Arxiu d'etiquetes: 1719

Aranda, comte d’

5 Respostes

(Siétamo, Osca, Aragó, 28 desembre 1719 – Épila, Saragossa, Aragó, 9 gener 1798)

(Pedro Pablo Abarca de Bolea)  Militar i estadista espanyol, i senyor de la tinença d’Alcalatén.

Fruit del seu contacte amb Europa, on participà en diverses guerres i fou ambaixador en diversos països, fou l’orientació que volgué donar a la seva fàbrica de ceràmica de l’Alcora.

Fou nomenat capità general de València (1763-66). El 1766 Carles III de Borbó el nomenà president del Consell de Castella. El seu període de governació és el més fecund i el més típic del despotisme il·lustrat: expulsió dels jesuïtes, lluita contra la Inquisició, iniciació d’una reforma agrària, llibertat de comerç, primer cens individualitzat de població, ajut a les Societat d’Amics del País, etc.

Albors i Gisbert, Vicent

Deixa un comentari

(Alcoi, Alcoià, 23 octubre 1719 – 2 gener 1785)

Industrial. S’ordenà sacerdot i estudià filosofia i teologia a la Universitat de València. El 1755 adreçà, amb el seu germà Pasqual, un memorial a la intendència sol·licitant autorització per a convertir en molí paperer un batan propietat de Pasqual. El molí, situat a la riera del Molinar d’Alcoi, comptava amb 24 piles.

El 1756 llançà al mercat les primeres raimes d’un paper que diferia, per la seva factura i color blanc, del paper utilitzat per la intendència. El 1757, aquest fou introduït a l’oficina de l’estat.

El 1764 escriví a Gregori Maians per comunicar-li que estava muntant una màquina de cilindres o pila holandesa. La seva fàbrica fou la primera que utilitzà aquesta màquina, que aviat fou introduïda a les altres fàbriques alcoianes.

Creà també un reglament que regulava el treball dels obrers paperers.

Maians, comtat de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVIII)

Títol, concedit el 1719 per Carles III de Catalunya a Lluís Maians i Pasqual, únic titular.

Gomar i de Navès, Josep Antoni de

Deixa un comentari

(Bellpuig, Urgell, 1719 – Cervera, Segarra, 1793)

Jurista. Fou catedràtic de la Universitat de Cervera. Entre els seus escrits destaca l’estudi De vita et scriptis Josephi Finestres.

També és autor de treballs jurídics.

Garcia -varis bio-

1 Resposta

Atanasi Garcia  (València, 1574 – 1627)  Frare carmelità. És autor de sermons, publicats en 1615 i 1622, i de diversos escrits inèdits de caràcter teològic i filosòfic en general.

Eliseu Garcia  (Alcalà de Xivert, Baix Maestrat, 1652 – València, 1719)  Religiós carmelità. Excel·lí com a teòleg i predicador. Deixà diversos escrits, entre ells nombrosos sermons.

Ferran Garcia  (Girona, segle XIX – Sant Gervasi de Cassoles, Barcelona, 1877)  Miniaturista. Són remarcables els seus treballs sobre vori.

Francesc Garcia  (València, 1728 – Itàlia, 1774)  Religiós jesuïta. És autor d’escrits religiosos. Morí exiliat.

Gabriel Garcia  (Tarragona, segle XV)  Poeta. Traduí en vers llatí el poema Crist pacient de sant Gregori Nacianzè.

Ignasi Garcia  (País Valencià, segle XIX)  Escultor. És autor de relleus notables, com un, de gust acadèmic, que hi ha al Museu de València.

Jeroni Garcia  (Palma de Mallorca, segle XVI – 1589)  Prelat. Professà a l’orde dels trinitaris, del qual fou provincial. Escriví unes constitucions de l’orde i uns projectes de reforma per a la província d’Aragó (1563), en els quals s’anticipà de dos anys a les directrius reformadores del concili de Trento. Fou bisbe de Bosa.

Joan Anton Garcia  (Catalunya, segle XVI)  Escriptor. Participà amb un poema català al concurs literari del monestir de Jerusalem de Barcelona, el 1580.

Josep Garcia  (Sagunt, Camp de Morvedre, segle XVII – Madrid, segle XVIII)  Pintor. Estudià a Roma, on fou deixeble de Baldi. S’establí a Madrid. Era pintor de cambra de Felip V de Borbó. Es dedicà també al gravat. Publicà un opuscle sobre els principis i la tècnica de l’aiguafort.

Josep Lluís Garcia  (Catalunya, 1935 – )  Pintor. Ha destacat entre els cultivadors de l’art abstracte.

Lluís Garcia  (València, segle XV – abans 1515)  Poeta. El 1486 era notari; fou conseller de la ciutat de València el 1486 i el 1509. Participà amb composicions en català en els certàmens poètics del 1474 i el 1498 celebrats a València.

Manuel Garcia  (Xàtiva, Costera, segle XVII – País Valencià, segle XVIII)  Frare trinitari calçat. Ocupà càrrecs diversos, com els de definidor dels bisbats d’Oriola i Cartagena. És autor de bon nombre d’obres religioses.

Martí Garcia  (País Valencià ?, segle XV)  Escuder i poeta. És autor de deu composicions amoroses en català, dins l’estil de Jordi de Sant Jordi, correctes i d’un llenguatge elegant, però sense cap característica personal. Tingué un cert prestigi a la seva època, car és citat per Pere de Torroella.

Miquel Garcia  (Torís, Ribera Alta, segle XVIII – Itàlia, segle XVIII)  Religiós jesuïta. És autor d’obres diverses, entre elles traduccions llatines de Plutarc i d’Aristòfanes. Morí a l’exili.

Pere Garcia  (Catalunya, segle XV)  Escriptor i religiós. Autor d’un Cronicó.

Sebastià Garcia  (Alacant, segle XVI – 1633)  Frare agustí. Excel·lí com a mestre de teologia. Fou prior dels convents del Socors i de Sant Agustí, i provincial de l’orde. Ocupà altres càrrecs. És autor d’obres religioses i escrits filosòfics en llatí i en castellà.

Vicent Garcia  (València o Alcoi, 1593 – Toledo, Castella, 1650)  Músic. Mestre de capella de les catedrals d’Oriola i a partir del 1618 de la de València, com a successor de Joan Baptista Comes. Fou autor d’Hymnus in festo Sancti Jacobi, a tres veus, lletanies, motets i nadales, de tres a dotze veus. Escriví el Discurso en alabanza de la música (vers 1636).

Copons i d’Oms, Josep de

1 Resposta

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1719 – Barcelona, 1790)

Quart marquès de Moja. Fill d’Agustí de Copons i de Copons. Heretà el marquesat a la mort del seu germà Gaietà Lluís de Copons i d’Oms.

Féu construir, amb la seva muller, marquesa de Cartellà, l’anomenada Casa Moja, a la Rambla de Barcelona.

Molinés i Casadevall, Josep

(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 1645 – Milà, Itàlia, 11 gener 1719)

Eclesiàstic. Fou rector de l’església del Pi de Barcelona, regent de la Sagrada Penitenciaria, i auditor de la Rota, a Roma, on defensà la difícil causa de Felip V de Borbó amb la Santa Seu; algunes de les seves gestions foren desaprovades pel rei.

Ocupà el deganat del Tribunal de la Rota i, del 1713 al 1719, fou inquisidor general. Refusà diversos bisbats.

Algunes de les seves sentències a la Rota foren recollides i publicades per Francesc Carazza, a Roma, l’any 1728.

Mestre, Mateu

(Santa Perpètua de Gaià, Conca de Barberà, 1719 – Mataró, Maresme, 1820)

Religiós escolapi. Fou provincial de l’orde i jutge del Sant Ofici.

És autor de diversos escrits, entre els quals destaquen els reunits al volum titulat Circulares (1768).

Martí, Josep Antoni

(Tortosa, Baix Ebre, 1719 – Montserrat, Bages, 3 gener 1763)

Compositor. L’any 1749 ingressà al monestir de Montserrat, on fou mestre de capella de l’escolania, a partir del 1753.

Les seves composicions pertanyen a obres religioses, totes d’una gran qualitat, entre les quals destaquen les obres per a veus i orquestra, en estil concertant, i algunes són influïdes per l’òpera italiana de l’època.

La seva producció comprèn, entre altres obres, dos Magnificat, un Stabat Mater, cinc responsoris de Nadal, quatre de la Nativitat de la Mare de Déu, dues cantates de Nadal, sis lamentacions de Setmana Santa i el salm Confitebor. També deixà una missa, una cantata amb text marià i obres per a teclat.

Diverses obres seves han estat enregistrades en disc.

Llibre de les Solemnitats de Barcelona

(Barcelona, 1383 – 1719)

(o Llibre de solemnitats reials)  Text de les celebracions importants de la ciutat. Compost per l’escrivania del racional del Consell municipal de la ciutat, amb les cròniques dels fets que exigien celebracions religioses i civils extraordinàries, en què havien d’intervenir els consellers municipals.

Hi ha anotat el cerimonial realitzat i, a la vegada, servia com a norma per al futur; esdeveniments reials, ambaixades i festes del Corpus. També hi consten d’altres fets públics notoris.

Dels 7 volums de què constava, manquen els 2 primers, amb la qual cosa s’han perdut els testimonis corresponents als primers 40 anys.

És una font d’estudi per als costums de l’època.