(Montfort, Vinalopó Mitjà, 1820 – València, 1891)
Advocat i polític republicà. Comandà la milícia a València en la Revolució del 1854 i participà en les conspiracions del 1868.
Alcalde de València durant la I República (1872-74), fou el creador de la Guàrdia Municipal.
(Elx, Baix Vinalopó, 1820 – Madrid, 1866)
Escriptor costumista. D’origen humil, de molt jove s’instal·là a Madrid, on publicà articles en diversos periòdics, com “El Laberinto”, del qual fou director.
Ocupà càrrecs administratius i formà part del seguici reial en alguns viatges, que narrà en la Crónica del viaje de sus majestades a las islas Baleares, Cataluña y Aragón (1861).
Més entitat tenen els llibres Doce españoles de brocha gorda (1846), Ayer, hoy y mañana (1853), quadres de la vida de l’època, i la novel·la Fe, esperanza y caridad (1850).
Traduí al castellà Los misterios de París, de Sue.
(Manises, Horta, 2 novembre 1774 – Xert, Baix Maestrat, 1816/20)
Comerciant. Proveí els guerrillers durant la guerra del Francès.
Avantçant-se als moderns sistemes d’informació financera, utilitzà nous aparells per a muntatges destinats a reflectir la situació i l’evolució de productes i d’empreses.
El 1811 s’establí a Xert, on regentà un negoci de venda de grans i de terrissa fina.
(València, 12 maig 1753 – vers 1820)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles de València i a Madrid, on obtingué el primer premi de la de San Fernando. Començà a fer retrats de l’alta societat cortesana vers el 1778. El 1800 esdevingué pintor de cambra de Carles IV de Borbó i acadèmic de Sant Carles.
Rebé la influència de Mengs i sobretot de Goya, fins al punt que li foren atribuïdes algunes obres del mestre. Poc abans de morir tornà a València.
Realitza excel·lents retrats, com el de la reina Maria Lluïsa, Ferran VII, Manuel Godoy (amb uniforme de guàrdia de corps), L’onzena duquessa d’Osuna, Cardenal Lorenzana, Ferran Selma, Josep Esteve i Bonet i El gravador Selma.
Foren fills i successors de l’impressor Josep Esteve i Dolç.
Josep Esteve i Cervera (València, 1747 – 1820) Impressor. Dirigí la impremta familiar des del 1773. Publicà, a partir del 1791, el “Diario de Valencia”. El 1807 i el 1808, s’associà amb el seu germà. Durant l’ocupació francesa (1812-13) imprimí diverses publicacions de les forces d’ocupació (Código de Napoleón, 1812, etc). El 1820 va començar a publicar el “Diario Constitucional de Valencia” i la impremta passà al seu gendre, Venanci Oliveres i Carbonell.
Miquel Esteve i Cervera (València, segle XVIII – segle XIX) Impressor. Generalment treballà pel seu compte, però en el període 1807-08 s’associà amb el seu germà Josep.
(Palma de Mallorca, 1 abril 1820 – 14 juliol 1820)
Diari. Fou substituït pel “Correo Constitucional, Literario, Político y Mercantil de Palma” (15 juliol 1820 a 14 juny 1822), que es fusionà amb “El Atleta de la Libertad” (15 abril 1822 a 14 juny 1822) i donà lloc a “El Eco de Colom”, que continuà fins al 29 de gener de 1823.
Contenia informació de les corts, retalls d’altres periòdics de tendència liberal i articles polèmics, dirigits especialment contra els ordes religiosos, els quals considerava culpables de la repressió popular del 1814.
Aquests diaris foren cremats durant la repressió del 1823.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 16 juny 1746 – València, 12 abril 1820)
Escriptor. Nebot, probablement, de Gregori Maians i Siscar. Jesuïta, estudià a Tarragona (1760-63), Girona (1763-66) i València (1766-67).
En produir-se l’expulsió dels jesuïtes (1767) es traslladà a Còrsega, d’on passà a Ferrara (1773) i a Gènova (1798). En ésser restaurat l’orde (1814), tornà a València, on fou nomenat (1816) rector del col·legi de Sant Pau.
Traduí del castellà a l’italià Discorso sopra il fomento dell’industria popolare, del comte de Campomanes (Venècia, 1787), Descrizione adeporica della Spagna (Parma, 1793-97), traducció i adaptació del Viaje de España (1792-94) d’Antoni Ponç, i Elogi storici del cardinale don Francisco Ximénez de Cisneros e del comte di Campomanes (Gènova, 1805).
Fou membre, entre altres, de l’Accademia Fiorentina i l’Accademia dei Georgofili.
(Xàtiva, Costera, 19 febrer 1734 – Madrid, 10 febrer 1820)
Prelat. Canonge de València (1759). Fou catedràtic i rector de la Universitat de València.
Bisbe d’Oriola (1797-1815), afavorí, a Alacant, la posada en marxa de la fàbrica de tabacs (1801), que ocupava més de 2.000 treballadors.
De tendència reaccionària, acompanyà Ferran VII de Borbó a Madrid, del qual era partidari fervent, i es traslladà a la cort (1815), on exercí diversos alts càrrecs eclesiàstics, com patriarca de les Índies i almoiner major del rei.
L’any 1817 Pius VII el nomenà cardenal.
(Illes Balears, segle XIX – )
Nom que prengué el 1820 el marquesat de Vilafranca, quan era ostentat per Antoni Desbrull i Boïl d’Arenós.
(Almoradí, Baix Segura, 3 abril 1820 – Múrcia, 4 febrer 1877)
Polític i escriptor. Es retirà de la carrera militar per dedicar-se al periodisme i a la política, que practicà activament. Milità a la Unió Liberal i fundà els periòdics “El Correo” i “La Península”.
Fou diputat per Oriola (1858), es mostrà contrari a la política d’Isabel II de Borbó i s’hagué d’exiliar el 1866. Retornà després de la revolució del 1868 i fou novament diputat i també sots-secretari de Finances.
Publicà Hacienda de la nación (1872).
Dades dels Països Catalans 