(Bellpuig, Urgell, 1719 – Cervera, Segarra, 1793)
Jurista. Fou catedràtic de la Universitat de Cervera. Entre els seus escrits destaca l’estudi De vita et scriptis Josephi Finestres.
També és autor de treballs jurídics.
Atanasi Garcia (València, 1574 – 1627) Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.
Eliseu Garcia (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719) Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.
Ferran Garcia (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877) Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.
Francesc Garcia (València, 1728 – Itàlia, 1774) Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.
Gabriel Garcia (Tarragona, segle XV) Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.
Ignasi Garcia (País Valencià, segle XIX) Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.
Jeroni Garcia (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589) Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.
Joan Anton Garcia (Catalunya, segle XVI) Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.
Josep Garcia (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII) Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.
Josep Lluís Garcia (Catalunya, 1935 – ) Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.
Lluís Garcia (València, segle XV – abans 1515) Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.
Manuel Garcia (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII) Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.
Martí Garcia (País Valencià ?, segle XV) Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.
Miquel Garcia (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII) Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.
Pere Garcia (Catalunya, segle XV) Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.
Sebastià Garcia (Alacant, segle XVI – 1633) Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.
Vicent Garcia (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650) Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1719 – Barcelona, 1790)
Quart marquès de Moja. Fill d’Agustí de Copons i de Copons. Heretà el marquesat a la mort del seu germà Gaietà Lluís de Copons i d’Oms.
Féu construir, amb la seva muller, marquesa de Cartellà, l’anomenada Casa Moja, a la Rambla de Barcelona.
(Barcelona, 1383 – 1719)
(o Llibre de solemnitats reials) Text de les celebracions importants de la ciutat. Compost per l’escrivania del racional del Consell municipal de la ciutat, amb les cròniques dels fets que exigien celebracions religioses i civils extraordinàries, en què havien d’intervenir els consellers municipals.
Hi ha anotat el cerimonial realitzat i, a la vegada, servia com a norma per al futur; esdeveniments reials, ambaixades i festes del Corpus. També hi consten d’altres fets públics notoris.
Dels 7 volums de què constava, manquen els 2 primers, amb la qual cosa s’han perdut els testimonis corresponents als primers 40 anys.
És una font d’estudi per als costums de l’època.
(Barcelona, 1644 – Sabadell, Vallès Occidental, 1719)
Predicador i lector de teologia caputxí.
Deixà inèdites nombroses obres en llatí sobre lingüística i temes filosòfics; cal destacar-ne els volums d’In mathematicas i un Lexicon hispano-catalanum ac catalano-hispanum.
(Catalunya, segle XVIII)
Títol senyorial, concedit el 1719 per l’emperador Carles VI d’Àustria a Joan Gil de Cabrera i Perellós, únic titular.
(Cambrils, Baix Camp, 23 gener 1719 – Roma o Nàpols, Itàlia, segle XVIII)
Militar i eclesiàstic. Al servei del rei de Nàpols, Carles de Borbó, realitzà missions diplomàtiques a Madrid.
Ordenat sacerdot (1758), va escriure diverses obres de caire pietós i una sobre els santuaris de Catalunya (1775).
(Girona, segle XVII – Gènova, Itàlia, 1719)
Arquebisbe de Tarragona (1711-19). Essent ardiaca de Lleida fou presentat per a la seu tarragonina per Carles III, l’arxiduc d’Àustria, i nomenat per Climent XI, però no es pogué fer present a Tarragona fins l’abril de 1713.
Per discrepar amb Felip V de Borbó, aquest el desterrà a França. Es refugià després a Mallorca, en territori austròfil. Ocupada l’illa pels borbònics en 1715, hagué de passar a Liorna. Ja no es reintegrà a la seva seu.
(Collbató, Baix Llobregat, vers 1680 – Barcelona, 1719 ?)
Coronel. Capitost dels miquelets del Rosselló.
El 1718 es posà al costat dels francesos en la guerra contra Felip V de Borbó; organitzà i comandà al Rosselló uns 10.000 homes, i amb uns 5.000 (anomenats miquelets de França o dragons) envaí la Garrotxa i el Bages.
En les seves incursions va apoderar-se també de Sant Boi de Llobregat i de Vilafranca del Penedès.
Va ésser fet presoner pels borbònics prop de la Llacuna (Anoia) i empresonat i confinat a la ciutadella de Barcelona, mentre que el seu lloctinent Bartomeu Pollina es reunia amb el Carrasclet.
(Catalunya, segle XVII – Avinyó, Provença, França, 1719)
Eclesiàstic austriacista. Formà part de la junta d’eclesiàstics nomenada per Carles d’Àustria abans de l’alliberament de Barcelona (1705). El 1713 era canonge i ardiaca d’Urgell.
Participà en la junta de braços reunida a Barcelona que decidí de resistir a les tropes assetjants de Felip V. El 1714 fou membre de les juntes de la Generalitat.
Els borbònics l’expulsaren del país a la caiguda de Barcelona (1714)
Dades dels Països Catalans 