(País Valencià, segle XVI – )
Títol senyorial concedit el 1597 a Jaume Ceferí Lladró de Pallars, vescomte de Xelva i senyor de Sinarques.
Després d’un plet, originat el 1655 a la mort sense fills mascles del tercer comte, passà a una altra línia dels Lladró, i, a l’extinció d’aquesta (1670), passà als Sabata de Calataiud, comtes de Real i després als Azlor de Aragón, ducs de Vilafermosa i als Silva, ducs de Miranda.
(València, 1597 – 1630)
Escriptor i ciutadà. Credencier de la generalitat de València. Germanastre d’Onofre Esquerdo i Sapena.
És autor de diverses comèdies (Marte y Venus en París, La Ilustre Fregona, entre altres), representades a València el 1619 i el 1620, i d’un bon nombre de poesies, generalment en castellà, premiades en els certàmens de l’època i publicades en les relacions d’aquests (1620-26).
(País Valencià, segle XVI – 1597)
Fill de Baltasar Escrivà de Romaní i Serra. Perdé la baronia de Beniparrell per sentència de l’audiència de València del 9 de gener de 1581, que fou adjudicat a Joaquim Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader, però Gaspar apel·la tot d’una al consell reial.
El plet s’allargà indefinidament, i entretant els caps d’ambdués línies s’anomenaren barons de Beniparrell. Extingida la descendència legítima de Gaspar, Beniparrell restà definitivament en la línia fundada per Joan Escrivà de Romaní i Ram.
(València, 3 setembre 1597 – 23 març 1667)
Teòleg i predicador. Trinitari calçat, fou professor de teologia als convents de l’orde de Xàtiva i de València. El 1615 passà al convent de Peníscola per a viure-hi amb total austeritat la regla primitiva.
La seva preocupació per l’estudi el portà a crear una de les millors biblioteques del País Valencià de l’època.
És autor de diversos tractats teològics publicats el 1642 i el 1663 i deixà escrits més de dos mil sermons.
(Prades, Baix Camp, 1535 – Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 1597)
Monja clarissa. Morí de resultes de les penitències que s’imposava.
Fou eficaç reformadora de les clarisses de Tarragona.
(Sevilla, Andalusia, 1597 – Tarragona, 12 febrer 1679)
Eclesiàstic. El 1619 ingressà al monestir de Montserrat, d’on fou elegit abat quadrienal el 1637.
El 1641, arran de la Guerra dels Segadors, en fou expulsat per la Diputació del General, juntament amb altres cinquanta-cinc monjos i ermitans de la corona de Castella, i s’establí a Madrid, on fundà amb els seus companys un monestir dedicat a la Mare de Déu de Montserrat, existent encara avui.
Fou bisbe d’Urgell (1660-64) i arquebisbe de Tarragona (1664-79). Convocà tres concilis provincials (1664, 1670 i 1678), treballà per la impressió de les constitucions dels concilis provincial anteriors i imprimí un Rituale de la seu tarragonina (1671).
(Barcelona, 1597 – Omura, Japó, 29 juliol 1627)
Missioner i beat. Ingressà a l’orde dominicà als 14 anys.
Anà a Filipines (1618), on fou ordenat sacerdot (1620); aprengué les llengües tagala i xinesa i desenvolupà una tasca missionera activa.
El 1623 passà a les missions del Japó. Denunciat, fou empresonat (1626) i cremat viu.
Beatificat pel papa Pius IX el 1867, hom en celebra la festa el 18 de juliol.
(Barcelona, 1519 – Girona, 1597)
Bisbe de Girona (1583-97). Fill de Francesc Caçador.
Fou canonge de Vic, Tortosa i Barcelona, on fou nomenat vicari general pel seu oncle el bisbe de Barcelona, Guillem, que ell ajudà en la reforma, especialment en la dels religiosos.
A Girona hagué d’enfrontar-se amb el capítol, que s’hi oposà.
Fou president de la generalitat de Catalunya (1590-93).
Dades dels Països Catalans 