostes

(Barcelona, 14 octubre 1833 – 5 juliol 1906)

Mestre d’obres i arquitecte de la primera promoció de l’escola de Barcelona, titulat el 1876. Profund coneixedor de l’art gòtic, orientà gairebé tota la seva producció cap aquell estil, dins el moviment neogoticista característic del segle XIX i segons les teories de Viollet-le-Duc.

Entre les seves primeres construccions cal esmentar el convent de les Adoratrius (1874) -on es sepultat des del 1924-, les esglésies de Portbou i de Sant Esteve de Castellar, ambdues d’estil goticista, el tercer Misteri de Goig i el primer de Dolor del Rosari Monumental de Montserrat, el palau de Sobrellano, a Comillas (Santander) (1878), i el seminari del mateix lloc (1883), així com el projecte del convent de Villaricos (Almeria). Una obra típica d’aquesta trajectòria és l’església convent de les Saleses (1885), al passeig de Sant Joan de Barcelona.

És també l’autor del cambril i la cúpula de la Mercè, del monument de Joan Güell de la Societat de Crèdit Mercantil (1900), del projecte i la realització del desmuntatge i la nova construcció de la Rambla de Catalunya, de Barcelona, de l’església quatrecentista de Montsió, de la restauració del monestir de Pedralbes (1897), del col·legi dels jesuïtes de Sarrià, de la casa del marquès de Robert, a la Ronda (1900) i del projecte de la façana de la catedral de Barcelona (1882), que meresqué un elogi general, tot i que no fou la construïda.

Juntament amb Antoni Gaudí, que fou deixeble seu, i d’altres, fou un dels impulsors del Cercle Artístic de Sant Lluc. Molt religiós i mesurat en el tracte, gaudí de la consideració dels seus contemporanis.

Ferran VII de Borbó

106 Respostes

(El Escorial, Madrid, 14 octubre 1784 – Madrid, 29 setembre 1833)

Rei d’Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV de Borbó i de Maria Lluïsa de Parma. Durant el temps que durà la guerra del Francès, Ferran VII estigué retingut per Napoleó al castell de Valençay (maig 1808-març 1814). Al seu retorn, i de València estant, redactà el decret del 4 de maig de 1814, que anul·lava tota l’obra de les Corts i que significava el retorn a l’absolutisme. Les forces expedicionàries comandades per Riego obligaren el rei a jurar la Constitució (9 març 1820).

En el transcurs del Trienni Constitucional (1820-23), el rei conspirà amb els absolutistes (regència d’Urgell) i amb les potències de la Santa Aliança, acordaren enviar els Cent mil fills de sant Lluís, els quals envaïren amb facilitat el país i restablí a Ferran com a monarca absolut (octubre 1823), i s’inicià l’anomenada Dècada Ominosa (1823-33). Emigrats o empresonats els liberals, hi hagué alçaments absolutistes (guerra dels Malcontents de Catalunya, 1827).

El 1830 promulgà la Pragmàtica Sanció del 1789, que derogava la llei sàlica a Espanya, i la seva filla Isabel fou reconeguda com a hereva de la corona, davant el descontentament de la facció carlina (del seu germà Carles Maria Isidre). El 1832, estant Ferran molt malalt a La Granja, els carlins intentaren, en va, que fes testament a favor de l’infant Carles, el qual, després d’aquest fracàs, s’anà a Portugal. Mentrestant, la reina Maria Cristina, nomenada governadora del regne, inicià un apropament cap als liberals i concedí una amnistia a favor dels emigrants, preparant així el canvi polític que s’esdevingué en morir el rei.

Barcelona, província de

208 Respostes

(Catalunya, 1833 – )

Demarcació administrativa estatal: 7.733 km2. Una de les quatre en què és dividit el Principat. Paral·lel a la costa: serralada Pre-litoral (Montseny) i Serralada Litoral (Montnegre). La vall del Llobregat uneix aquest sistema a la depressió Central i a la regió pre-pirinenca (Cadí, 2.647 m, Pedraforca, 2.497 m). Economia i contribució al PIB espanyol (14,78%), segon lloc. Sector primari: 2% de la població activa.

Regadius al Maresme i les valls i els deltes del Llobregat i el Besòs; vinya. A la depressió Pre-litoral, cereals i hortalisses (Vallès) i vinya (Penedès). A la depressió Central, blat al Lluçanès, el Berguedà i la plana de Vic; al nord, en terres de secà, cereals i farratge; a la zona pirinenca, explotació forestal. Sals potàssiques i lignits; centrals tèrmiques.

Els serveis són el sector de més població activa (56%); la indústria hi continua essent fonamental (42%): alumini, coure, indústria de l’automòbil i material ferroviari, accessoris automobilístics, maquinària industrial, material elèctric. En el sector tèxtil, és la primera província espanyola. Ciment, indústria química, farmacèutica, perfumeria i cosmètica, plàstics, fibres artificials, paper i cartró.

La Mancomunitat de Catalunya (1914) i la Generalitat (1931-39, 1977- ) han potenciat el comarcalisme. Les comarques incloses a la província són: Alt Penedès, Anoia, Bages, Baix Llobregat, Barcelonès, Berguedà, Garraf, Maresme, Osona, Selva, Vallès Oriental i Vallès Occidental.

Enllaç web:  Diputació de Barcelona