(Fuenllana, Castella, 1486 – València, 8 setembre 1555)
Prelat, teòleg i sant. Nomenat arquebisbe de València (1545-55), esmerçà el pontificat en la reforma dels clergues -fundà el seminari de la Presentació (1550)-, l’assistència caritativa i l’evangelització dels moriscs.
Escriví, entre altres obres, Soliloquio que entre Dios y el alma conviene hacerse después de la Sagrada Comunión.
Antic castell, damunt la punta de Sant Carles, al sud de la bocana del port de Maó, la qual protegia. La construcció fou ordenada per Carles I després del saqueig de Maó del 1535 i construït des del 1555 per l’arquitecte italià Giambattista Calvi, però no s’acabà fins el 1608.
Ben aviat sorgí davant els glacis del castell sa Raval de Sant Felip (o de Sant Felipet), actualment lligada a la vida i a la guarnició militars. El 1756 restà molt afectat per l’acció de set setmanes de setge per part dels francesos, en apoderar-se de l’illa; el 1763 els anglesos el referen. El 1781 constava de 4 forts, 4 baluards, 4 revellins, envoltat tot plegat per uns enormes valls.
El castell fou enderrocat per ordre del govern borbònic en dues etapes, el 1782 i en 1803-05, després de la segona i la tercera dominacions britàniques, error que obligà a la substitució d’aquesta fortalesa pel castell o fort de la Mola, acabat el 1852.
(País Valencia, segle XVI – la Pobla de Benifassà, Baix Maestrat, 1555)
Monjo cistercenc. Fou el darrer dels abats perpetus de Benifassà, amb vint-i-dos anys d’abadiat.
És autor del treball genealògic Aragonum clara insignia Regum i Vida de Juan II, rey de Aragón.
(València, 1555 – 1635)
Prelat. Fou catedràtic de teologia i vicari general a València.
L’any 1609 fou nomenat bisbe de Sogorb.
Joan Carrós de Vilaragut (País Valencià, segle XIV – segle XV) Fill de Carrossa de Vilaragut i de Pere Pardo de la Casta. Senyor d’Albaida, adquirí novament (1465) la baronia de Corbera, que els seus pares havien venut a la corona (1418). Es casà amb Brianda de Bellvís i foren els pares de Francesc Carròs Pardo de la Casta i i de Bellvís.
Ramon Carròs de Vilaragut i de Castellví (País Valencià, segle XVI) Alcaid i capità de Bugia. Fill del primer baró de Toga, Francesc Carròs de Vilaragut. És considerat un dels herois de la defensa de Bugia durant el setge dels turcs de Barba-rossa (1515), assolida gràcies a una expedició mallorquina d’auxili.
Lluís Carròs de Vilaragut i Eslava (País Valencià, segle XVI – València, 1555) Funcionari reial. Baró de Toga; era fill de Lluís Carròs de Vilaragut i de Castellví, el qual succeí en els càrrecs de governador de Xàtiva (vers 1526) i de batlle general de València. Participà en la lluita contra els moriscs de la serra d’Espadà (1526). El 1546 encarregà la confecció d’una còpia de les obres d’Ausiàs Marc i la precedí d’una breu biografia en català, del poeta. La còpia serví a Jorge de Montemor per a la seva traducció castellana de les poesies d’aquest poeta.
(Catalunya, segle XVI – 1555)
Lloctinent de Sardenya (1534-49). Baró de Sant Boi i comanador de l’orde de Sant Jaume. Fill del duc Joan Ramon Folc IV de Cardona. Es casà amb la filla dels comtes de Trivento, Maria de Requesens.
Durant la seva lloctinència tingué lloc la persecució de les famílies Arquer, Eimeric i Sabata i el pas de Carles V (1535) camí de Tunis.
(Vilafranca de Conflent, Conflent, segle XVI – Montserrat, Bages, 1555)
Frare benedictí. Professà al monestir de Sant Martí del Canigó, del qual passà al de Montserrat (1527).
Fou notable poeta en llatí.
(Rosselló, segle XVI – Barcelona, 1555)
Pintor. Estigué actiu a Perpinyà des de l’any 1516 fins al 1527 i, posteriorment, s’establí a Barcelona.
És autor del retaule de Santa Peronella, a la seu de Perpinyà (1524), el de Sant Quirze de Colera (1531), el de la parròquia de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat, el de Santa Agnès de Malanyanes (1535-36, Museu Diocesà de Barcelona), el de Sant Vicenç de Malla (1553) i probablement de l’antic del Vinyet de Sitges (1544), avui a l’hospital de la vila.
El seu estil és plenament renaixentista, amb uns trets arcaïtzants que el fan més popular.
Fou el pare de Jaume Forner (Catalunya, segle XVI) Pintor. Decorà, sol o en col·laboració, nombrosos temples del país.
(Elda, Vinalopó Mitjà, 1555 – Múrcia, 20 abril 1606)
Bisbe de Barcelona (1599-1604). Fill de Joan de Coloma i de Cardona, i germà d’Antoni i de Carles. Estudià a la Universitat de València i fou canonge magistral de Sevilla.
Essent bisbe de Barcelona establí el primer convent de caputxines, féu construir el nou sepulcre de sant Oleguer i féu pintar el retrat dels bisbes barcelonins per ornar el palau episcopal.
Conreà la poesia llatina.
Ocupà posteriorment la seu de Cartagena, i morí sense béns.
(Vilafranca de Conflent, Conflent, segle XVI – Montserrat, Bages, 1555)
Poeta en llatí. El 1527 ingressà a la comunitat benedictina de Montserrat. Fou elegit abat de Sant Genís de Fontanes (Rosselló), on passà vuit anys. Visqué deu anys a Castella i finalment tornà a Montserrat.
És autor d’un poema heroic sobre la muntanya de Montserrat (Saxia), a la manera clàssica, publicat en versió catalana el 1927, i de poemes i himnes fragmentaris dedicats a diversos sants.
Dades dels Països Catalans 