(Sogorb, Alt Palància, 1820 – 1875)
Polític i advocat. Havia cursat la carrera militar, però les seves idees liberals el feren participar lliurement a la revolució de 1848, al front d’una formació de voluntaris. Derrotat el moviment, fugí a França, on visqué un temps.
Fou diputat diverses vegades i governador de Conca.
(Urgell, segle XVIII – Sevilla, Andalusia, 1820)
Marí. Participà a diverses accions de guerra, sobretot durant el bloqueig de Gibraltar.
Fou professor de l’Acadèmia de Guàrdies Marines el 1781-82. Realitzà estudis hidrogràfics remarcables.
Dirigí l’observatori de Sant Ferran de Sevilla.
(Buenos Aires, Argentina, 26 setembre 1758 – 14 febrer 1820)
Metge. Fill d’un cirurgia militar català, destacat al Riu de la Plata. Estudià medicina a la Universitat de Cervera.
Organitzà l’ensenyament de la medicina a Buenos Aires. En morir fou donat el seu nom a un dels hospitals més importants d’aquesta ciutat.
(Barcelona, 1820 – Red Oak, Iowa, EUA, 1878)
Diplomàtic. Pare de Lluís Faraudo i de Saint-Germain.
Seguí la carrera diplomàtica, i el 1859 fou vice-cònsol espanyol a Nova Orleans. Fou cònsol a Veracruz (Mèxic) (1863-66), on cooperà amb el desembarcament de tropes comandat pel general Prim, i intervingué en la proclamació de Maximilià com a emperador de Mèxic.
Fou cònsol a Bordeus i a Hong Kong, on denuncià la introducció d’opi a les Filipines.
Viatjà per tot el món.
(Figueres, Alt Empordà, 1820 – 1872)
Polític i jurisconsult. Germanastre de Narcís Fages i de Romà.
Fou diputat per Girona i Figueres a les corts espanyoles entre 1857 i 1866. Era afiliat al partit moderat.
Col·laborà assíduament al diari “La Corona”. El 1865 va publicar els seus discursos polítics.
(Barcelona, vers 1820 – Madrid, segle XIX)
Gravador. Possiblement fou fill de Domènec Estruch i Jordan i germà d’Albert.
Es formà a l’Escola de Nobles Arts, on fou premiat i passà un temps estudiant a Itàlia (1836-40), i de retorn féu diversos retrats i diplomes, i s’especialitzà en el gravat a l’acer.
Ingressà a la direcció d’hidrografia de Madrid.
(la Fatarella, Terra Alta, 1820 – Lleida, 9 octubre 1884)
Sacerdot. A Lleida fundà l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana.
Publicà un Repertorio de planes de sermones i un Breviario Mariano.
(Barcelona, 13 maig 1820 – 16 setembre 1904)
Químic, metge i farmacèutic. Fou el primer que assajà la llum elèctrica a Barcelona (1866).
És autor de nombrosos escrits (Tratado elemental de química industrial, 1850), especialment de col·laboracions periodístiques. Dirigí la revista “La Abeja Médica Española”.
Fou president de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona i catedràtic de química a la Universitat de Barcelona.
(Sevilla, Andalusia, 9 març 1820 – Barcelona, 8 març 1884)
Escriptor i periodista. Estudià dret a Barcelona, i es traslladà a Londres, on residí fins al 1875.
Dedicat a estudis cervantins, intentà d’identificar Don Quixot amb el seu autor (La estafeta de Urganda, 1861; La verdad sobre el Quijote, 1865; La génesis del Quijote, 1883).
Publicà poesies en castellà i en anglès (Leyenda del corazón, 1882).
(Barcelona, 26 octubre 1740 – 10 març 1820)
Hisendat i científic. Marquès d’Alfarràs i de Llupià. Estudià matemàtiques amb Tomàs Cerdà.
Fou un dels fundadors (1764), i secretari permanent, de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental, que l’any 1765 es digué Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual fou vicepresident d’ençà del 1799.
Publicà diverses obres de caràcter científic, entre les quals sobresurten: Disertación sobre los terremotos (1783), Disertación sobre los medios de perfeccionar el estudio de la meteorología, El aerómetro o pesalcores (1791).
Posseïdor d’una extensa propietat a Horta (Barcelona), hi projectà, amb el concurs de l’arquitecte D. Bagutti, els jardins del Laberint.
Exiliat durant l’ocupació francesa (1808-14), en tornar al país, fou un dels dos consellers nomenats pel capità general per a la construcció del canal d’Urgell.
Fou representant de Barcelona a les Corts de Cadis (1812), però, delicat de salut, no pogué ésser-hi present.
Dades dels Països Catalans 