(Cullera, Ribera Baixa, 1816 – València, 1879)
Advocat. Rebutjà càrrecs administratius als jutjats de Montcada i de Palma de Mallorca per dedicar-se a l’ensenyament.
Fou catedràtic numerari de dret romà a les universitats de Barcelona i de València. Era professor de l’Escola del Notariat, creada el 1868. Hi professà dret civil, mercantil i penal.
(Rotier, Llenguadoc, 23 març 1816 – 26 maig 1893)
Polític. S’establí a Perpinyà, on es casà. Durant el Segon Imperi es féu remarcar com a republicà i el 1870, en proclamar-se la Tercera República Francesa, fou elegit maire de Perpinyà (1870-74).
Presidí diversos anys l’assemblea departamental; fou diputat d’extrema esquerra (1871-73 i 1876-81) a l’assemblea nacional pel departament dels Pirineus Orientals, i senador pel mateix departament del 1881 al 1891. Aquest any, derrotat a les eleccions, es retirà a Rotier.
(València, 7 novembre 1816 – Segòvia, Castella, 9 octubre 1877)
Polític. Fill d’Ildefonso Díez de Rivera. Quart comte d’Almodóvar (gran d’Espanya des del 1875).
Fou diputat a les corts per València i per Madrid, i senador. Alcalde de València (1857-59 i 1875-76).
El 1874 cooperà a la restauració borbònica (Alfons XII de Borbó).
(Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1816 – Portvendres, Rosselló, 31 gener 1892)
Guerriller carlí. De família camperola, s’incorporà a l’exèrcit carlí (1872) quan el govern embargà una de les seves finques.
Organitzà una petita partida (del Requetè) que augmentà molt arran de la proclamació de la República. Operà al Maestrat i després a Alacant, i aconseguí apoderar-se temporalment de poblacions com Tortosa, Alcoi, Xàtiva i Ontinyent. Arribà a assolir el grau de brigadier.
Derrotat a Yecla (1874), fugí a França, on morí.
(Portvendres, Rosselló, 1816 – Argelers, Rosselló, 5 novembre 1887)
Poeta. Fou mestre d’escola a Portvendres i a Banyuls de la Marenda.
Publicà Flors de Canigó (1868), recull de poesies en un català força net de gal·licismes. El 1874 publicà Dolçures i La pedregada.
És considerat un dels precursors de la Renaixença a la Catalunya Nord.
(Palma de Mallorca, 1816 – Savoia, França, segle XIX)
Jesuïta i escriptor. Perseguits els jesuïtes, s’exilià a Savoia.
Escriví en castellà i en francès algunes obres, entre les quals destaca la titulada Le prêtre en retraite.
(sa Pobla, Mallorca, 1760 – Palma de Mallorca, 1816)
Erudit. Estudià dret a Múrcia, Oriola i València. Residí a Madrid, on publicà una sèrie de traduccions (1785) i Espíritu de los mejores diarios literarios que se publican en Europa (1787-91) i la traducció del diccionari de física de Brisson (1796-1802).
A Investigaciones históricas sobre los principales descubrimientos de los españoles en el mar Océano en el siglo XV y principios del siglo XVI (1794) aportà documentació inèdita. Es conserven els seus Apuntes para formar una historia crítica del Reino de Mallorca.
Obtingué la dignitat de tresorer de la seu de Mallorca (1792) i el títol de cronista de Palma de Mallorca (1807). Fou funcionari del ministeri de l’interior de Josep I Bonaparte i pel fet d’ésser afrancesat visqué a l’exili fins al 1814.
És conegut per la seva enemistat literària amb Leandro Fernández de Moratín.
(Castelló de la Plana, 25 març 1744 – monestir de la Valldigna, Safor, novembre 1816)
Hel·lenista. Monjo cistercenc i catedràtic de grec a la universitat de València (1781-1801).
Publicà Exhortación al estudio de las lenguas orientales (1786) i Silabario metódico (1803).
(París, França, 1816 – 1892)
Pintor. Fill del científic Francesc Aragó. Deixeble de Paul Delaroche i d’Ingres.
Cultivà la pintura d’història amb estil acadèmic. Fou cobert d’honors i càrrecs oficials tant per monàrquics com per republicans.
(Ràfels, Matarranya, 1730 – València, 9 febrer 1816)
Compositor. Organista de la catedral de València des del febrer de 1762 fins a la seva mort, i no fins al 1772, com ha estat dit. Abans fou mestre de capella de la col·legiata d’Alcanyís (Aragó). També era catedràtic de cant pla al seminari valencià.
Joaquim Nin publicà diverses obres seves dins la col·lecció Classiques Espagnols du Piano (París, 1925), però cap d’elles no té la categoria musical de les dues sonates (mi menor, i fa major), on palesa ésser un dels primers músics espanyols que han escrit sonates bitemàtiques ternàries. El seu estil té un sabor que recorda Haydn.
A l’arxiu de la seu d’Oriola hi ha una nadala al Santíssim a 8 veus, violins i baix continu: Brillantes Luceros.
Dades dels Països Catalans 