(Bunyola, Mallorca, 1726 – Palma de Mallorca, 1814)
Metge. Fou el primer censor de l’Acadèmia de Medicina de Mallorca (1789). Catedràtic de la universitat mallorquina, corresponsal del Real Jardín Botánico, de Madrid, membre de la Societat Econòmica i de diverses corporacions científiques.
És autor de diverses obres professionals, com Proyecto de los hospitales, Instrucción sobre la máquina fumigatoria y el modo de socorrer a los muertos asfíticos (1779) i Manual de las operaciones de cirugía.
(Illes Balears, gener 1811 – després 1814)
Cos d’exèrcit format durant la guerra del Francès pel general anglès Sandfor Whittingham, a base d’uns quants batallons ja existents i d’uns altres de nova creació i amb els alumnes de l’Acadèmia Militar i del Col·legi d’Artilleria instal·lats al mateix temps a Palma de Mallorca.
El 13 d’abril de 1813 intervingué al segon combat de Castalla, on féu retirar les tropes del mariscal Suchet més enllà del Xúquer. Pel maig 1814 preparà l’entrada de Ferran VII de Borbó a Madrid.
(Palma de Mallorca, 23 juliol 1813 – 20 maig 1814)
Periòdic liberal en castellà. Redactat per Isidoro de Antillón.
Inserí extractes de les sessions de les corts de Cadis i discursos sobre la història i estat del comerç i de l’agricultura a Europa.
(Palma de Mallorca, 15 juny 1808 – 31 desembre 1814)
Periòdic. Publicat sota els auspicis de la Junta Patriòtica. Fou fundat pel capellà del regiment de Saragossa Sebastià Hernández i Morejon per tal d’informar sobre els esdeveniments de la Guerra del Francès. El 15 d’agost de 1808 prengué el nom de “Diario de Mallorca”.
El 1811 registrà una polèmica sobre la immunitat dels béns eclesiàstics.
Amb l’aparició de l’“Aurora Patriótica Mallorquina” (1812) es decantà visiblement pel sector clerical, bé que posteriorment s’esforçà a mantenir una relativa neutralitat.
(Calataiud, Aragó, 1750 – Palma de Mallorca, 1814)
Escultor. Estudià a l’Academia de San Fernando de Madrid, i pensionat per Carles III de Borbó anà a Roma durant divuit anys.
El 1798 es contractat pel cardenal Antoni Despuig i Dameto i s’anà a Mallorca fins el 1801, en que tornà a Madrid. Amb l’arribada de Josep Bonaparte retornà a Palma.
Destacà com a realitzador d’imatges religioses.
(Palma de Mallorca, 1812 – 1814)
Centre d’instrucció per a oficials d’infanteria i de cavalleria, anomenat també Col·legi Militar Nacional. Establert pel mariscal de camp Santiago Whittingham i dirigit pel coronel Ramos Sensevé.
Ocupà l’edifici del Col·legi de la Sapiència, alhora que eren instal·lats també a Mallorca el Col·legi d’Artilleria, continuador de l’Acadèmia d’Artilleria de Menorca, i una foneria de canons.
Acabada la Guerra del Francès (1814), tots aquests serveis militars foren traslladats novament a la Península.
(Prada, Conflent, 1814 – París, França, 1890)
Militar. Lluità a Àfrica i a Itàlia (1849). Fou ajuda de camp de Napoleó III.
Aquest l’envià a Mèxic el 1866 amb la missió de provocar l’abdicació de Maximilià I i d’organitzar la repatriació de les forces franceses que el sostenien.
Lluità a Sedan al costat de l’emperador, i fou fet presoner amb ell (1870).
(València, 22 maig 1814 – Madrid, 19 agost 1889)
Polític, navilier i financer. Germà d’Andreu. Enquadrat en el partit moderat, fou alcalde de València (1845-50). Fundà la Sociedad Valenciana de Crédito y Fomento i fou concessionari i constructor dels ferrocarrils valencians, així com del proveïment d’aigües a València (1850) i de l’ampliació de les instal·lacions del port.
El 1860 fundà a Madrid la Sociedad Central Española de Crédito, dedicada al préstec, subministració de tabac, etc. Fou elegit diputat i senador en nombroses ocasions. El 1875 li fou atorgat el títol de marquès de Campo.
Els últims anys de la seva vida formà una companyia naviliera que organitzà les primeres línies de vapor directes a les Filipines, Puerto Rico i Cuba.
Escriví, entre altres obres, uns Apuntes sobre un plan de Hacienda (1876).
(Ciutadella, Menorca, 3 gener 1814 – 1858)
Escriptor. Era procurador dels tribunals. Escriví poemes en català i en castellà i dues novel·les, possiblement satíriques.
Historiador poc rigorós, publicà una Historia de Menorca (1837), única obra no destruïda per la família i parcialment publicada a “Revista de Menorca” (1911-14). Enclou observacions crítiques de la societat que envoltava l’autor. A més, dibuixà plans iconogràfics de poblacions menorquines, esdevinguts raríssims.
(Santa Eulalia del Campo, Terol, Aragó, 15 maig 1778 – 3 juliol 1814)
Geògraf i polític. Féu estudis a Saragossa i a València. Arran de la invasió francesa es veié obligat a fugir a Sevilla i a Palma de Mallorca, on residí del 1810 al 1813 i exercí de magistrat de l’audiència. Parel·lelament fou nomenat vocal de les corts, per la corona catalano-aragonesa, amb el bisbe de Barcelona i el senyor de Lausaca, ministre de l’audiència de Barcelona.
Cal destacar la seva influència, sembla que ben decisiva, en el desenvolupament de les idees liberals a Mallorca. Així, el 1811 fou un viatge pels pobles de l’illa i l’any següent participà en l’“Aurora Patriótica Mallorquina”.
Durant la seva estada a l’illa publicà treballs com la Carta sobre la necesidad de asegurar con leyes eficaces la libertad del ciudadano contra los atropellamientos de la fuerza armada (1811), Colección de documentos inéditos pertenecientes a la historia de nuestra revolución (1811), Noticias históricas de don Gaspar Melchor de Jovellanos (1812), etc.
Més tard abandona Mallorca, fou elegit diputat a les corts de Cadis i assassinat en esdevenir-se la reacció absolutista.
Dades dels Països Catalans 