Arxiu d'etiquetes: 1730

Avilés y del Fierro, Gabriel de

1 Resposta

(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)

Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).

El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro  (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784)  Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.

Moner i Miret, Francesc de

(Barcelona, 1677 – Isona, Pallars Jussà, 1730)

Cavaller. El 1706 defensà Barcelona, assetjada per Felip V de Borbó. Participà en la presa de Benavarri (1707).

El rei-arxiduc Carles III el féu comte de Serra de Nevà (1711).

El 1714 lluità en la defensa del setge de Barcelona.

Magarola i de Clariana, Miquel Joan de

(Barcelona, 1730 – 1807)

Jurista. Era nét de Miquel de Clariana, comte de Múnter, i nebot d’Antoni de Clariana i de Gualbes.

Fou president de sala de la Reial Audiència de Catalunya. Era membre de l’Acadèmia de Jurisprudència i també de la de Bones Lletres. Tingué el títol de marquès de Cordelles.

És autor del discurs El abogado perfecto (1789) i de l’assaig De officio praefecti praetorii.

Fill seu fou l’escriptor Benet de Magarola i de Castellví.

López, Joan

(Sant Hipòlit de Voltregà, Osona, 1730 – Vic, Osona, 1798)

Frare franciscà i filòleg. Deixà inèdita una relació de la seva estada a Palestina (1726-44) titulada Relació de la peregrinació a Jerusalem per un frare franciscà.

També va escriure una gramàtica aràbiga i un vocabulari àrab-castellà.

Esteve i Grimau, Pau

1 Resposta

(Barcelona, 1730 – Madrid, 1794)

Músic i compositor. Emigrà a Madrid el 1760, ciutat on residí fins a la seva mort, i on es dedicà quasi exclusivament a la música escènica. Fou el primer músic que, el 1778, rebé el títol de mestre compositor, adscrit als teatres municipals de Madrid, juntament amb Blas de Laserna.

Impulsà la tonadilla escènica i n’escriví més de 429, de les quals destaquen Los zagales (1761), El juicio del año (1779), El luto de Garrido (1781) i Garrido enfermo y su testamento (1785). Amb les seves obres lluità contra l’italianisme que dominava les escenes hispàniques.

Fou empresonat dues vegades pel fet d’haver atacar, en les seves obres, figures notables de la cort. Estigué uns quants anys al servei del duc d’Osuna, i es retirà el 1790.

Dusai i de Fiveller, Francesc Fèlix de

1 Resposta

(Barcelona, 9 gener 1730 – Tarragona, 12 febrer 1793)

Erudit. Fou soci fundador de la Conferència Físico-Matemàtica Experimental de Barcelona (1764) i vice-president (1766-68) de la Conferència Física que en resultà.

Formà part de la Junta de Comerç, i fou un dels tres vocals comissionats (1777) per encarregar a Antoni de Capmany la redacció de las Memorias históricas… (1779-81), en l’edició de la qual obra intervingué.

Col·laborà en les investigacions de Joan Pau Canals per a obtenir la porpra.

Fou el pare de Francesc de Paula de Dusai i de Marí.

Canals i Martí, Joan Pau

7 Respostes

(Barcelona, 1730 – Madrid, 1786)

Fabricant d’indianes i químic. Era fill i successor d’Esteve Canals. L’any 1760 anà a Madrid comissionat pels fabricants d’indianes de Barcelona.

Fruit dels seus estudis sobre tints, redactà un informe favorable sobre la roja espanyola i fou nomenat director i inspector general de tints (1764), i creà a Madrid una companyia per al conreu i comerç de la roja, que s’estengué especialment per Castella la Vella-Lleó (especialment Valladolid i Mojados) i també per Andalusia i Catalunya.

En demostrar-se la seva qualitat, s’inicià l’exportació a França, Anglaterra i Holanda, que prengué un gran impuls fins als primers anys del segle XIX.

Fou un dels fundadors de la Companyia de Filats de Cotó de Barcelona (1772). El 1778 sol·licità i obtingué el títol de baró de Vall-Roja. Era membre de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

Deixà nombroses memòries i estudis, entre els quals Recopilació de las reglas principals sobre lo cultiu i preparació de la planta anomenada roja o granza (1766), i Informe sobre la cochinilla.

Batlle, Josep

Deixa un comentari

(Alcover, Alt Camp, 1648 – Catalunya, 1730)

Religiós franciscà i escultor. Format a la universitat d’Alcalá de Henares; guardià del col·legi de Sant Bonaventura de Tarragona.

Inquisidor de Barcelona (1696) i cronista provincial des del 1694, escriví una Crónica de la Provincia de Cataluña (1715) que és conservada manuscrita a la Biblioteca Universitària de Barcelona.

És autor, a més, de petits tractats d’obres pietoses.

Baïls, Benet

Deixa un comentari

(Sant Adrià de Besós, Barcelonès, 1730 – Madrid, 12 juliol 1797)

Matemàtic i erudit il·lustrat. Format a Tolosa de Llenguadoc i París.

Difusor del pensament matemàtic de la Il·lustració amb una obra que exercí notable influència en l’Espanya del segle XVIII: Elementos de matemáticas (10 volums, 1772-83), basada en part en l’obra Cours de Mathématiques, d’Étienne Bézout.

Fou director de la secció de matemàtiques de l’Academia de San Fernando i director de “Mercurio Histórico y Político”.

Altres obres: Lecciones de clave y principios de armonía (Madrid, 1775), Principios de Matemáticas (3 volums, 1776) i Instrucciones de Geometría Práctica (1795).

Pel març de 1792 va tenir una topada amb la Inquisició, que el desterrà a Granada. Però pel mes de novembre del mateix any li fou concedit l’indult.

Pertanyia a l’Academia Española, a l’Academia de la Historia i a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona.

Antoni de Sant Jeroni

3 Respostes

(Vic, Osona, vers 1730 – Barcelona, 1802)

(Antoni Alabau i Quingles)  Trinitari descalç (1743). Visqué als convents de Vic, Barcelona i Saragossa del seu orde, del qual fou escriptor general.

Escriví Gran tragèdia de la Passió i mort de Jesucrist Nostre Senyor, que assolí un gran èxit de representacions populars i és el text primitiu de la coneguda Passió d’Olesa de Montserrat, on s’interpretà per primera vegada el 1795.

Publicà algun treball en castellà, com la Vida del Beato Miguel de los Santos, traduït més tard al català per ell mateix.